Art Contemporani

Una col·lecció per a l’art valencià del segle XXI

Després de molts anys sense fer adquisició d’obres, el Consorci de Museus de la Generalitat Valenciana ha començat a posar els fonaments de la que serà la seua col·lecció d’art contemporani. Una empenta a l’art valencià d’aquest segle sobre la qual s’ha bastit l’exposició “Primers moments” al Centre del Carme, un mostrari de l’esperit multidisciplinari i del talent artístic present del País Valencià.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les sales del Centre del Carme que acullen “Primers moments” sotmeten el visitant a un bombardeig sensitiu, a la sensació de ser davant d’una mostra que recull l’esperit tecnològic, l’ànima transversal i el dissens estètic que caracteritza el zeitgeist artístic d’aquest inici del segle XXI. Hi ha un relat en aquestes 33 obres que ocupen gairebé mil metres quadrats de superfície. O, almenys, una agrupació temàtica. Però no fem conclusions apressades: aquesta no és una exposició a l’ús. 

Com explica el seu comissari, Ricard Silvestre, crític d’art i un dels gestors del Centre de Documentació d’Art Contemporani (CDAVC) Romà de la Calle de la Universitat de València, “ha estat la qualitat de les peces la que ha generat els continguts, i no al contrari. No es tractava que arribara el comissari i diguera ‘anem a parlar d’açò’. No. S’ha comprat, mirant el nivell de qualitat de l’obra. I després s’han traçat les línies del projecte expositiu. Això és el que m’atrau de la idea, fer alguna cosa a partir del que els artistes t’han dit. Perquè això atorga entitat a l’artista i a la col·lecció”.

Silvestre matisa que sí que s’ha tingut en consideració una sèrie d’equilibris: dels 33 artistes seleccionats, 17 són dones. També hi ha una distribució territorial molt afinada, amb referents de cap a cap del país. I tret d’un parell d’obres fetes a la dècada del 1990, tota la producció pertany al segle XXI. “Generacionalment, és obra de gent jove. O que té una trajectòria diguem-ne de pes, que està al voltant dels quaranta o els cinquanta anys. No sols és una exposició d’emergents, sinó que hi ha gent molt consolidada. No es tracta d’una col·lecció generacional”, explica. Artistes vius, amb l’excepció del vinarossenc Sebastià Miralles, traspassat l’any 2017.

El germen del projecte va ser una iniciativa de suport a galeries i artistes, per “desenvolupar la indústria cultural de l’art” contemplat en el pla estratègic “Fes cultura”. Es tracta d’una iniciativa amb moltes implicacions, perquè, tret de les adquisicions de l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM), més centrades en les avantguardes històriques, la Generalitat Valenciana feia més d’una dècada que no adquiria art contemporani valencià. Els anys de paràlisi adquisitiva mereixien un pressupost digne: finalment, s’hi han dedicat 800.000 euros, dels quals hi ha hagut una primera despesa de 550.000. Una comissió d’experts ha estat l’encarregada de triar les obres. I el pla d’adquisicions tindrà continuïtat amb una nova comissió que serà l’encarregada d’ampliar la col·lecció en “vint o trenta obres més”, augura Silvestre. Per això el títol de l’exposició de “Primers moments”: a priori, som davant l’estadi iniciàtic de la col·lecció.

Una altra singularitat de la mostra: en col·laboració amb Ricard Silvestre, membre també de l’Institut de Creativitat i Innovacions Educatives de la Universitat de València, han treballat en l’exposició tres joves historiadors de l’art, Aída Antonino, María Ramis i Juan Antonio Herrero. Com a part d’un programa de professionalització en el camp del comissariat, aquestes persones seran les encarregades de dissenyar les propostes d’itinerància de “Primers moments”. Projectes expositius adaptats als llocs que seran dissenyats pels col·laboradors de Silvestre. Sagunt i Potries, actuals capitals culturals valencianes, seran les primeres destinacions de l’exposició. Amb tot, per la seua magnitud, serà molt difícil que “Primers moments” puga itinerar de manera íntegra. Per això, l’interès de poder veure-la al Centre del Carme, d’una manera i amb una configuració segurament irrepetibles.

Després, “les peces es conservaran allà on es conserve el patrimoni. Però en la mesura que es vaja comprant, la col·lecció demanarà un espai, això caurà pel seu propi pes. Però que no hi haja espai no significa que no hi haja col·lecció”. Una provisionalitat que, segons apunta Silvestre, “forma part dels canvis que estem vivint en el món l’art”.

 

Qüestionament i dissolució dels llenguatges estables

La construcció de la col·lecció partint de les obres i no d’un projecte preestablert no implica que no es puguen detectar trets compartits, una “tendència tecnològica” comuna a l’art contemporani, però també “una qüestió formativa, de dissolució dels llenguatges artístics estables, d’ismes que desapareixen. Un artista complet pot moure tots els llenguatges a nivell tècnic i tots els suports”, resumeix Ricard Silvestre. Així mateix hi ha un mirada crítica a la societat, en diversos aspectes, la qual cosa també ha ajudat a agrupar temàticament les obres.

Així, el primer impacte del visitant, a la Sala Refectori, es produeix amb obres que tenen a veure amb el temps i la memòria, amb la sèrie d’Ana Teresa Ortega sobre pensadors exiliats: Benjamin, Valente i Joyce. La presència de Benjamin en primer terme, que altera amb permís de l’artista l’ordre original, es justifica per la connexió entre les reflexions d’aquest pensador sobre la reproductibilitat tècnica i l’obra d’Inma Femenía que tanca l’exposició i de la qual parlarem més tard. Més enllà d’aquest subtext, difícil de copsar si no se’ns indica prèviament, el primer espai impacta per la  combinació suggeridora de la pintura de  Joël Mestre amb la visió poètica i conflictiva alhora de Sebastià Miralles i una comparativa històrica gens habitual del col·lectiu Bleda i Rosa, amb un treball sobre la guerra del Francès a través de fotografies de Cadis i Girona on la figura humana és absent. Tot el contrari de la sobreabundància de subjectes en la visió col·lectiva de la memòria de Mira Bernabeu.

Més explícita, però no òbvia, és la lectura en clau feminista del següent bloc, amb la casa teixida de Maribel Doménech, una referència al Cabanyal d’un indubtable ganxo poètic. També trobem la reivindicació de la llibertat d’expressió de Mery Sales personificada en la pensadora Hanna Arendt i la captivadora i treballada instal·lació de Paloma Navares, amb 1.200 fotografies de figures com Virginia Woolf o Anne Sexton penjades en petits retrats, a manera d’estrany objecte decoratiu de llunyana inspiració oriental. Una estètica també amb gran potencial poètic. Una instal·lació de Teresa Cebrián, a qui el Centre del Carme ha dedicat una mostra monogràfica, és un altre dels al·licients d’aquest espai.

Les friccions entre la quotidianitat i el marc tecnològic marquen una altra línia discursiva, expressada de maneres ben diferents a la Sala Carlos Pérez. Ernesto Casero superposa tipografies que remeten al nazisme amb espècies animals en perill d’extinció, una sèrie de nou dibuixos que no deixa indiferent. Mentrestant, Moisés Mañas planteja una instal·lació molt cridanera en la qual una fusta molt flexible procedent de Finlàndia és forçada a través d’un motor alhora que el soroll provocat per la torsió és amplificat fins a extrems incòmodes. Una proposta amb un gran potencial metafòric. Com ara també l’inodor decorat de Xavier Monsalvatje, peça que ens fa pensar en una reformulació de l’urinari de Duchamp a través d’un dibuix refinat i de l’ús de la ceràmica, material que el comissari troba satisfactori que quede representat en l’exposició amb un codi diferent al comú. Reformulació que també contenen els cossos oscil·lants de Rosana Antolí, que semblen convidar l’espectador a convertir-se en actor, a entrar i jugar.

Altrament, tècniques com el videoart queden representades per Damià Jordà, amb una lectura de la ciutat de València que troba la manera de visitar espais amb un concepte del muntatge i de la manera de presentar els espais cridaners. Una manera de capgirar el discurs documental ortodox. Tot i que, si cal destacar alguna cosa, per dimensions però també per impacte emocional, per la varietat de capes de lectura que inclou, és l’estructura aèria d’Olga Diego, una mena d’aeronau que s’unfla i ens prepara per a un viatge, una metàfora de la supervivència (hi ha una canya de pescar i bidons d’aigua) que conté els dibuixos del projecte. Una instal·lació bellíssima, molt suggeridora, però originada per una experiència traumàtica, la mort d’una amiga.

A les Sales 1 i 2 es planteja el binomi individu-societat com a eix discursiu. En el cas d’Agustín Serisuelo de manera aparentment òbvia però brillant en la seua presentació estètica del paisatge de la dèria constructiva. Tania Blanco, per la seua banda, també opta per la reivindicació directa, amb causes socials que converteix en plaques commemoratives, amb un ús de la figuració i el llenguatge que convida a la reflexió. També és interessant el qüestionament de l’escultura pública de Fermín Jiménez Landa, amb dues taules vetustes muntades que podem interpretar que ens parla de com ha envellit aquest concepte. Art al Quadrat, Mar Aza o Pilar Beltrán completen des de diferents vessants les distorsions socials.

 

El signe dels temps

Si el discurs sobre la reivindicació de la dona ha esdevingut un referent obligat en qualsevol proposta estètica col·lectiva, la cultura de la sostenibilitat —o el seu revers de la incultura de la insostenibilitat— és també un altre signe dels temps. Hugo Martínez-Tormo, a qui el Consorci de Museus li acaba  de produir una exposició pròpia, marcada per la visió tecnològica, planteja de manera directa la relació entre el plàstic i la destrucció del mar. Mentre que Ángel Masip converteix els materials de rebuig en una mena de paisatge còsmic. La lectura de Jesús Ribera, la inserció d’un paisatge bucòlic en una mena de nau futurista, té un altre tipus de lectures, no tan directes, però estèticament és una proposta molt poderosa.

 

Tancant el cercle, en qualsevol cas, la pertorbadora instal·lació d’Inma Femenía, amb les pantalles dels ordinadors mirant cap a la paret, projectant una llum obscura que diu molt de la manera en què el nostre cervell i la nostra capacitat crítica estan enfosquits pel bosc digital. Però aquesta és, únicament, una de les possibles lectures d’aquesta instal·lació que destaca també per la seua potència estètica.

“Són peces de molta entitat. I la pretensió era una col·lecció molt qüestionadora, obres d’artistes que s’enfrontaven a l’art críticament”, conclou Silvestre. Segurament després de l’estiu es presentarà un catàleg, encara en fase de confecció, amb textos que analitzaran cadascuna de les peces obra de 33 experts diferents. El corpus teòric d’una col·lecció encara a les beceroles però ben il·lustrativa i encoratjadora de l’art valencià del segle XXI. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.