Caixaforum Palma

Giorgio de Chirico, un pioner que es va perdre

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El cas de Giorgio de Chirico (Volos, Grècia, 1888–Roma, Itàlia, 1978) és un dels més sorprenents i curiosos de tota la tropa d’artistes que, majoritàriament al París dels anys 10 i 20 del segle passat, van fundar i protagonitzar el que s’ha convingut a anomenar les avantguardes històriques. És a dir, aquell moment de ruptura radical amb el passat que es va dur a terme assumint la realitat de l’inconscient, de l’absurd, del maquinisme, de les pulsions íntimes, del primitivisme, de la visceralitat, de l’abstracció i de qualsevol provatura formal que trenqués amb els patrons compositius i de color heretats de la tradició que s’havia iniciat durant l’última Edat Mitjana i el Renaixement, que es va allargar amb variacions –sovint magnífiques– durant prop de cinc-cents anys i que, descomptant-hi algunes excepcions prèvies de diversos pioners en general incompresos, va començar a saltar pels aires amb l’impressionisme.

Organitzada amb la col·laboració de la Fondazione Giorgio e Isa de Chirico de Roma, la mostra descobreix les fases creatives de l’artista, que, amb la seva invenció de la pintura metafísica, va protagonitzar una de les revolucions més importants de l’art i el pensament del segle XX.

Dic que el cas de Chirico és sorprenent i curiós perquè les aportacions que va fer durant la segona dècada del segle XX –en plena “època heroica” de l’art modern– van tenir una influència determinant, fecunda i duradora en alguns dels moviments més importants del període, en especial el surrealisme. Sobretot a partir d’alguns dels seus motius més recurrents –les places i els maniquins–, De Chirico va crear una manera insòlita de pintar l’espai, de representar la dimensió onírica i metafísica de la realitat, i d’explorar la part més inconscient i impersonal de l’ésser humà. Els seus paisatges espaiosos, buits, quiets, amarats d’un silenci entre íntim i còsmic, marcats per un tractament estrany de la perspectiva, uns paisatges en què es barregen escultures i edificis clàssics, maniquins, estacions de tren, places i objectes extravagants, són icones de l’art del segle XX. També ho són els seus anomenats “interiors metafísics”, en què un amuntegament d’objectes irreconciliables –mobles, cavallets per pintar, quadres emmarcats, cartabons, bustos clàssics– ocupa un espai tancat que s’obre a l’exterior a través d’una finestra. La llàstima és que, després d’aquesta explosió inicial de creativitat, De Chirico es va estancar i va passar els quasi seixanta anys de vida que li quedaven autocopiant-se sense pudor, perdent-se per camins estèticament reaccionaris i repetint sense màgia les fórmules que li havien funcionat de jove.

Plaça d’Itàlia amb font, c. 1968 (signat 1954). Fondazione Giorgio e Isa de Chirico, Roma © Giorgio de Chirico, VEGAP, Barcelona, 2018

L’exposició El món de Giorgio de Chirico. Somni o realitat, que pot veure’s al Caixa Fòrum de Palma, on ha arribat després d’ocupar els Caixa Fòrums de Saragossa, Madrid i Barcelona, només inclou obres posteriors a l’època daurada de l’artista, segurament perquè les obres mestres primerenques són tan valuoses que els grans museus que les posseeixen no es volen arriscar a cedir-les o demanen unes assegurances astronòmiques. El que hi ha aquí, per tant, és el De Chirico del pastitx, de l’autoplagi, del neoclassicisme despistat i llepat, de l’onirisme de manual i de l’autoparòdia involuntària. La conclusió que treu l’espectador és que, en general i tenint en compte fins i tot les seves obres mestres, De Chirico va ser molt més important que bo. Vull dir que aquells artistes que el van seguir i que es van apropiar de les seves troballes per enriquir el seu propi món, van aconseguir crear unes obres molt superiors. Estic pensant en Dalí, però també en Delvaux, Magritte, Tanguy.

 

 

Una impressió que s’emporta l’espectador és que De Chirico va tenir una relació autista amb l’evolució de l’art modern. Absolutament res de nou de tot el que va passar al seu voltant el va impactar, desviar o alimentar, ni encara menys el va empènyer a repensar el que estava fent i la manera tan automàtica com es relacionava amb el seu propi art. I això que l’artista va entendre quin era un dels motors de la modernitat autènticament substanciosa i perdurable: la hibridació del nou i el vell, d’allò clàssic i allò trencador. Els resultats d’aquesta fusió lúcida, però, no solen estar a l’altura. En són exemples les obres Interior metafísic amb paisatge romàntic i El gran trofeu misteriós. Força més reeixides són, en aquest sentit, La tristesa de la primavera –que expressa una estranyesa melancòlica neta i una inquietud elegant– i l’escultura Els arqueòlegs, de la qual n’hi ha una versió petita en terracota i una versió gran en bronze. La millor és la primera, més suggestiva, menys histriònica.

Plaça d’Itàlia amb font, c. 1968 (signat 1954). Fondazione Giorgio e Isa de Chirico, Roma © Giorgio de Chirico, VEGAP, Barcelona, 2018

Vet aquí un altre dels problemes de Chirico: l’histrionisme. És cert que els seus amples i pertorbadors paisatges metafísics són silenciosos i transmeten un intensíssim sentit de la quietud, però sovint ho fan d’una manera tan estridentment escenogràfica, almenys en les obres d’aquest tema que es poden veure a l’exposició, que és com si elles mateixes anul·lessin el seu efecte expressiu i sensorial.

Les màscares, 1962. Fondazione Giorgio e Isa de Chirico, Roma © Giorgio de Chirico, VEGAP, Barcelona, 2018

Sigui com sigui, allà on es detecta més clarament la decadència de De Chirico és en les obres en què aborda frontalment temes tradicionals (els retrats i autoretrats, les natures mortes) o, encara pitjor, motius del món greco-romà. Tècnicament –per la inseguretat o despreocupació de les pinzellades, per l’organització poc efectiva de les composicions, per la poca gràcia expressiva amb què combina els colors–, la impressió global és que l’execució és convencional i maldestra. La darrera part de la mostra és especialment calamitosa. Inclou diverses pintures centrades en el tema heroic dels gladiadors. Si a un espectador que no sabés res de pintura li diguessin que aquells quadres són obra d’un dels gegants de les avantguardes de principis del segle XX, reaccionaria posant cara d’ofès perquè es pensaria que li estan prenent el pèl.

L’hoste misteriós, 1934. Fondazione Giorgio e Isa de Chirico, Roma © Giorgio de Chirico, VEGAP, Barcelona, 2018

 

El món de Giorgio de Chirico. Somni o realitat

Des de l’11 de juliol a l’11 de novembre del 2018

Caixa Fòrum de Palma.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.