Els estudis acadèmics de Belles Arts catalans són fills de València

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un gran canvi es produí en la història de l’art mundial entre els segles XVII i XVIII. És l’aparició de l’Acadèmia. Lluís XIV creà les de França, basant-se en les acadèmies italianes del Renaixement, però les hi dona tot un altre aire. Des d’aleshores, l’Acadèmia, model que s’expandirà arreu, serà el lloc d’aprenentatge artístic, per excel·lència, i alhora una manera de tenir l’art –i la llengua i les ciències que eren objecte d’altres Acadèmies- controlats per la monarquia absoluta.

Fins aleshores, els pintors i altres artistes es formaven com els artesans, en un taller al costat d’un mestre, al que ajudaven en els seus encàrrecs i anaven familiaritzant-se així amb l’ofici. L’Acadèmia alliberava els futurs artistes de la consideració de simples treballadors manuals i els conferia la categoria d’intel·lectuals. Des d’aleshores aprendrien l’ofici en una escola oficial, a través d’estudis reglats on no només practicarien tècniques sinó que també rebrien formació teòrica d’alt nivell. És per això que els directors de museus d’art no provenien de la Universitat –on l’estudi de les arts plàstiques no hi entrà fins ben avançat el segle XX- sinó que eren artistes sortits de l’Acadèmia.

La Verge Maria de Josep Vergara i l’Arcàngel Sant Gabriel de Josep Camaron conformen un díptic de l’Anunciació (c1776), a l’oli (Barcelona, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi), magnífic testimoni del pes que l’escola setcentista valenciana va tenir en els orígens de l’escola acadèmica pictòrica catalana. 

Quan a Barcelona sorgí la inquietud de crear un centre acadèmic d’aprenentatge de les arts, que representava la modernitat en aquella època, es canalitzà a través de la nova Escuela Gratuita de Diseño, del 1775, apadrinada per la Junta de Comerç de Catalunya. Sense el nom encara d’Acadèmia, però amb totes les seves característiques, aquella escola, instal·lada a l’edifici de la Llotja de Comerç -neoclàssic per fora i gòtic per dintre-, aniria canviant de noms oficials però tothom la coneixeria per l’escola de Llotja, nom que perdura encara avui, ja oficialment, en una de les escoles que es derivaren d’aquella primera. L’altra filla de l’escola de Llotja seria l’actual Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona.

Retrat del valencià Pasqual-Pere Moles, primer director de l’escola de Llotja de Barcelona, oli per Vicent López (1794-96). Barcelona, MNAC.

El fundador de l’escola barcelonina seria un gran gravador calcogràfic valencià, Pasqual-Pere Moles (València, 1741 - Barcelona, 1797), format a l’Acadèmia de València i que havia ampliat estudis a París. Posà en funcionament aquella institució seguint la pauta de la Reial Acadèmia de Sant Carles de València, que ja funcionava des del 1753, amb el nom primer d’Acadèmia de Santa Bàrbara. Moles no sols es dedicà a la seva brillant obra personal de gravador i a les tasques docents de l’escola, sinó que també es preocupà d’anar fent adquisicions de peces destinades a oferir als alumnes la possibilitat d’estudiar directament obres considerades modèliques (d'Orazio de Ferrari, Lanfranco, Preciado de la Vega, Viladomat, Francisco Bayeu, Guercino o la seva escola, entre altres), que els servissin d’exemple. Aquestes adquisicions foren l’origen de l’actual museu de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Artes de Sant JordiRosa Maria Subirana Rebull va fer de Pasqual-Pere Moles i Corones un estudi exhaustiu, editat per la Biblioteca de Catalunya el 1990, que és la principal font publicada sobre el tema, i sobre els orígens de l’ensenyament d’art a Catalunya.

Antics mestres valencians de Moles, com Josep Camaron Bonanat (Sogorb 1731 – València 1803) o Josep Vergara (València 1726 – id. 1799) col·laboraren activament des de València mateix a la naixent escola de Barcelona, a petició precisament de Moles. 

El pintor de flors Benet Espinós (València 1748 – id. 1818) envià a l’escola de Llotja diverses pintures d’aquesta temàtica, algunes de la seva autoria, el 1790, a fi de que els alumnes catalans tinguessin bons models en el seu aprenentatge específic. Espinós havia esdevingut el 1784 director de l’Escola de Flors i Ornats, depenent de l’Acadèmia valenciana. Aquesta especialitat pictòrica va tenir gran predicament a València, per a fornir de dibuixos florals , per a estampats i brodats, a la fàbrica de tèxtils de seda establerta a València.

Benet Espinós, Flors (c1789), oli. Barcelona, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi

Diverses pintures de Josep Ferrer (l'Alcora 1746 – València 1815), també especialista en flors, que encara es conserven al museu de l’Acadèmia de Sant Jordi, de Barcelona, poden formar part d’aquella tramesa o d’altres posteriors en el mateix sentit. L’excel·lència demostrada en la temàtica de pintura de flors pel català Francesc Lacoma Fontanet (Barcelona 1778 – Passy 1849), cal atribuir-la a aquesta intensa presència valenciana existent a l’escola de Llotja on el pintor català es formà.

Josep Ferrer, Flors, oli, Barcelona, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi

També va haver-hi alumnes catalans que anaren a estudiar a València, com Salvador Molet (Barcelona 1773 – id. 1836); va ser-hi deixeble d’Espinós el 1791, i esdevindria un dels millors pintors de flors de l’escola catalana.

El barceloní Salvador Molet amplià estudis a l’Acadèmia de València: Pintura amb flors (1791?-94), oli. Barcelona, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi

La influència valenciana en el desenvolupament de l’escola de Belles Arts de Barcelona no es limità a l’etapa fundacional. Una mica més endavant, Vicent Rodes (Alacant 1783 – Barcelona 1858) esdevingué professor de colorit i composició de l’escola de Llotja el 1834. La influència d’aquest artista alacantí en els ambients acadèmics catalans fou molt gran, fins el punt que esdevindria director general de Llotja, des del 1840 fins la seva mort. Al marge de la seva vida acadèmica –que culminà quan fou elegit membre numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de Barcelona el 1850- la perícia de Rodes, que emparentà amb la important família vallenca dels Moragas, va fer d’ell el millor retratista català de la seva generació. Maurici Serrahima deia que “hi hagué un temps que tots els barcelonins de bon gust es feien retratar per en Rodes”. 

Vicent Rodes, Sara presentant Hagar l’egípcia al seu marit (1835), oli. Barcelona, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi

Ara precisament està en preparació una gran exposició antològica de l’obra i la figura de Rodes, a càrrec del Consorci de Museus de la Comunitat Valenciana.

Vicent Rodes fou un dels grans retratistes de la Catalunya del seu temps. Retrat a l’oli de l’escultor Damià Campeny (a.1838), a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, de Barcelona.

I a l’escola de Llotja de Barcelona la presència de professors valencians continuà amb força durant el segle XIX i començaments del XX, però això té prou entitat com per dedicar-li un altre article. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.