Catalunya Nord

Ceret, meca d’artistes

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Un dels nuclis generadors de l’art contemporani mundial va situar-se a la Catalunya del Nord. Com ja havia passat a Cotlliure poc abans, la capital del Vallespir, Ceret, anà adquirint, a partir de 1909, un paper de gran relleu, per la presència allà de molts artistes, de tota condició, alguns d’ells molt importants en el desvetllament  de l’art nou del segle XX.

Tot començà quan l’escultor –i pintor- barceloní Manolo Hugué, que vivia a París des del 1901, però no hi mostrava gaire fecunditat creativa, decideix anar a establir-se cap al Pirineu, el 1909, induït pel seu amic i mecenes Frank Haviland Burty -ocasionalment artista també-, a qui Manolo havia fet poc abans uns extraordinaris retrats, un de fang cuit i un altre a la mina de plom.

El viatge cap al Sud, Manolo el va emprendre juntament amb el mateix Burty i amb el gran compositor llenguadocià  Déodat de Séverac. Entre els darrers dies de 1909 i els primers de 1910, després de certs dubtes, i havent passat Manolo i Burty abans per la Gingueta, els tres amics decidiren fixar-se a Ceret.

A Ceret Manolo esdevingué definitivament un artista plenament professional, de la ma del marxant Daniel-Henri Kahnweiler, que signà amb ell, pels volts de 1912, un contracte similar amb els que també signà poc més o menys al mateix moment, amb Braque, Derain o Picasso.

 La personalitat atractiva de Manolo va fer que, a partir d’aleshores, diversos artistes amics seus de París anessin a Ceret a passar-hi temporades més o menys llargues. Picasso, que sempre va tenir per Manolo –prop de deu anys més gran que ell- un respecte especial, anà a la capital del Vallespir el 1911, on desenvolupà el Cubisme, que ja feia quatre anys que practicava, ara en un sentit molt esquemàtic sovint proper a l’abstracció, prenent molts cops per pretext temàtic els paisatges del poble. Georges Braque també passà per Ceret aquell any, i malgrat que feia més aviat natures mortes –també d’un Cubisme molt esquemàtic- d’allà en va treure igualment alguns paisatges.

La presència d’aquests pintors a Ceret va originar que André Salmon bategés la vila de “meca del Cubisme”. Picasso hi va tornar els estius de 1912 i 1913, i Braque el 1912, i el poeta Max Jacob hi aniria el 1911 i el 1913, l’escriptor i dibuixant Josep Maria Junoy el 1912, i també hi passarien Francis Picabia i Jean Marchand (el 1912), Juan Gris i Auguste Herbin (el 1913).

Manolo Hugué
Tête de Frank Burty Haviland

1909
Terre cuite
24 x 17 x 20,5 cm
Don de M. Daniel-Henry Kahnweiler en 1950 Photo Joseph Gibernau/Studio Pyrénées

No hem de creure que el Cubisme fos com una mena de secta tancada, ja que els pintors que el practicaven convivien sense reticències amb altres artistes que interpretaven el camí de la modernitat d’altres maneres. El mateix Manolo no s’afegí mai a la nòmina dels cubistes, sinó més aviat a un classicisme poderós, popular i gens solemne, assimilable al Noucentisme, en el qual l’influx cubista –que existí- hi era suau. Per això un dels pintors d’aquell primer grup de Ceret va ser Joaquim Sunyer, que hi anà el 1912, el mateix any que Ramon Pichot i l’escultor Enric Casanovas, que tampoc eren cubistes. En expressió de Sunyer tots aquells artistes a Ceret hi formaven com una mena de falansteri. Com ells, un altre pintor important de l’écôle de Paris, Moïse Kisling també freqüentà Ceret el mateix any 1912, i el pianista Ricard Viñes, gran amic i intèrpret dels músics impressionistes francesos, també passà per Ceret, en aquest cas més aviat atret per Séverac.

 La Primera Guerra Mundial destarotà el grup, si bé en el seu transcurs, tanmateix, el 1916, s’establí al poble el pintor francès Pierre Brune, que esdevindria més endavant el causant d’una nova alenada d’artistes que prengueren la vila més o menys com la seva base d’operacions a partir de 1918. El mateix Manolo, que des del 1916 passà a París, Barcelona i Arenys de Munt part del temps de la guerra, tornà a Ceret a les acaballes del 1919, quan el nou home fort de la vida artística de la vila ja hi era Brune.

El lituà Pinchus Krémegne s’hi quedà a viure com qui diu per sempre des d’aquest any, i a partir d’aleshores el grup s’enriquí amb un altre nom principal de l’écôle de Paris, Chaïm Soutine, i amb més pintors destacats com René Durey i Maurice Loutreuil (el 1920). André Masson, que aleshores era cubista, però més endavant seria un surrealista destacat, es casà a Ceret el 1920, apadrinat per Manolo i Burty. Josep M. Noble, eteri paisatgista fill del poeta Joan Maragall –d’aquí la M. amb la que discretament signava- anà a Ceret el 1922, i des d’aleshores hi seria molt sovint, prop de Manolo, que va fer d’ell un bon cap de terra cuita. I molts artistes de la primera etapa hi tornaren, i n’arribarien de nous: Chagall, Fenosa, els Sala vidriers (Benvingut i Joan), Lothe, Gargallo...

Manolo es va fer una casa al poble, aprofitant que gràcies a Kahnweiler la seva carrera internacional funcionava bé, i Brune en continuaria essent l’ànima artística molts anys, fins el punt de fundar-hi el Museu d’Art Modern, el 1948, amb la complicitat generosa de molts dels artistes lligats a Ceret, museu que s’amplià i es consolidà extraordinàriament el 1992. I entre aquests artistes n’hi havia hagut també de nous arribats, entre els quals els que el 1940 hi arribaren fugint del París nazificat, com Cocteau, Dufy o Marquet

Ceret representa, doncs, una espontània manifestació artística basada en l’amistat, que alimentà un sector essencial de l’art nou europeu del segle XX, i on convisqueren agermanadament el Noucentisme, el Cubisme i aquella tendència figurativa renovadora anormativa que la peculiar taxonomia de l’art contemporani ha consagrat amb el nom d’escola de París.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.