CaixaForum Girona

Vida viscuda a Flandes

- Exposició: Pintura flamenca i holandesa del Museu de Ginebra

- Lloc: CaixaForum Girona

- Dates: fins al 19 d’agost

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La creativitat fastuosa de flamencs i holandesos ja havia entusiasmat l’Europa del segle xv, quan les obres d’art procedents del Gran Ducat de Borgonya eren les úniques que podien competir amb l’extraordinària eclosió del Quatre-cents italià, el període que els especialistes anomenen Renaixement. La moda flamenca, era això mateix, vistent com una flama, tremolor i emoció, calidesa i vius colors que emocionaven el públic. Una manera de pintar característica del territori que antigament es coneixia com a Flandes —i avui denominem el Benelux—, continuaria entusiasmant i enriquint encara més tot l’art continental, d’una manera determinant durant els dos segles següents, el xvii xvii. Els pintors flamencs agradaven molt, per la seva proximitat humana, per la seva manca de grandiloqüència mitològica. Però sobretot agradaven molt més en aquella part d’Europa que cada cop se sentia més allunyada del govern dels Papes de Roma, de la seva manera autoritària de llegir la Bíblia, de la doctrina de l’Església que contrastava amb els ensenyaments reformadors, també dits primitivistes, de Martí Luter i Jean Cauvin, el teòleg de Ginebra, conegut arreu com a Joan Calví. En aquest sentit, és ben lògic que la famosa ciutat del Léman, una de les més meridional entre les protestants, i concretament al seu important Museu d’Art i Història de Ginebra, hagi conservat aquesta extraordinària col·lecció de pintura flamenca que avui podem contemplar a Girona. La comprensió que l’ull calvinista fa de la pintura dels flamencs és un exercici de complicitat i d’intel·ligència.

Nicolas de Neuchâtel, L'orfebre Wenzel Jamnitzer.

Tot just penetrem en l’exposició i immediatament en adonem del to serè, de meravellosa dignitat, de la presència poderosa dels retrats d’una col·lecció que reclamen atenció i respecte. Són ben diferents dels que Ticià havia imposat al sud d’Europa per competir amb l’escultura del bust, el tradicional model d’arrel romana que, encara al segle xvi,solia definir majoritàriament la individualitat humana per glorificar-la i commemorar-la. Com gairebé tots els bons retrats sentim que aquests de les pintures ens miren, de la mateixa manera que nosaltres els estem mirant, que no són figures passives, mortes o indefenses com la colla d’objectes que acostumen a acompanyar-los. Els personatges estan retratats en vida, ben vius. Vet aquí, per exemple, el colèric senyor Wenzel Jamnitzer pintat per Nicolas de Neuchâtel, els seus ulls de carbó encès i la seva llarga barba d’alquimista, la imatge de l’important orfebre imperial i autor, entre d’altres, del gran llibre de referència sobre gravats de poliedres, la Perspectiva Corporum Regularium. Duu a la mà dreta un compàs de proporcions —de mesures— i a l’esquerra un regle que permet convertir els pesos específics dels metalls, com correspon a un bon professional de l’ofici, fins i tot a un sant Eloi. També hi podem veure un llibre vermell amb un punt marcat, un pinçanàs entre la foscor i la blancor del paper, el dibuix d’una estatueta de Neptú en or, la mateixa estatueta real —atenció al joc de versemblances— en plata, un rellotge de sorra que encara en té molta per deixar caure i, al darrere, un gerro daurat amb rams de plata, una de les especialitats amb què es fa cèlebre i ric. El retrat és majestuós i contundent. Convida a ser contemplat llargament.

Cercle de Thomas de Keyser (Amsterdam, 1596/1597 - 1667), Retrat de dona, cap a 1630 - 1635. © Musée d'art et d'histoire, Genève. Legs Gustave Revilliod, Genève, 1890, inv. n° CR 0112 Photo: Bettina Jacot-Descombes.

I fixem-nos ara en el retrat de perfil d’una dona anònima, atribuït a l’estudi de Thomas de Keyser, el més important pintor holandès anterior a Rembrandt. La desmesurada gorgera blanca que cobreix púdicament l’escot de la dama, tot bordejat de fines puntes blanques, idèntiques a les que li cobreixen el començament del clatell lúbric i de les orelles impúdiques, dignificades per una perla grossa. Els cabells nets i ordenats pentinats enrere, el rostre lluminós, amb les galtes rosades, seguint la imatge mèdica de l’època sobre la bona salut, els llavis molsuts, el nas poderós, els ulls negres, desperts, tal com correspon a una dona honrada, no només honesta. Diríem que es disposa a fer ara mateix alguna activitat, com correspon amb una dama feinera; rica, per descomptat, però a qui la feina no l’espanta. Com tampoc no semblen espantats, davant de l’aparent caos creatiu de la pintura i de la burocràcia dels encàrrecs, els enfeinats personatges de la composició de Jan Anthonisz van Ravesteyn Pieter van Veen, el seu fill Cornelis i el seu secretari, Hendrick Borsman. Una escena plena de dinamisme en la que el meticulós i eficaç retrat dels tres homes cedeix tot el protagonisme a la nerviosa tasca professional que estan realitzant.

Jan Anthonisz van Ravesteyn (l'Haia, cap a 1570 - 1657) Pieter van Veen, el seu fill Cornelis i el seu secretari Hendrick Borsman, cap a 1620. © Musée d'art et d'histoire, Genève. Legs Guillaume Favre, 1942, inv. n° 1942-0022 Photo: Yves Siza.

Els individus de la pintura flamenca solen ser retratats treballant, no només perquè així exhibeixen la seva identitat burgesa, és a dir, una identitat que es defineix en la laboriositat, sinó perquè, segons les conviccions protestants, la feina és una forma privilegiada d’oració, de comunicació íntima amb Déu que fuig de l’ataràxia. El retrat d’un personatge treballant és també el testimoni del seu envejable estat de gràcia. Se suggereix, així, que la bonança econòmica dels retratats és el resultat lògic dels propis actes realitzats lliurement, de l’autoconsciència, de la responsabilitat dels individus fets a ells mateixos. Els retrats de burgesos, tot mirant-nos, reflexionen sobre ells mateixos, mostrant-nos fins on el pudor els ho permet, la complexitat de la pròpia individualitat, sempre versemblant i documental, la riquesa de les seves conviccions íntimes i verídiques.

Cornelis Cornelisz van Haarlem (Haarlem, 1562-1638) Al·legoria de la Fortuna, 1590. © Musée d'art et d'histoire, Genève. Depot de la Fondation Lucien Baszanger, Genève, 1967, inv. n° BASZ 0006. Photo: Bettina Jacot-Descombes.

El contrast amb les pintures al·legòriques de la mostra, que no representen individus de carn i ossos, sinó que tan sols són personificacions d’idees abstractes és enorme. Contemplem l’extraordinària Al·legoria de la Fortuna de Cornelis Corneliszoon van Haarlem, que recorda les poderoses i agitades anatomies de Miquel Àngel, molt més italiana que flamenca, extraordinària però mancada de modernitat. O laVanitat de Willem Bartius, una pintura que tot i la seva retòrica al·legòrica està farcida massa d’objectes reals per ser només una al·legoria tradicional, de fet és una mena de natura morta que duu els ulls de l’espectador al que és més concret, com el llaüt capgirat i mut, el violí mal desat entre llibres rebregats, el globus terraqüi, la gerreta de vidre abatuda i una baralla de joc de cartes. La concreció dels objectes minuciosament representats evoquen una vida corrent i autèntica, un esforç documental semblant al que veiem en els retrats de persones individuals.

Pieter Brueghel el Jove (Brussel·les 1564 - Anvers 1638) Festa de l'Arbre de maig, cap a 1620. © Musée d'art et d'histoire, Genève. Do de Roger et Françoise Varenne, Genève, 1942, inv. n° 1978-0104. Photo: Bettina Jacot-Descombes.

Per al pintor protestant no hi ha separació entre la vida de cada dia i la vida sagrada perquè no hi ha res més sagrat que el viure quotidià. La Reforma no fuig del món ni de l’existència diària, ans al contrari, perquè la santifica a través del treball i de l’admiració fascinada, a través de l’explotació pietosa de l’existència, de la vida que val la pena de ser viscuda, ja que és el major do atorgat per Déu. El mateix es pot dir dels exuberants gerros de flors de tots els colors, de les natures mortes, dels paisatges que omplen el fons llunyà d’algunes extraordinàries pintures. Com la que, probablement, és una de les preferides del públic, la famosa Festa de l’arbre de maig, de Pieter Brueghel el Jove. La festa dels vilatans retrata una vida trepidant i despreocupada en ocasió de les celebracions. L’ull de l’espectador no pot deixar de reconèixer, com en un gegantí pessebre, els oficis, els conflictes i els afectes, els balls i les converses, els efectes de la cervesa, fisiològics i, sobretot, portadors d’entusiasme. Més enllà de qualsevol altra consideració, el vitalisme i la felicitat que transmet la pintura d’aquest Brueghel menor i tan festiu és un dels principals atractius de la mostra.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.