A fons

Un arxiu contemporani per a la memòria

Cada 9 de juny es celebra el Dia Internacional dels Arxius.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Andreas Huyssen: “La memòria requereix d’esforç i treball;

l’oblit, per contra, senzillament succeeix”

 

L’obsessió per l’arxiu i per la memòria són dos elements centrals de l’època contemporània.

En un món de constants canvis, en que percebem que el temps corre de manera accelerada, l’arxiu es concep com el lloc on deixar les nostres memòries (socials, grupals, polítiques...). La pràctica en l’ús de la tecnologia fa que la capacitat d’arxivar es multipliqui i que pràcticament qualsevol pugui crear el seu arxiu. És el cas del moviment del 15M [https://archivosol15m.wordpress.com/] o de “Occupy Wall Street” [http://occupyarchive.org/]. Són arxius de la immediatesa, del moment, que es creen a partir de dos vectors: la sensació d’estar fent història, i la voluntat de construir un relat propi d’allò que va passar. L’arxiu contemporani no és només l’arxiu clàssic, sinó també aquell auto-construït, i que pot tenir una capacitat d’incidència social superior fins i tot que el clàssic.

En una línia similar es fonamenta l’obsessió contemporània per la memòria: podem entendre aquesta com una resposta pràcticament psicològica a la por a ser oblidats, però també a la inevitable presència del passat en el present, especialment en el pla polític en el nostre país.

La voluntat de constituir arxius que recullin la memòria no és una obsessió només del present, sinó que ja des de finals dels 60 a Europa, aquells grups que es senten subrepresentats construeixen els seus arxius, com a resposta a l’oblit, però també amb la voluntat que el seu relat sigui present.

En la construcció d’aquest relat, els arxius actuen com un element validador: “els documents ens demostren que...”. En el cas francès amicals d’antics guerrillers vetllaran per preservar la seua memòria, en el cas espanyol, entitats clandestines sota la dictadura donen resposta a les necessitats de les víctimes, com l’Amical de Mauthausen [http://amical-mauthausen.org/ca/].

Memòries oblidades, relats poc representants, l’anomenat “pacte de l’oblit” que es consensua durant la transició... Durant anys hi ha hagut esforços titànics per donar veu a relats oblidats del passat. Un dels casos més paradigmàtics és el cas dels enregistraments de les dones deportades i resistents que fa Neus Català, que pràcticament sola i amb escassos recursos,entrevistà a 58 persones com ella, resistents i deportades, entre 1965 i 1978.

La perseverança i el voluntarisme constituiran arxius de memòria. Però què en fem di on són aquestes memòries? L’any 1983 es constituí el primer arxiu d’història oral gràcies també a la obstinació de Mercè Vilanova, dins de l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona [http://ajuntament.barcelona.cat/arxiumunicipal/arxiuhistoric/ca/fons-orals], però en l’era de la societat de la informació, allò que no està en línia queda reduït a l’ús d’especialistes.

La perseverança, el voluntarisme, els arxius constituïts per entitats o investigadors han donat lloc a una gran dispersió de les moltes memòries sobre el passat al nostre país. L’any 2007 es va crear el Memorial Democràtic, la primera institució de memòria de tot l’Estat. Un dels seus objectius és la creació d’un servei d’informació documental que permeti integrar les moltes col·leccions de memòria disperses, siguin aquestes testimonis, documents, bases de dades o fotografies, sempre amb un fil conductor: la memòria.

El primer dels esforços en aquesta línia ha estat la creació del Banc Audiovisual de Testimonis, l’arxiu d’història oral del Memorial Democràtic. Aquest arxiu en línia disposa ja de més 400 entrevistes accessibles [http://bancmemorial.gencat.cat], que contenen més de 10.000 fragments ordenats per temes, mapes i cronologies. És el segon arxiu en línia d’aquestes característiques a Europa, després de l’arxiu del treball esclau de la Segona Guerra Mundial [www.zwangsarbeit-archiv.de]. La metodologia desenvolupada pel Memorial Democràtic s’entén com a vàlida pel tractament d’aquestes col·leccions, tal i com ho evidencien els acords de col·laboració amb tercers arxius amb fons d’entrevistes com el de Televisió de Catalunya, l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona o arxius internacionals com el Archivio Nazionale Cinematografico della Resistenza. [http://www.ancr.to.it]

Més enllà de les xifres, aquest arxiu revoluciona les formes de gestió documental adaptant-les a les necessitats del treball de memòria. Mentre l’arxiu clàssic necessita descriure el lloc on s’ubica el document físic, en aquest arxiu nascut digital el tractament dels continguts es concep des de l’inici per a ser difós, tot aplicant conceptes museològics a l’arxiu: més aviat exposem continguts, que no pas classifiquem documents, apropant la memòria a molts més públics.

Aquest canvi de paradigma es produeix en el moment en que concebem l’arxiu. Mentre que l’arxiu clàssic es concep com a analògic, l’arxiu contemporani no només és digital, sinó que ha de ser pensat per inserir-lo dins de la societat de la informació. Pensar l’arxiu implica pensar en la difusió des de la concepció, i pensar en aquesta suposa replantejar-se la naturalesa de l’arxiu i el sistema de gestió del coneixement: com tractem les dades per construir un relat que sigui comprés per públics no especialistes.

D’aquesta manera l’arxiu juga no només un rol de construcció d’una memòria social en un espai virtual com Internet, sinó que pot arribar a ser objecte de consum cultural a partir d’exposicions virtuals o documentals interactius pensats per la web [http://cloudsovercuba.com] o un espai d’aprenentatge adreçat a les noves generacions, com en el cas de projectes com Zeugen der Shoah (Testimoni de la Shoah): http://www.zeugendershoah.de/online-plattform/index.html

El salt de l’arxiu físic al virtual no implica només digitalitzar els documents i tenir-los en línia, sinó que demana molt més: preparar els continguts perquè puguin ser entesos. Tot i així, experiències de simple digitalització molt properes com la del Portal d’Arxius Espanyols en Xarxa (PARES) [http://pares.mcu.es], donen resultats espectaculars, transformant absolutament els seus públics, que passen a ser en un 99’9% virtual versus el 0’01% de públic en sala.

Des del Memorial Democràtic estem treballant en aquesta direcció. Partint de la primera experiència de treball amb el Banc Audiovisual de Testimonis, tractem les dades des d’una perspectiva memorialista, per tal de preparar els continguts per a ser difosos i entesos per públics amplis. Qui van ser els presos polítics? En quins camps de concentració van estar? Quantes i quines són les famílies a l’exili? Quins són els noms dels deportats als camps nazis? Donar resposta a preguntes senzilles, en base d’un treball rigorós i innovador en el tractament de les dades, ha de permetre construir una memòria social accessible i en línia: l’arxiu virtual de la memòria.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.