PINTURA

Gabriele Münter, la gràcia esvelta i lliure del color

El Museu Louisiana d'Art Modern de Humlebæk (Dinamarca) exposa l'obra de Münter fins el 19 d'agost. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’obra i la trajectòria de Gabriele Münter (Berlín, 1877–Murnau, 1962) demostren fins a quin punt les etiquetes solen ser, en art, simplistes, inútils i confusionàries. A Münter sovint se l’engloba sota el paraigua de l’expressionisme, sobretot perquè va ser deixeble i parella de Wassily Kandinsky i una de les integrants del grup Der Blaue Reiter, una de les llançadores, juntament amb Die Brücke, de les idees, les actituds i l’estil (els estils) de l’expressionisme. Però si mirem exhaustivament la seva obra, tal com convida a fer l’enorme retrospectiva que el Museu Louisiana d’Art Modern de Dinamarca li dedica fins el pròxim 19 d’agost, veurem que qualificar Münter d’expressionista és equívoc i reduccionista.

Per què dir-ne expressionista, si la seva impressionant solvència tècnica i els seus coneixements de l’art de l’època fan que moltes de les seves primeres pintures irradiïn la bellesa alliberada del millor postimpressionisme? Per què dir-ne expressionista, si l’ús tan elèctricament efervescent que feia dels colors i la manera tan gràcil i confiada com usava el pinzell i l’espàtula fan pensar en Gauguin, en Matisse i en els fauvistes? Per què dir-ne expressionista, si quan va abraçar plenament les avantguardes ho va fer des de les coordenades de la Nova Objectivitat, sí, però també de l’abstracció? Deixem de banda les etiquetes d’estils i de grups, per tant, i limitem-nos a les etiquetes purament qualitatives. Fossin quins fossin els trets específics de cada època del seu art, Gabriele Münter era una artista de moltíssima categoria.

Nascuda al si d’una família benestant, Münter va ser una de les poques dones –el temps i les circumstàncies eren d’un masclisme opressiu, fins i tot en els cercles més avançats de la societat– que van ocupar un lloc destacat en la coneguda com a època heroica de l’art modern. A més de ser la parella durant una dècada del pioner Kandinsky, aquesta dona políglota –parlava cinc idiomes–, intel·ligent, curiosa i viatgera, va ser coneguda i va tenir amics en tots els centres importants de l’art modern de l’època.

Un dels trets que més vistosament salten a la vista quan es contemplen els seus quadres és que fan tot l’efecte d’haver estat pintats per una personalitat ben construïda i segura d’ella mateixa. Tot i córrer el perill d’extraviar-me pels laberints del psicologisme, no em puc estar de dir que la netedat forta i no naturalista amb què Münter representava la realitat, el colorisme tan vivaç amb què insuflava vida al que pintava i la destresa amb què sabia capturar i recrear plàsticament les impressions instantànies amb què el món la interpel·lava i la seduïa, són proves d’un esperit sòlidament plantat dins el món.

Concebuda d’una manera convencional però eficient, l’exposició consta de 130 obres. Estan organitzades per gèneres –paisatges, retrats, interiors, natures mortes–, per enfocament creatiu –abstracció i primitivisme– i, en una ocasió, per tema –en relació a l’interès de l’artista per les màquines i la tecnologia–. Més com a curiositat biogràfica i de caràcter que no pas com a part del llegat creatiu de Münter, la mostra també inclou una sèrie de fotografies que va fer als vint-i-pocs anys, quan, després de quedar orfe de pare i de mare, va emprendre un llarg viatge pels Estats Units, on tenia una part de la família. Són fotografies sense gaire valor artístic –s’hi veuen paisatges i personatges de Texas, d'Arkansas, de Missouri...–, però si penses que van ser fetes per una jove noia alemanya que estava descobrint el gran món i que potser aleshores va decidir que res ni ningú li impediria de fer el que volgués a la vida, doncs la veritat és que commouen una mica.

Ja des dels seus inicis, Münter va demostrar ser un prodigi tècnic. Tant quan es fa seves les lliçons de l’impressionisme com quan assumeix l’exuberància brillant del fauvisme menys desbocat, sempre fa gala d’una força plena de seducció, estèticament elaborada, mai no exempta de refinament. Sense resultar rutinària ni previsiblement tradicional, no hi ha cap tela en què no exhibeixi un extraordinari domini del color i un ull afinadíssim per a la composició. És singularment encomiable com és capaç de convocar sobre la tela la presència de les realitats més corpòries i tangibles sense haver de recórrer a detalls ni a filigranes minucioses, sinó simplement sent esquemàtica d’una manera suggeridora i essencial, fent ús de l’energia loquaç d’uns traços àgils i decidits i esprement totes les possibilitats expressives dels colors. La manera com reinventa la realitat reorganitzant com li plau els colors de la natura –els blaus, els liles, els grocs, els verds, els vermells– és font d’una contínua meravella sensorial.

Moltes pintures de Münter mostren escenes d’una vida calmosa –passejades pel parc, figures que miren la naturalesa, una volta en barca per un llac– però pletòrica. Vull dir que hi ha plaer i sensualitat, però també hi ha temperament i una esveltesa existencial. És significatiu que les figures humanes inserides dins paisatges no hi estiguin mai en conflicte. Al contrari: per imponents que siguin els paisatges en qüestió, sempre fan un efecte acollidor de la condició humana. Que no hi hagi una desavinença dramàtica entre l’ésser humà i el context per on es mouen també allunya Münter d’un dels troncs centrals de l’expressionisme. Com que en general són quadres de dimensions modestes –ni tan sols els més panoràmics són grandiloqüents–, el paisatgisme de Münter –tant se val si es tracta d’un quadre il·luminat pel sol del Bàltic o un d’inundat per la llum crua de Tunísia– conjuga potència, bellesa i intimitat.

Netedat en la mirada, claredat en l’expressió i gràcia en l’execució tècnica: podria ser la fórmula per resumir les millors obres de Münter. Tot és a lloc, en aquests quadres, tant en termes artístics –formals– com existencials –de visió del món–. Hi ha una calidesa perenne en la seva mirada i en la seva mà. També hi ha un afany de no lluir-se des de l’egolatria sinó des de la demostració tranquil·la i eficaç del propi talent, cosa que fa que la personalitat de la creadora es dissolgui en allò que crea.

Les seves figures humanes, sovint pures siluetes saturades de color, més expressives pel gest corporal que no pas per l’expressió facial –sovint les pinta d’esquena o amb els trets difuminats o inexistents–, no resulten mai inquietants o desvalgudes. Fins i tot els personatges més despersonalitzats (és el cas de la dona sense rostre d’Al balcó. Pisogne) irradien pau d’esperit i comoditat vital. De nou, som als antípodes dels nervis trinxats i la crispació anímica de l’expressionisme més clàssicament neurastènic.

Com a retratista i pintora de bodegons, les virtuts de Münter són les mateixes que quan pinta paisatges i interiors: uns colors que vibren, unes composicions equilibrades però plenes de sentit i de ritme. Una obra aparentment discreta però estel·lar és Natura morta sobre unes tovalles blanques. D’una quotidianitat vulgar, assequible, palpable, sembla alhora d’un altre món. El blanc de les tovalles és d’una perfecció tan pura que embriaga.

Diria que és en els retrats allà on Münter va desplegar-se amb més desimboltura com a dona artista. Els estudiosos han calculat que quatre cinquenes parts dels retrats que va fer van ser de dones. Pel que n’he vist, diria que una proporció similar la trobaríem si calculéssim les figures que poblen els seus paisatges. Cal recalcar que, quan apareixen enmig de paisatges, el que fan aquestes dones és viure: mengen a un parc, miren el cel i el sol, reguen un jardí... No hi ha, així i tot, el que podríem anomenar una modèstia o una conformitat domèstiques, sinó una vitalitat tranquil·la i convençuda, emancipada de les rutines i de la tirania de les circumstàncies. Un dels aspectes més interessants de les dones que Münter retrata és que no solen somriure, que és el que s’esperava d’una dona aleshores: que somrigués, que fos amable, que mostrés la seva millor cara... Això fa que la vivor colorista i la fluïdesa de formes i de traços amb què les retrata contrasti amb les seves expressions amarades de seriositat impertèrrita, o d’arrogància, d’estupor, o de melancolia. Destaquen el Retrat de Marianne von Werefkin i Dona asseguda en una butaca, escrivint. Aquest últim, del 1929, podria passar per un antecedent del pop. Tan cool, tan llampant, podria ser el fotograma pintat d’un capítol de Mad Men. Un altre retrat memorable és el titulat Escoltant (Retrat de Jawlensky). Münter va dir d’aquest amic i col·lega artista que era molt més primari, intel·lectualment, que Kandinsky i Klee. Per això, maliciosa, el retrata mentre escolta, amb cara de no està entenent res, una explicació teòrica de Kandinsky.

'Dona asseguda en una butaca, escrivint'

Curiosament, les obres menys interessants de l’exposició –i, per tant, cal deduir que de tota la trajectòria de Münter– són aquelles que s’inscriuen més clarament en les pulsions i predileccions de l’avantguarda. Les obres en què dona cos i color al seu interès per les màquines –obrers, llocs de construcció, una excavadora– li surten correctes però fluixes, potser perquè dulcifica en excés el frenesí rude del món i dels homes que retrata. Tot i que les obres abstractes, que daten de la segona dècada del segle i també dels anys 50, desprenen l’entusiasme de la llibertat formal que no s’ha de supeditar a l’obligació de representar res, no acaben de ser del tot personals. Pitjors són encara les obres de la part de la mostra dedicada al “Primitivisme”. Aquí, Münter fins i tot perd la gràcia formal i el virtuosisme colorista. Són quadres de cavalls, d’elefants, de paisatges del Turquestan, de Budes, de dimonis blaus... L’execució tècnica és bruta i el resultat, risible.

Sigui com sigui, aquestes obres més erràtiques, menys reeixides o directament fallides no amaguen el que hauria de ser una evidència incontestable: que Gabriele Münter va ser una artista de primera qualitat, la qual en els moments més alts del seu art va assolir cims veritablement esplendorosos. Concretament, va assolir cims roses i liles coronats per un sol vermell esclatant i emmarcats dins un cel de blaus i grocs inacabables.

 

 

 

Gabriele Münter

Museu Louisiana d’Art Modern

Humlebæk (Dinamarca)

Del 3 de maig al 19 d’agost

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.