Torroella de Montgrí

Torroella celebra els 90 anys del fotògraf Frank Horvat amb una antològica

Retrats colpidors, imatges de revista i nus inquietants. El Museu de la Fotografia Palau Solterra de Torroella de Montgrí (Fundació Vila-Casas) exposa les fotografies de Please don’t smile, un llibre que Horvat publicà el 2015 amb obres de tota la seva trajectòria.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’obra fotogràfica de Frank Horvat (Abbazzia, Croàcia, 1928) és ingent i se’n podrien fer dotzenes d’exposicions temàtiques. Però l’exposició del Museu Palau Solterra de Torroella de Montgrí és gairebé una antologia, especialment centrada en allò que ha estat omnipresent en la seva obra: el retrat femení, des d’aquell concebut com a imatge de moda fins als retrats d’stripers tristes. Hi són, doncs, les seves principals facetes com a fotògraf amb l’excepció del seu treball com a fotoperiodista.

Horvat va començar als 17 anys en la seva Itàlia natal -dir-ne natal és una manera de parlar perquè Abazzia era Itàlia quan va nàixer, però el 1947 va passar a Iugoslàvia i és Croàcia des de 1991, mentre que la seva família paterna procedia d'Hongria i la materna, de Viena (Àustria). El seu primer treball va ser per a la revista italiana Epoca, amb la qual va estar col·laborant-hi uns anys, fins que el 1952 va decidir imitar els fotoperiodistes que admirava (Cartier-Bresson, Robert Capa i Werner Bischof) i va viatjar a Pakistan i l'Índia. Al catàleg de l'exposició del Museu del Palau Solterra reconeix que allà s'hi va començar a formar el seu estil: «Si bé he d'admetre que la composició de les meves imatges deixava molt a desitjar, també es podria dir que trascendien el tema, i que el meu viatge a l'Índia va ser el començament real d'un estil personal».

El 1955 una revista per a homes encarrega a Horvat un reportatge sobre Paris la nuit. Ell reconeix que la feina no el convencia «però amb prou feines arribava a finals de mes», explica: «No podia permetre’m posar-me del morro fi».

D'aquí surten els primers nus de la seva carrera, d'un local de striptease anomenat l'Sphynx, com ell mateix explica al catàleg: «Als voltants de la Place Pigalle, els porters uniformats m’oferien primer una benvinguda cerimoniosa i tot seguit el seu menyspreu quan els deia que volia fotografiar les artistes als seus camerinos. A les dues de la matinada, després del fracàs a tots els locals de la Place i els carrers dels voltants, vaig decidir d’anar a totes. Li vaig esmunyir al porter de l’Sphynx un bitllet de cinc-mil francs de l’època, tot i les deslluïdes llums de neó i l’uniforme masegat del porter. Probablement, aquestes mancances el van esperonar a embutxacar-se els diners i, sense dir res, deixar-m’hi entrar. Les dones em van donar una càlida benvinguda, tal vegada perquè aquella nit el públic era força trist, contentes de tenir un fotògraf només per a elles. Vaig fer tantes fotos com vaig poder, conscient que la meva sort no duraria gaire. I així va ser, perquè quan ja havia fet servir quatre o cinc rodets, una d’elles em va dir: «Quan pagaràs?». Era una pregunta raonable però jo no tenia manera de satisfer-la. Vaig fer que no ho havia sentit i, abans que les altres també s’hi posessin, vaig tocar el dos».

Les fotografies d'aquests primers anys de Horvat formen la primera part de l'exposició, anomenada La prehistòria (1944-1956). La segona són Els anys del descobriment i van del 1957 al 1962.

El 1957 Horvat coneixia Jacques Moutin, director artístic de la revista de moda Jardin des Modes, que li proposa encarregar-se de la fotografia de la revista. «Intentem-ho -li diu Moutin-. Les redactores i els impressors rondinaran, però deixem-los fer!». Horvat va estudiar la revista i «el que havia vist no m’havia engrescat gaire: dones joves massa maquillades, davant de fons grisos o blancs, en posats convencionals, algunes d’elles amb els ulls cap al cel, d’altres amb un somriure de robot».

Després d’un parell de sessions frustrades, Horvat va portar la model a Les Halles, el mercat central d’aliments, des d’on van haver de marxar per la manca d’il·luminació i van acabar a Le chien qui fume, un bar proper on Horvat va fer una de les seves fotografies mítiques: «El propietari ens va deixar fer. Els clients eren els forts des Halles, ja massa cansats per estar per nosaltres, o bé els vagabunds, massa borratxos. Em va anar bé que la noia es recolzés a la barra de zinc. Per sort, era una model professional i va entendre que jo no volia els posats dramàtics, va mantenir el cap lleugerament acotat, amb un somriure vague, com si hagués begut una mica massa».

'París' per a Jardin des Modes (1958)

Com ell mateix reconeix es va «especialitzar en moda al carrer». Explica que això «no vol dir que sempre feia les fotografies al carrer, sinó que mirava de mostrar les dones com ens les imaginaríem en un ambient quotidià». Aquesta és potser la característica més personal de l’obra de Horvat: deixar caure la model en un escenari «quotidià», urbans o rurals, amb glamour o sense, però sovint amb un element de contrast: una model vestida de núvia en la porta posterior d'un tramvia; una altra en un camí rural, amb un carter motoritzat, en un segon pla, que s'atura i es gira per mirar-la; una sobre un ruc, acompanyada de dos pagesos o una altra -a l'hipòdrom?- envoltada d'homes amb prismàtics.

'New York' per Harper's Bazaar (1961)

En aquesta època Horvat ja va començar a treballar per a les revistes de moda més influents -Elle,Vogue,Glamour Harper's Bazaar. Però potser per trencar amb la monotonia, el 1962 va acceptar un encàrrec de la revista Revue de Múnic per fer una volta al món en dotze reportatges de dotze ciutats. El projecte mai va veure la llum perquè un canvi sobtat de director a la revista Revue va desfer el pacte.

Aquesta decepció i algunes altres van iniciar el 1962 una temporada que Horvat anomena travessia pel desert tot i que el llistat de col·laboracions i projectes que va iniciar va ser enlluernador: «M’he acostumat a pensar en les dues dècades que segueixen com en una mena de travessia pel desert, tot i que no em va mancar ni menjar, ni companyia, ni estimulació». Efectivament, reconeix «quatre relacions serioses (no sempre consecutives) i cinc fills». Però, com a fotògraf se sentia «incomprès en un món que navegava cap a una direcció ben diferent» de la seva. Horvat aclareix que «no compartia ni els gustos ni els somnis» dels seus contemporanis «sobretot pel que feia a la moda, el disseny, la música o la manera de comportar-se en general».

Malgrat aquest aparent desencant, en aquella època Horvat va ser innovador i va tenir èxit: va començar a buscar la cara menys postissa de les models, a buscar-ne el gest autèntic de la model sense «cap dels trucs del seu repertori»; fins i tot va treballar sense models per tal d’arribar al màxim de naturalitat; va fer un número complet (de coberta a contracoberta) de Vanity Fairs obre l’alliberament de les dones i va començar a fer reportatges «a la manera de» Hitchcock o Alain Resnais per a la revist Vogue. Aquests són el que Horvat i l’exposició han anomenat «els anys de l’alliberació», del 1962 fins al 1974.

'Parella de ball', Rio de Janeiro (Brasil), 1963 

L’última època són «els anys del classicisme», entre el 1980 i el 1989, any que s’allunyarà per sempre de la fotografia de moda. Al llarg dels vuitanta, Horvat va combinar projectes personals de llibres de fotografia -com Portraits of trees (Retrats d’arbres)New York Up and Down o Very similar- amb una certa llibertat en el camp de la moda que li va permetre perfeccionar el seu estil més senzill i clàssic: «Moltes directores de revista (i moltes lectores) començaven a estar cansades de les extravagàncies i agraïen trobar-hi algunes fotografies de dones joves en una actitud relaxada, la qual cosa coincidia amb el meu propi gust».

Reconeix que el seu estil més depurat no agradava tothom. El fotògraf Helmut Newton, amic personal de Horvat, li va dir: «Havies canviat completament, només hi vas deixar els ossos, fins al punt que em vas semblar avorrit. Vas despullar les teves fotografies de tot allò que les feia interessants, en la teva dèria per la simplicitat...».

Armenonville, 1970, Saint Laurent Fashion per a Vogue France

Per sort, diu el mateix Horvat, «altres no pensaven com ell». Els encàrrecs de les revistes més innovadores, com el suplement del Frankfurter Allgemeine Zeitung o la francesa L’Officiel. El 1989 una exposició retrospectiva de Horvat a l’Espace Audiovisuel de París va representar el reconeixement públic de Horvat com a artista, però va significar el final de la seva carrera com a fotògraf de moda. «Em vaig pensar que la meva carrera revifaria però va passar tot el contrari: les meves fotos de moda havien esdevingut part de la història i ni tant sols la redactora en cap de L’Officiel em va tornar a trucar. (...) Aviat, però, vaig veure que era el millor que em podia haver passat, perquè en els anys posteriors vaig poder involucrar-me en altres projectes, que vaig trobar més significatius que no pas els que havia fet fins aquell moment».

París (1984), per al Frankfurter Allgemeine Magazin

L’exposició arriba fins aquest 1989 perquè Horvat després se centra en projectes molt diversos i més allunyats del retrat femení: primer, llibres relacionats amb fotografia d’escultura(Degas: SculpturesBestiariumMythologiesWalks around Boulogne-Billancourt Romanesque Sculptures); després una temporada al Daily Report; un projecte encarregat per Vila-Casas titulat «Homenatge a Catalunya», el 2002; i, en l’última dècada diverses aplicacions per iPad o aquesta exposició Please don’t smile que ara es pot veure al Palau Solterra, el Museu de Fotografia de la Fundació Vila-Casas a Torroella de Montgrí. Si us plau, no somrigui. Ni se la perdi. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.