Art i compromís

L’IVAM rememora la «Biennal roja» de Venècia

L’any 1976, amb Franco mort però amb el franquisme encara viu, la Biennal de Venècia va acollir una mostra, ‘Espanya avantguarda artística i realitat social’, que pretenia fer una panoràmica artística al marge de la instrumentalització per part del règim. L’IVAM rememora i reconstrueix parcialment aquella exposició amb obres procedents de la col·lecció del museu.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’any 1974, la Biennal de Venècia es refundava, sota la direcció del socialista Carlo Ripa di Meana, com a Nouva Bienale, per convertir-la en un instrument de lluita per la democràcia i l’antifeixisme. El règim dictatorial del cabdill Francisco Franco, ombra allargassada que començava a apagar-se, esdevenia així un dels objectes de qüestionament. Sorgeix la idea de dedicar una exposició a l’art fet a l’Estat espanyol però alliberant-lo de les cotilles del règim. I comença a organitzar-se Spana. Avanguardia artistica e realtà sociale. 1936-1976

José Miguel G. Cortés i Sergio Rubira, davant la recreació de l'homenatge al pavelló de la República del 1937 a París.

Aquesta «exposició-manifest», com la qualifica en el catàleg la catedràtica d’història de l’art Paula Barreiro, és encomanada a la comissió coneguda com «dels deu» formada pels crítics Tomás Llorens i Valeriano Bozal juntament amb artistes com Antoni Tàpies, Antonio Saura, Oriol Bohigas, Alberto Corazón o els membres de l’Equip Crònica Manuel Valdés i Rafael Solbes, amb Manuel García com a secretari. 

 


Espanya, avantguarda artística i realitat social (1936-1976)
Institut Valencià d’Art Modern Centre Julio González
Fins el 14 de gener del 2019


 

Quan la mostra s’inaugura, finalment, el 18 de juliol del 1976, després de no poques controvèrsies, Franco ha expirat, en un llarg i rocambolesc procés que, com recorda també Barreiro, va quedar plasmat humorísticament per un mític esquetx del Saturday Nigth Live («podem confirmar que el Generalíssim Francisco Franco continua encara mort»), però el seu règim encara és al front dels comandaments. L’Estat espanyol no serà convidada formalment i el seu pavelló romandrà tancat amb pany i forrellat, per donar visibilitat a la mirada alternativa, a «l’Espanya en resistència» que formava part del lema central de la mostra.

Quadres d'Antonio Saura (Crucifixió) i Monjalés (Els fills d'Espanya).

Al capdavall, una mirada a la producció artística sota la dictadura sense la tutela d’un règim que, sota les directrius de la Direcció General de Relacions Culturals (DGRC), havia emprat «l’art modern» com una eina per blanquejar la imatge obscurantista del franquisme, presentant-lo com un tret de modernitat i, alhora, paradoxalment, una demostració del talent netament espanyol, com si l’operatiu artístic del moment poguera deslligar-se de la matriu dels corrents avantguardistes europeus o nordamericans. Això, a banda de deslliurar-lo de qualsevol tret ideològic o resistencial. Per això la substitució per a la Biennal del concepte «art modern» per «art d’avantguarda», en l’accepció més combativa del terme.

Secció amb els cartells i fotomuntatges de Josep Renau.

El fet que en l’organització hi haguera la intervenció de no pocs valencians, com ara Llorens (impulsor de l’IVAM) o el mateix Manuel García, explica que en els fons de la col·lecció del museu hi haguera al voltant de quaranta peces que havien estat exposades en la mítica mostra del 1976. Una circumstància aprofitada per l’IVAM per reconstruir parcialment la participació espanyola en el que es va anomenar la «Bienal roja» i rememorar així aquella fita tan històrica com a controvertida. «No podem construir el futur sense conèixer el passat», va advertir el director del museu, José Miguel G. Cortés, qui va connectar aquesta mirada pretèrita amb el trenta aniversari de l’IVAM, que se celebra l’any vinent.

Potència iconogràfica i valor documental

La mostra, comissariada per Sergio Rubira, reuneix entre més fotomuntatges i cartells de Josep Renau, escultures i dibuixos de Juli González, obres escultòriques d’Andreu Alfaro i Jorge Oteiza, un aiguafort de Pablo Picasso i pintures d’Eusebio Sempere, Antoni Tàpies, Monjalés, Antonio Saura, Eduardo Arroyo, Jordi Teixidor o Equip Crònica. També hi ha una serigrafia de Joan Brossa i peces diverses d’Alberto Corazón, com ara un molt simbòlic muntatge amb les cobertes que el diari ABC dedicava a Franco amb motiu del 18 de juliol, «dia de l’alçament».

Sergio Rubira davant la icònica Cap de Montserrat cridant i els dibuixos de Juli González.

Malgrat la cridanera nòmina d’autors i la potència d’algunes de les peces (sobretot iconogràfica: la mostra s’obri amb Cap de Montserrat, de Juli González, i es tanca amb la representació d’una dona represaliada per part d’Eduardo Arroyo), l’interès veritable de la mostra (ubicada en el que l’IVAM anomena «casos d’estudi») rau en l’aspecte documental i de recreació històrica, en la reconstrucció d’aquella biennal fins i tot en l’estructura, que recorda per exemple l’homenatge al pavelló de la República en l’Exposició de París del 1937. O un panell cronològic que reprodueix part de les pintades de l’original, al davant del qual s’ubica la citada instal·lació de Corazón.  

Es tracta, de fet, d’una exposició per llegir, per submergir-se en alguns dels documents que es mostren, i en la qual el catàleg, amb textos de José Miguel G. Cortés, Paula Barreiro, Rosalía Torrent, Valeriano Bozal, Sergio Rubira i Manuel García, és segurament l’esforç més reeixit de l’operació.

La part documental és fonamental en la mostra. En la fotografia, article de Vicente Aguilera Cerni en Triunfo contestant a Antonio Saura.

Comptat i debatut, el catàleg explica el pols entre l’art d’avantguarda i el règim, el fascinant procés de gestació de la «Bienal roja» i les polèmiques que l’acompanyaren, com ara l’intent, atiat en part per Carlo Ripa, de fer un plantejament alternatiu a càrrec dels crítics de filiació comunista Vicente Aguilera Cerni i Moreno Galván, elements importants en el món de l'art que, a més, tenien el suport de Rafael Alberti

La controvèrsia entre ambdós grups irreconciliables -a Eduardo Arroyo no li perdonaven un polèmic quadre de La Pasionaria-, a més de la contestació de l’Espanya oficial, no foren els únics motius de fricció a propòsit de l’exposició: alguns dels artistes exclosos, cas de José Caballero i Rafael Canogar, també carregaren contra els organitzadors. I artistes d’Euskadi com Eduardo Chillida i Jorge Oteiza es negaren a estar presents perquè reclamaven un espai propi per al País Basc. Així i tot, Oteiza formà part de la mostra amb una escultura cedida per un particular.

Par móvil, de Jorge Oteiza. L'artista basc no volgué ser present a la mostra però una peça seua acabà formant part de l'exposició.

No és estrany que, anys després, Tomàs Llorens qualificara la iniciativa com «un fracàs absolut» en una entrevista del 2003 que recupera Rosalía Torrent per al catàleg. «Per la meua banda i per la de tots els col·laboradors de l’equip fou una gran esforç intel·lectual. Però fou molt malament comprès tant dins com fora d’Espanya», afegia Llorens. 

Impressió que no desmereix el tarannà històric d’aquella biennal. Un esforç que mereixia amb escreix aquesta reconstrucció, modesta des del punt de vista artístic i pel que fa a la novetat per a l’espectador, però documentalment valuosa.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.