Art

El cànon fa temps que no és el que era

Mateo Maté presenta a l'exposició 'Cànon' una quinzena d’escultures clàssiques emblemàtiques que ha modificat de tal manera que les treu d’allò que, interessadament, sol considerar-se universal i normatiu

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Sovint els conceptes més aparentment objectius, neutrals i inofensius són també els més tendenciosos, els més subjectius, els més ideologitzats i els més coercitius. Això és el que ha passat al llarg de la història amb el concepte de cànon. Associat, en general, a una categoria o una escala de valors estrictament estètics, sovint s’ha negligit que parlar de cànon de bellesa també és parlar de política, d’economia, d’ètnia, d’ideologia. Totes aquestes són qüestions que, ben entrat el segle XXI, ja es tenen força assumides, en part perquè les avantguardes històriques van fer volar pels aires el llegat de la tradició, del qual el concepte de cànon era central, i en part també perquè l’època postmoderna en què vivim té assumida d’una manera cada vegada més natural, almenys en l’esfera de l’art i de la cultura, tota mena d’impureses, de bastardies, de capgiraments, alhora que desconfia cada vegada més de les aproximacions rígides al fet creatiu i intel·lectual i de les certeses militants, unívoques i monolítiques que sovint han servit per teoritzar-lo.

 


Cànon, de Mateo Maté
Casal Solleric
Passeig del Born, 27, Palma (Mallorca)
Fins al 6 de gener del 2019


 

És per aquestes raons que, a pesar del caràcter pretesament subversiu de les escultures de l’artista Mateo Maté, l’exposició Cànon té en conjunt un aire d’ocurrència déjà vu que en desactiva per complet el seu potencial provocador. El punt de partida conceptual de la mostra té la seva gràcia. Mateo Maté (Madrid, 1964) ha agafat una quinzena d’escultures clàssiques emblemàtiques –és a dir, aquelles obres d’art que d’una manera més recurrent i unànime al llarg de la història han representat el model de bellesa per excel·lència en el món de l’art occidental, des de l’antiguitat clàssica fins al segle XVIII neoclàssic, passant pel punt àlgid del Renaixement– i les ha modificades de tal manera que les ha tretes d’allò que, tramposament, interessadament, sol considerar-se universal i normatiu.

Discòbol. Mateo Maté

En aquest sentit, fa un efecte entre sorprenent, curiós i obvi contemplar unes escultures arquetípicament canòniques, és a dir, unes escultures que amb les seves impol·lutes encarnadures blanques representen l’ideal històric occidental d’un físic perfectament harmònic i bell, transformades des d’un punt de vista sexual, racial i biològic (sobretot, en referència a l’edat i el pes). Mateo Maté no podria haver anat més de cara a barraca. Ha agafat un Adolescent nu renaixentista (l’original es conserva al Museo del Prado i es creu que és obra del taller venecià de Tullio Lombardo), li ha posat uns quilos de més i el resultat l’ha titulat, amb una literalitat absoluta, Adonis (obès). Ha realitzat una operació similar amb diverses Venus: una Venus itàlica tallada en marbre per Antonio Canova a principis del XIX aquí es converteix en una Venus de Canova (negre), a una Venus de Mèdici que es conserva als Uffizzi florentins li ha afegit un membre sexual masculí i ha passat a ser una Venus (hermafrodita) i una Venus romana conservada als Museus Capitolins aquí es converteix en una Venus (embarassada). També ha envellit un discòbol i l’ha titulat Discóbolo en reposo (viejo), ha convertit el nen de la mítica Spinario (obra romana en bronze del segle I aC) en una nena i l’ha retitulada La nena de l’espina i també ha agafat un altre discòbol romà i li ha posat la cara d’un negre africà.

Aquesta operació diguem-ne democratitzadora pel que fa a les aparences i el contingut de les escultures, Mateo Maté també l’ha realitzada en els materials. Si s’ha inspirat en escultures (originals o còpies) tallades en un marbre blanquíssim, el material que ha fet servir per dur a terme la seva relectura subversiva o ampliadora ha estat el guix. Més enllà de si hi ha hagut una qüestió econòmica –treballar en guix en comptes de treballar en marbre permet reduir els costos–, el cert és que el canvi en els materials és coherent amb la base conceptual de les obres i de l’exposició.

Adonis (obès). Mateo Maté

Tanmateix, la impressió que s’emporta l’espectador és que aquesta és una exposició que fa mig segle tard. El cànon, avui, ja no és el que era, almenys en l’esfera de l’art i de la cultura, fins al punt que dins el món de l’art contemporani té una més bona acollida la subversió de manual, la provocació feta amb pilot automàtic i l’ocurrència més o menys irreverent que no pas el diàleg constructiu amb la tradició. Això no vol dir que, com bé indica Mateo Maté, el concepte de cànon no hagi servit durant segles per canalitzar, difondre i imposar d’una manera rígida i fins i tot repressiva unes formes i unes idees concretes, intencionades i carregades d’ideologia fent-les passar, subreptíciament, per uns patrons estètics universals, neutrals i objectius. Que sigui cert, però, no vol dir que no ho sabem de sobres, i que els resultats artístics de plasmar-ho en una exposició no siguin força limitats. És el que deia: fa mig segle tard. O un segle, fins i tot, si tenim en compte que va ser en una data tan remota com el 1917 quan Marcel Duchamp va posar un urinari dins una galeria. L’urinari, per cert, també era una escultura blanca.

La nena de l'espina. Mateo Maté

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.