Art

Una llum negra que pot arribar a ser molt radiant

El CCCB acull fins al 21 d'octubre una exposició "en què hi abunden els artistes que van tenir una intensa i fins a un cert punt fructífera relació amb les drogues"

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Era el 1938 i el científic suís Albert Hofmann estava duent a terme investigacions amb finalitats farmacèutiques per a una empresa de Basilea. Un dia que estava treballant amb derivats de l’àcid lisèrgic va sentir, de cop, com el seu cos era desbordat per l’infinit de l’entorn i com el seu cervell se li girava damunt davall tant en termes sensorials com intel·lectuals i anímics. Hofmann es va espantar de mala manera, fins al punt de pensar que patia una crisi esquizofrènica i s’estava tornant boig. Amb bicicleta, va aconseguir anar des del laboratori fins a casa seva, on es va tombar sobre el sofà. Després de moltes hores de terror i neguit persistents, per fi va poder adormir-se. Quan es va llevar, al cap d’unes hores o ja l’endemà, va sentir-se sorprenentment normal, però aleshores va sortir al jardí de casa i va notar una cosa estranya en aquella aparent normalitat: tot –l’herba, els arbres, el sol, el cel, els núvols– brillava amb una intensitat insòlita, tenia els perfils minuciosament dibuixats i es movia amb una cadència plena d’harmonia, de la qual ell se sentia part.

 


La llum negra. Tradicions secretes en l’art des dels anys 50
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona
Diversos autors
Fins al 21 d’octubre


 

Després d’aquella descoberta casual, que es va produir per un contacte cutani accidental amb l’àcid lisèrgic, Hofmann va sintetitzar l’LSD i va començar a experimentar, d’una manera sistemàtica i personalment, amb la substància. Quan ja la tenia ben apamada i estudiada, i va veure que presa en determinades dosis no tan sols no representava cap perill per a la salut sinó que era un estímul sensorial, mental i espiritual increïble, Hofmann va fer una cosa avui impensable i que, vista amb perspectiva, constitueix un dels grans moments de la civilització europea del segle XX. Va enviar una dosi de LSD, amb una carta que n’explicava els efectes i els resultats de les seves experiències, a alguns dels intel·lectuals, científics i artistes més respectats i potents de l’època. Entre els que van rebre el regalet de Hofmann hi havia, per exemple, el poeta W. H. Auden, que va tastar l’LSD un cop i no va repetir mai més, i Aldous Huxley, que va quedar tan meravellat amb l’experiència que va començar a dedicar-hi nombrosos esforços intel·lectuals i que en va prendre fins, literalment, el seu llit de mort.

Brion Gysin
Dreamachine, 1960-1976
Cilindre. Paper dur pintat i tallat. Altuglas, bombeta elèctrica i motor.
120,5 cm x 29,5 cm
© Galerie de France. Paris, Centre Pompidou - Musée national d'art moderne - Centre de création industrielle

La llum negra. Tradicions secretes en l’art des dels anys 50, que es pot veure al CCCB fins al 21 d’octubre, es pot dir que és una exposició feta seguint l’esperit de Huxley i bandejant el d’Auden. Presenta una selecció representativa d’obres sorgides de l’ús que nombrosos artistes han fet d’aquelles estratègies creatives i aquelles dèries intel·lectuals més alienes a les convencions, a la racionalitat, al joc d’idees i formes més tradicionals, més corrents i més acadèmics. És una exposició, per tant, en què hi abunden els artistes que van tenir una intensa i fins a un cert punt fructífera relació amb les drogues –l’LSD, l’heroïna, el cànnabis, l’opi...–, però també els artistes que, ja fos per curiositat personal, per necessitat espiritual o bé perquè no es van poder escapar a la moda contracultural d’un determinat període històric, es van interessar “per assumptes tan diversos com l’alquímia, les societats secretes, la teosofia i l’antroposofia, els corrents esotèrics de les grans religions, les filosofies orientals, la màgia i la psicodèlia”.

Harry Smith
Sense títol, 19 octubre 1951
Tinta, aquarel·la i tempera sobre paper
86,36 x 69,85 cm
Col·lecció Raymond Foye, New York

L’exposició consta de més tres-centes obres fetes per artistes d’arreu del món (si bé hi ha un predomini de creadors nord-americans) des dels anys 50 i fins a l’actualitat, als quals s’hi han d’afegir peces de considerats precursors com Aleister Crowley i Rudolph Steiner. Són obres que parteixen d’una notable varietat de motivacions i interessos –l’exhibicionisme demoníac de Kenneth Anger, les indagacions estètiques i intel·lectuals d’Henri Michaux, el cinisme autodestructiu de William Burroughs, l’afany rupturista de Harry Smith i Jordan Belson, la revolta entre juganera i selvàtica de Joan Ponç...–; són obres que, a més, es presenten en tota mena de formats: des de pintures i dibuixos fins a escultures, videoinstal·lacions, llibres, còmics i música. Si tenim en compte tot això, ens farem una idea de la mescladissa rara però fascinant, misteriosa però popular, coherent però desconjuntada, de la mostra, la qual ha estat comissariada per Enrique Juncosa.

Henri Michaux
Sense títol, 1983
Oli sobre paper de lli
24 x 33 cm
© Cortesia Galerie Lelong & Co.
Fotografia: Fabrice Gibert

No cal dir que, a principis del segle XXI, la majoria de les estètiques, tradicions, idees i propostes diguem-ne espirituals o intel·lectuals recollides aquí, i que en el seu moment van suposar una alenada d’aire fresc, un agent transformador, una provocació sísmica o una novetat apassionant, s’han banalitzat d’una manera absoluta o fins i tot s’han acabat revelant com unes risibles ximpleries. Qui es pot prendre seriosament l’ocultisme d’un xarlatà extravagant com Aleisteir Crowley? Qui pot escandalitzar-se o ofendre’s, avui, davant les pel·lícules d’Alejandro Jodorowsky? Qui pot creure que la veritat o el sentit de la vida es troba en una forma o altra d’esoterisme? Qui pot aspirar a trobar la vertadera realitat a través de la teosofia en plena època d’eclosió de la neurociència, que posa en dubte o directament volatilitza tots els conceptes –ànima, caràcter, jo, voluntat– que han servit per explicar-ho tot i per explicar-nos?

Aleister Crowley
Snow-Peak beyond Foothills, Libra I8 / September-October 1934
Bolígraf i aquarel·la
34,5 x 50 cm
© Ordo Templi Orientis

Les primeres matèries –propòsit, substància espiritual i intel·lectual, premisses formals– amb què estan fetes moltes obres d’aquesta exposició, doncs, es pot dir que han quedat desfasades i que avui ja són obsoletes. Com que estem parlant d’art, però, no importa gens, en última instància, l’obsolescència de les matèries primeres. En termes purament expositius, la qüestió rellevant és si les obres aquí reunides serveixen per explicar uns corrents creatius –subterranis, diferents, estranys, marginals– que han estat importants en l’art modern; en termes estrictament artístics, la qüestió és si les obres aquí reunides continuen funcionant, més enllà de la validesa o la lucidesa o l’actualitat del seu punt de partida, com unes màquines d’expressar, de suggerir, de persuadir, de mostrar i de crear realitat. La resposta a la primera pregunta és un sí rotund: l’exposició és estimulant i interessant fins i tot en aquells aspectes més elementals, més maldestres, més obvis i més pesats –per exemple la secció dedicada al músic “Sun Ra” o les obres de Genesis P-Orridge–. La resposta a la segona pregunta per força ha de ser més matisada –la llum negra és plena de grisos–, però en general també és afirmativa.

Genesis P-Orridge
Burns Forever Thee Light, 1986
Cabell, blat de moro indi, cera, saliva, semen, sang, pintura acrílica, cinta fluorescnent, pàgines de Man Myth & Magic, Polaroids, c-prints, pintura de bolígraf
20 x 25 cm
© Cortesia de l’artista i INVISIBLE-EXPORTS

L’exposició inclou diverses obres extraordinàries, que captiven o xoquen l’espectador amb aquells atributs que s’esperen d’aquests tipus d’obres; és a dir, són una porta cap a formes i percepcions diferents, tenen una potència expressiva quasi visionària, i irradien una densitat de sentits i una gràcia evocativa singularment forta... A banda d’algunes mostres de clàssics més o menys indiscutibles –les tènues geometries d’Agnes Martin, l’abstracció cromàticament concentrada de Barnett Newman, la gràcia papallonejant i imaginativa de les tintes d’Henri Michaux, la polifacètica intel·ligència de Joseph Beuys...–,  hi ha obres formidables de figures poc conegudes. Destaca, en aquest sentit, la figura i la feina de Forrest Bess, “un pescador nord-americà que va viure aïllat a prop de Bay City, a Texas, sense gaires recursos econòmics i que va pintar un centenar de quadrets d’índole visionària”. L’exposició n’inclou uns pocs, d’aquests quadrets, però s’imposen a l’espectador amb una energia imponent. El millor de tots es titula Paisatge marí amb sol. De dimensions reduïdes, com la finestra quadrada d’un vaixell modest, és una meravella senzilla però vibrant, densa de textures i amb uns colors –el sol d’un groc daurat, el cel d’un vermell sanguinolent, l’aigua negra com petroli– tan explosivament viu que sembla un somni pintat.

Agnes Martin
Sense títol, nº7, 1997
Acrílic i grafit sobre tela
152,4 x 152,4 cm
Col·lecció “la Caixa”. Art Contemporani
© Vegap

Una reflexió final. No sé si és perquè les obres i els artistes dels anys 50 i 60 han passat per un filtre temporal més llarg, més exigent i més eficaç –vull dir que són obres que fa més temps que van ser fetes i, per tant, ja han hagut de superar moltes proves per entrar en un museu–, però la sensació és que les obres més antigues de l’exposició són, en general, artísticament més sòlides que les obres més recents. El que en un cas és, en efecte, aventura i sorpresa i provatura agosarada, a partir dels 80 deriva –és el cas de les obres de Genesis P-Orridge, de Philip Taaffe i fins i tot de les d’un cèlebre il·lustre com Francesco Clemente– en una mena de kitsch estrident, gratuïtament hermètic i poc suggeridor. Potser només és una qüestió de temps. Vull dir que l’art que es crea en aliança amb la llum negra també necessita que el pas del temps reveli si la llum negra en qüestió és la de les profunditats de l’autèntic misteri o les d’una vulgarota habitació resclosida, buida i fosca.

Philip Taaffe
Rose Triangle, 2008
Tècnica mixta sobre tela
178 cm
© Collection Raymond Foye, New York

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.