Museu Nacional d'Art de Catalunya

Gala / Dalí. Les servituds d'una dona lliure

- Exposició: ​​​​​​Gala / Dalí. Una habitació pròpia a Púbol
- Lloc: Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona
- Data: Fins al 14 d'octubre

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L' enigma Dalí té un nom: Gala. El 1929 Dalí pinta el llenç titulat L'enigma del desig, una pintura que mostra en un paisatge desèrtic l'emergència d'una roca plena de forats com un formatge, on es repeteix la inscripció "ma mère", "ma mère", una referència òbvia a la mare ja morta de Dalí, però també a Gala, l'any que aquesta decideix abandonar a París el poeta Paul Éluard i la filla comuna Cécile, per abraçar la fe en un pintor deu anys més jove que ella, poc conegut aleshores. Ella va saber veure el seu potencial per prendre el risc d'una vida comuna en un racó tan bell com la badia de Portlligat on la peixatera paranoica Lídia de Cadaqués els cedí la seva barraca un cop el notari Dalí expulsà de la família el seu fill per haver-se ajuntat amb aital dona i haver escrit sobre un sagrat cor: "Je crache par plaisir sur le portrait de ma mère" (Escupo per plaer sobre el retrat de la meva mare).

Salvador Dalí, Un segon abans de despertar d’un somni provocat pel vol d’una abella al voltant d’una
magrana
, c. 1944. Museo Nacional Thyssen-Bornemisza, Madrid. © Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí, VEGAP, Barcelona, 2018.

L'exposició Gala Salvador Dalí.Una habitació pròpia a Púbol, comissariada per Estrella de Diego amb la complicitat de Montse Aguer, directora dels Museus Dalí, és el primer intent de tractar en igualtat de condicions la figura de Gala i la de Dalí i de reconstruir la seva personalitat i biografia a partir del castell de Púbol que Dalí regalà a Gala el 1969 i per al qual Dalí dissenyà diverses estances i un jardí de ressò manierista que tan agradava als surrealistes. Gala troba la tranquil·litat i el silenci que li cal al final de la seva vida. És un tracte de separació amistosa que Gala accepta mentrel Dalí respecti la seva intimitat: "Gràcies un cop més. Accepto el castell de Púbol, però amb una condició: que tu no m'hi vindràs a visitar si no és amb una invitació escrita."

Retrat de Gala “Tête à chateau”. Autor desconegut. © Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres, 2018. Drets d’imatge de Gala i Salvador Dalí reservats. Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres, 2018.

Portlligat havia estat sempre la casa del pintor, no la de Gala, malgrat els nombrosos records fotogràfics que avui podem trobar a les portes dels armaris vestidor d'aquesta casa que precedeixen el saló rosa, inspirat en la closca d'una garoina que Dalí veurà sempre com una cúpula. Però la garoina és també una metàfora de la mateixa Gala, forta aparentment per fora i fràgil per dintre, com se'ns mostra en el títol de la pintura L'esfinx de sucre (1933). Sobre una fotografia de Gala adolescent abraçada a un gat, Dalí hi escrigué "Tête à chateau". Gala va ser la seva protecció, una matriu en forma de castell inexpugnable, però fràgil i sensible per dins. Dalí tingué debilitat pels romàntics castells en ruïnes que apareixen en moltes de les seves pintures, com el de Quermançó, sense oblidar el castell de Portugal on Babaouo, el protagonista del guió del mateix títol que no va voler realitzar Buñuel, va a la recerca de l'estimada. Amb l' adquisició de Púbol es compleix, doncs, un somni d'amor cortès que Dalí no havia pogut realitzar.

André Caillet, Gala portant el barret-sabata d’Elsa Schiaparelli inspirat en un disseny de Salvador Dalí,
1938. André Caillet. Paris. Drets d’imatge de Gala i Salvador Dalí reservats. Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres, 2018.

La personalitat de Gala, dona intel·ligent, culta i lliure es fa patent a Púbol, on guarda la biblioteca russa, el records de la seva amistat d'escola i d'infància amb Anastàsia Tsvietàieva, germana de la coneguda poetessa russa Marina Tsvietàieva, el seu vessant d'escriptora amb qualitat literària com s'ha demostrat a l'edició del seu diari, els seus vestits i objectes estimats, com el famós barret-sabata de Schiaparelli o les cartes del Tarot. A Púbol vol trobar la protecció de les mirades dels altres i preservar la intimitat: "La soledat i el desconegut a Púbol han de ser sagrats", li diu en una carta a Emili Puignau, que tenia cura de la finca. Una intimitat que el mateix Dalí trenca quan convida el fotògraf Marc Lacroix a fer fotografies de Gala al castell de Púbol per il·lustrar el número commemoratiu deVogue que dissenya el 1971. Dalí. Una servitud més de la vida de Gala envers Dalí. Així, Púbol representa l'alfa i l'omega d'una biografia enigmàtica, que a voltes ens és familiar i a voltes desconeguda, per aquesta mirada penetrant de Gala que Man Ray sabé captar per a la portada del llibre La femme visible (1930), amb escrits de Dalí.

Salvador Dalí, La memòria de la dona-infant. Monument imperial a la dona infant, 1929. Museo
Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Madrid. Llegat Dalí. © Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí, VEGAP, Barcelona, 2018.

La vida amb Paul Éluard, l'amistat i el triangle amorós amb Max Ernst és visible a l'exposició, encara que ho és menys la relació amb els surrealistes en general. No així amb Breton que, almenys fins als anys trenta, respecta encara la figura de Gala, com es pot veure en les dedicatòries de diversos llibres i documents. L'exposició planteja Gala com la imatge femenina que falta al tauler surrealista. La que no hi és, la invisible. Però en el seu favor cal dir que Dalí suggerí que la porta de la galeria Gradiva (les lletres que la componen fan referència a poetesses surrealistes) que André Breton obrí a París el 1937 fos encarregada a Marcel Duchamp, i en la que el mateix Dalí influí en el procés de disseny. La porta acabà sent de vidre, oberta i retallada en forma de parella que s'abraça. Si bé el nom de Gala no correspon a la G del rètol de la galeria, sí que la seva presència és en aquesta espectral parella de la porta (Jeffett: 2004). I és que per a Dalí, Gala és la seva Gradiva, la que avança, la imatge rediviva d'aquell relleu de nimfa pompeiana que Freud tenia al seu despatx i que un cop novel·lada per Jensen, Freud prengué com a objecte d'estudi des del psicoanàlisi. Gala és la Gradiva que surt d'un relleu arqueològic i que li retorna el desig eròtic i els plaers de la carn. La desintegració de la matèria i la mort, que l'obsessionà de sempre, surt sovint no només amb la putrefacció, sinó amb l'atomització de la carn, patent a Gala Placídia(1952) o a la carn de l'escot de la meva dona, vestida, superant la llum a tota velocitat (c.1954).

Salvador Dalí, Gala Placídia. Galatea de les esferes,1952. Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres. © Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí, VEGAP, Barcelona, 2018.

No hi falta la referència fotogràfica als objectes surrealistes que Gala executà perduts avui en el tauler surrealista del temps, ni nombroses fotografies vintage que il·lustren la personalitat d'una Gala que decideix sobre la seva pròpia imatge, que retalla i esborra el seu rostre de les fotografies quan no hi vol ser, quan permet que es prengui la seva imatge treballant, cosint i ajudant en el muntatge del Pavelló de Venus a Nova York l'any 1939.

Eric Schaal. Salvador Dalí i Gala treballant en el projecte “Somni de venus”, 1939. Eric Schaal. © Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres, 2018. Drets d’imatge de Gala i Salvador Dalí reservats. Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres, 2018.

Les pintures sobre Gala són prou nombroses a l'exposició com per adonar-nos que Gala va molt més enllà del paper de musa o model que se li atribueix. No és només una esquena fina i bonica per pintar; és una mena d' alter ego de Dalí, amb qui forma una machine célibataire, una maquinària d'amor i mort, tal com la defineix Michel Carrouges. Aquest fet és molt clar en el poema del Narcís, un dels mites més famosos de Les metamorfosis d'Ovidi,que Dalí recrea en el quadre Narcís (1937), i que Freud analitza com "un desplaçament de la pròpia libido cap al propi cos, cap al 'jo' del subjecte". Al final del poema d' Ovidi, quan Narcís és enfront de la mort, en la versió de Dalí apareix la flor del narcís, que el salva: "..el nou Narcís, Gala, el meu narcís". Dalí s'emmiralla en Gala, el seu narcís, que és flor i és ell mateix. D'aquí neix el que l'exposició planteja sobre la coautoria de Gala d'algunes obres que van signades Gala Salvador Dalí.

Salvador Dalí, Dalí d’esquena pintant Gala vista d’esquena eternitzada per sis còrnies virtuals provisionalment reflectides a sis miralls vertaders, 1972-1973. Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres. © Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí, VEGAP, Barcelona, 2018.

L'exposició no només s'afegeix a les biografies que ja existeixen sobre Gala, sinó que una acurada cronologia feta per Bea Crespo i Clara Silvestre del Centre d'Estudis Dalinians de la Fundació Gala-Salvador Dalí obre noves perspectives a partir dels seus arxius que permet una mirada més aprofundida i accés a la seva intimitat i capacitat creadora. Gala, una dona lliure, que s'entregà a la intel·ligència d'un jove talent en què s'hi veié reflectida en pla d'igualtat: Gala, el seu narcís.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.