Any Guinovart

Josep Guinovart sota la lluna musical de Chopin

La Cartoixa de Valldemossa (Mallorca) acull una exposició d'obres de Josep Guinovart relacionades amb Chopin i la música. Fins el 26 d'agost.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La relació de l’artista Josep Guinovart amb el Festival Chopin, que se celebra cada estiu al municipi mallorquí de Valldemossa, es remunta als orígens de la segona etapa del festival. (Cal parlar d’una segona etapa perquè n’hi hagué una d’inicial que va durar entre els anys 1931 i 1936, que va ser fatalment interrompuda per la guerra civil i que no va poder ser represa fins el 1981). La relació de Guinovart amb el Festival Chopin, doncs, ve de lluny. I té els seus fonaments tant en l’amistat que en vida va unir l’artista amb alguns dels impulsors de l’esdeveniment com en la devoció que va sentir sempre pel compositor polonès. “Chopin és modern –solia dir–. És la modernitat”.

Una de les particularitats del Festival Chopin és que, a més de la programació musical, cada any organitza, a la Sala Capitular de la Cartoixa de Valldemossa, l’exposició d’un artista plàstic o d’un fotògraf. Tant en solitari com en col·lectives, Guinovart hi havia exposat en mitja dotzena d’ocasions. Enguany, aprofitant l’avinentesa de la celebració de l’Any Guinovart, repeteix. El títol de la mostra, Josep Guinovart. Variacions Chopin, no podria ser més idoni, però no té res de forçat. Gràcies a les nombroses col·laboracions amb el festival, Guinovart va deixar plàsticament molt treballat el tema chopinià.

Almenys una desena de les quaranta obres –pintures, collages, escultures...– incloses a l’exposició tenen una relació directa amb la figura i l’obra de Chopin o contenen alguna referència al seu univers musical i a la seva personalitat lluminosa i malaltissa. Són particularment destacables les set obres fetes a partir (literalment) dels Preludis del músic. Si dic literalment és perquè les set obres –de tècnica mixta– van ser realitzades sobre els facsímils de set partitures autèntiques de Chopin. És a dir, que Guinovart va usar les partitures com a suport físic. Damunt d’elles va fer el mateix que feia damunt de totes les superfícies que assaltava amb la seva creativitat: hi va pintar, hi va dibuixar, les va guixar, les va marcar amb traços i amb rastres, les va tacar... Aquesta reelaboració de la matèria primera chopiniana no implica que Guinovart maltracti les partitures, ni que s’hi mostri ofensivament invasiu. Vull dir que en cap moment fa gala de la vanitat de l’artista que agafa el llegat d’un artista que l’ha precedit i el converteix en allò que li plau sense manies, amb una actitud fins i tot de superioritat burleta. Més aviat passa tot el contrari, aquí. En aquests diguem-ne preludis pintats, hi ha la força quasi ferotge del Guinovart de sempre, però està domesticada per una estranya i melancòlica delicadesa, per una reverència envers la figura i l’obra de Chopin. No és casual que els gestos i les marques creatives de l’artista ocupin sobretot els marges de les partitures, és a dir, de les obres.

Com a artista, Guinovart mantenia una relació immediata amb la realitat. Per la força que batega al cor del seu art, no sembla que fos un artista que processés conceptualment el que veia i sentia. Més aviat hi donava forma des d’una certa concepció visceral o instintiva de la creativitat. Tècnicament poc refinat, les seves millors obres són aquelles en què la potència dels impactes sensorials de la vida es concreten amb una urgència plàstica quasi fulminant en l’art. Aquesta manera de procedir es nota en la manera com reutilitzava materials usats per alliberar-los de la literalitat del seu ús primerenc. Quan agafava, per exemple, unes capses de cartó plegables que havien contingut coberteries i les convertia en unes escultures de xiprers greument pintats de blanc i negre. O quan treballava dues bitlles amb bufador i en feia dues figuretes totèmiques que representen un home i una dona. O quan es feia seu el cartell oficial del Festival Chopin del 1999, el girava de cap per avall, hi pintava a sobre i el transformava en una obra diferent i nova.

Artista polifacètic i proteic, Guinovart mai no va amagar les seves múltiples influències. Una de les obres més ambicioses de l’exposició té evidents ressonàncies mironianes. És un quadre davant el qual l’espectador pot preguntar-se si Guinovart era, de vegades, un artista impersonal i epigonal o bé si és que no podia –o no volia– dissimular tota la pintura que havia vist i l’havia entusiasmat. L’afecte admiratiu de Guinovart per Miró és explícit en el quadre Homenatge a Miró, de grocs i taronges van goghians, fet amb una escampadissa organitzada de grans de blat. Poderosament genesíaca i solar en un primer cop d’ull, és una obra que es desinfla de seguida davant l’escrutini de l’espectador. Acaba fent una impressió primària i òbvia.

En general, Guinovart va ser un artista més interessat en la potència que en l’elegància, en el gest rabiós i imponent que en l’expressió subtil i en la gracilitat. Això té a veure amb el que en diuen aquells que el van conèixer i tractar, que el recorden com una força de la naturalesa, treballador incansable, discutidor, alegre, temperamental i apassionat. Coherent amb aquesta descripció de l’home, de vegades fa l’efecte que l’artista tenia tanta empenta i creava amb tant de vigor que els resultats plàstics del seu quefer podien ser brutals d’una manera gairebé vulgar. En aquest sentit, algunes de les millors obres de l’exposició són aquelles en què es veu un Guinovart més contingut, menys rotund, més àgil. Un exemple esplèndid d’això que dic és l’obra Guino mossegat per un ca a Esporles. Feta sobre un paper marró d’aparença una mica basta, l’obra consisteix en un esquemàtic dibuix fet a llapis que representa l’acció del títol, la qual s’emmarca en una escenografia de cases de poble, els perfils de les quals són marcats per petits macolins. El conjunt és d’una gràcia esclatant, d’una autoironia plena de vitalitat.

L’exposició és plena de partitures, d’instruments musicals (pianos i guitarres), de llunes i de xiprers. Són elements que remeten al paisatge valldemossenc on Chopin va viure –amb George Sand– i on va crear algunes de les seves millors peces. No és d’estranyar que una de les obres culminants de l’exposició sigui justament un retrat del músic i l’escriptora, amb aspecte de bohemis taciturns i provocadors, abraçats sota una mitja lluna blanca i suggerent mentre toquen el piano. És un gran Guinovart.

 

Josep Guinovart. Variacions Chopin

A la Sala Capitular de la Cartoixa de Valldemossa

Fins al 26 d’agost

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.