A fons

Boc expiatori, dones "pijes" i "machirulos". El sistema de l'art a l'audiovisual contemporani

[Aquest article conté spoilers, simpàtics i necessaris, però spoilers en definitiva]

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El sistema de l’art és el responsable de tots els mals. O això és el que intenten dir-nos dos dels principals cínics del món cinematogràfic actual: Ruben Östlund i Paolo Sorrentino. Ambdós han signat dues pel·lícules excel·lents que s’encarreguen de diagnosticar la crisi de valors, culturals i existencials, que pateix el món occidental a l’actualitat: The Square -2017- i La grande bellezza -2013-. I a les dues apareix assenyalat el sistema de l’art contemporani com a paradigma de la frivolitat, l’infantilisme i la manca d’humanitat.

Sorrentino presenta al seu protagonista del film italià, Jep Gambdardella, escriptor de seixanta cinc anys, dividit entre dos mons: la frivolitat de la jet-set italiana i els refugis on poder gaudir momentàniament de l’esplendor del patrimoni escultòric, arquitectònic i pictòric, evidentment, de temps passats. Així, a les escultures de marbre, als esgrafiats i pintures murals amb sàtirs, als jardins amb fonts per on corren nens i monges mentre sonen cants gregorians, el director contraposa la performance contemporània com a símbol de la major estafa de la història de l’art. A l’inici de la pel·lícula Jep veu una acció on la performer es llença contra un dels murs del Parc dels Aqüeductes romà, ferint-se el cap. Més endavant, a una festa a casa del principal col·leccionista d’art contemporani italià, amb els millors galeristes d’Europa –ens diuen-, una nena d’uns deu anys comença a llençar enfadada cubs de pintura contra un llenç d’enormes dimensions fins a realitzar una obra digna de l’expressionisme abstracte nord-americà. Després de cada acció s’escolten “bravos” i “soberbio, soberbio”. Jep s’ho mira amb rebuig i escepticisme. Davant d’aquella fauna i aquell espectacle frívols, el protagonista s’escapa per contemplar La fornarina de Rafael, juntament amb altres peces dels Museus Capitolins, evidentment més serioses i fascinants, hem de pensar.

Per la seva banda Christian és directament, al film de Östlund, el comissari –hauríem de dir curator per posar-nos a l’alçada de l’esperit ridiculitzant de la pel·lícula-, d’un museu d’art contemporani a Estocolm. Abans de parlar, però, del que encarna aquest home atractiu, hem de dir que The Square és, sens dubte, el principal manual audiovisual de tots els tòpics al voltant de l’art contemporani que s’hagi fet fins l’actualitat. Hi són ABSOLUTAMENT TOTS: el senyor de la neteja que escombra una obra sense voler, el discurs curatorial exagerat que no sembla correspondre’s amb la peça que es mostra, el “totsivalisme”, els turistes que es fan selfies i, per favor, no podia faltar, redoblament de tambors: el mico que pinta. Sí, també apareix el mico que fa art contemporani. Podríem dir que és la versió cínica i artie del Museu Coconut, sèrie molt més manxega, amb totes les connotacions positives del manxeguisme de Muchachada Nui.

Per si no fos suficient, la trama ens mostra un comissari com a paradigma de l’home executiu del primer món –amb flaires de creatiu en aquest cas-, narcisista, infantil i de reminiscències colonials. Es podria haver escollit perfectament al director d’una consultoria, al d’un banc, al d’una empresa internacional d’armament o d’energies renovables. Però no, havia de ser el comissari d’un museu d’art contemporani i el seu escenari de treball el que encarnés tots els mals. Evidentment, els que treballem amb molt d’amor a aquest àmbit podem estar enfadats i de fet, aquests films estan molt a prop d’aquell desastre d’article signat per Mario Vargas Llosa on també s’explicitaven de forma prou ignorant –i classista- tots els tòpics sobre l’art més recent.

Enfadats perquè dos pel·lícules de dos gran directors han dut a terme aquest exercici, i també cansats si ampliem l’espectre a altres productes televisius o cinematogràfics.

La manca d’humanisme i d’empatia, representades a més a més a partir d’una confrontació de classe, apareixen a Junebug –Phil Morrison, 2005- i a La vida d’Adèle –Abdellatif Kechice, 2013-. A la primera, la protagonista –Madelaine-, una galerista d’art outsider coneix a la família de classe treballadora i sense estudis de la seva parella. Tot i que d’entrada es mostra bastant menys paternalista i sobèrbia que Emma de La vida d’Adèle, en un moment clau de la pel·lícula Madelaine escull l’adrenalina de la seva feina –tancar un contracte amb un artista del mateix poble on estan- per davant la vida familiar –la seva cunyada que acaba de conèixer s’acaba de posar de part-. A la segona, l’artista –Emma- de la que s’enamora Adèle es converteix en una mena de Pigmalió que dona forma a la seva parella, sobretot en aquells moments en què apareixen agents del món de l’art. Un dels episodis més hostils el trobem a la festa on Emma i Adèle reben als amics de l’artista i a un galerista de prestigi amb qui li agradaria col·laborar. A part de tenir-la esclavitzada cuinant i servint als convidats, Emma presenta a Adèle al galerista indicant: “t’he dit que escriu molt bé? [...] L’estic animant perquè escrigui més”. Adèle només escriu puntualment un diari personal. Entenem que, al món de l’art, no és suficient per a Emma tenir una amant que sigui professora de magisteri infantil.

Partint d’aquí podríem dir que, en termes generals, la presència d’agents del món de l’art a l’audiovisual contemporani gira al voltant d’un imaginari molt concret: el luxe. Un luxe que no només apareix incorporat per justificar trames de robatoris d’aquest objecte preuat –El secret de Thomas Crown, La trampaOcean’s 8, La banda Picasso- sinó que alhora es posa al servei de l’habitual construcció d’estereotips de gènere.

Així, d’una banda, el sistema de l’art és un lloc ideal per a què dones riques llueixin els seus vestits d’alta costura en un ambient chic: la protagonista-galerista vestida de Tom Ford a Nocturnal Animals, l’amiga més pijetade Hannah -Lena Dunham- a Girls i, evidentment, la més republicana de les quatre protagonistes de Sex and the city, Charlotte, no podia treballar d’una altra cosa que d’art dealer. El luxe i el glamour evidentment van de la mà d’una tipologia d’obra que reforça el caràcter suposadament excèntric i provocador de l’art actual: l’inici de Nocturnal Animals ens mostra una inauguració amb uns vídeos de dones voluminoses i despullades amb objectes de majorette; Charlotte de Sex and the city es deixarà pintar els seus genitals per a una exposició centrada en pintures de vagines de grans dimensions. El programa Saturday Night Life ha creat fins i tot un conjunt d’sketeches que parodien la vida i el propi espai privat de dos col·leccionistes –The Schoeners- que seuen a objectes impracticables com un sofà de gel o una mena de seient de dentista que et puja pràcticament fins al sostre.

De l’altra, els homes de negocis entendran que l’obra d’art és un altre terreny per a la seva especulació econòmica, tal i com s’exemplifica a la perfecció en aquell capítol de Mad Men on els diferents executius es pregunten pel significat del que sembla una absurditat com és un quadre abstracte de Mark Rothko.

Al final de l’episodi descobrim que l’amo de la companyia ha adquirit la peça perquè duplicarà el seu preu en menys d’una dècada. Quan els homes són els artistes de les pel·lícules aquests encarnen evidentment el paradigma geni-macho-Minotaure-Picasso, tal i com evidencia el personatge de Javier Bardem a Vicky Cristina Barcelona, on la tipologia d’obra torna a ser la de l’expressionisme abstracte. I en aquest sentit és realment sorprenent que a la major part de l’audiovisual que recordem, els perfils lligats al món de l’art siguin gairebé sempre dones, galeristes i artistes. De fet als comentaris que hem fet podríem sumar Ana i companyia a Caótica Ana, el personatge de Claire –artista- a Six Feet Under o el d’Emma –també artista- a La vida d’Adèle. Sembla com si encara hagués de perviure aquell binomi que lliga les arts a allò femení i les professions de poder “més serioses” i “menys emocionals” a allò masculí. [Teaser: un altre dia haurem d’entretenir-nos amb la presència de llibres gruixuts de Picasso de la Taschen i de pintures d’expressionistes abstractes nord-americans a les pel·lícules pornogràfiques, doncs ja ho tenim comprovat.]

Per tot això preferim en canvi el gest de The Carters –Beyoncé i Jay Z-. En sis minuts no només ens recorden el passat imperial i colonial de les institucions museístiques occidentals sinó que ofereixen una possibilitat de reacció i empoderament en sintonia amb l’esperit Black Matters contundent, atractiu i explícit. Podem assenyalar i culpar una i una altra vegada als agents i a l’art contemporani, o anar a ballar amb set amigues –que no serien precisament paradigma de la bellesa neoclàssica defensada per Winckelmann- davant la Consagració de Napoleó de Jacques Louis-David.

I per tot això desitgem reivindicar un film on les protagonistes treballen al món de l’art i no encarnen cap d’aquests valors.

Ens referim a una pel·lícula segurament molt oblidada per molts però malauradament encara d’absoluta actualitat: Te doy mis ojos (2003) d’Icíar Bollaín. Aquest film sobre el maltractament masclista presentava el món de l’art com un espai de creixement personal, de refugi i de companyonia. Recordem que la protagonista Pilar –Laia Marull- es refugia amb el seu fill a casa de la seva germana, tot fugint de l’assetjament del seu marit Antonio –Luis Tosar. La germana, que tindrà cura d’ella, treballa precisament de “restauradora” –preciosa metàfora- a l’església de Santo Tomé de Toledo -on s’ubica L’enterrament del senyor d’Orgaz d’El Greco-. Allà, Pilar aconsegueix feina com a taquillera i, fascinada per les explicacions dels guies de la parròquia, farà un curs gratuït per aprendre aquesta professió. Al poc temps decidirà obrir amb una vigilant de seguretat de la que s’ha fet amiga una empresa de visites guiades. El seu contacte amb l’art li permet conèixer-se, respirar i enfortir-se. Veiem a Pilar explicar una obra de Kandinsky, no per ridiculitzar-la o per tenir una excusa per vestir un Tom Ford, sinó per comprendre’s una mica millor i per compartir el plaer de l’aprenentatge de l’art amb altres persones. Una de les escenes més dures i l’única on veiem explícitament violència física masclista comença amb Antonio trencant-li les pàgines d’un llibre d’art, acusant-la a més a més d’exhibicionista i “puta” pel fet de treballar de cara al públic. A la darrera escena on Pilar arriba a casa seva per agafar les seves coses i marxar, va acompanyada de les altres treballadores culturals que ha conegut i amb qui ha fet pinya. El món de l’art es deslliga per fi del luxe, de l’infantilisme, de l’absurditat i de l’extravagància, per posar-se al servei de la sororitat. Have you ever seen the crowd going apeshit? Rrrrah!

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.