Palau Robert

Mig segle de fotografies d’Antoni Bernad al Palau Robert

De Josep Pla a Laura Ponte i de Greta Garbo a Pasqual Maragall passant per la intel·lectualitat més brillant del país i les models més cotitzades d’arreu. Antoni Bernad (Barcelona, 1944) ha obert l’obturador de la seva màquina a l’ànima humana i l’ha deixat impresa sobre nitrat de plata.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El Palau Robert acull fins al 26 d’agost l’exposició ‘Antoni Bernad. Nord/Sud/Est/Oest’ que mostra, sense ordre cronològic, un total de 380 fotografies Antoni Bernad, «amb una paritat exacta de retrats i fotos de moda (190 i 190)», segons destaca el seu comissari, Antoni Llena. Retrat i moda són els dos gèneres que han ocupat i preocupat més al prestigiós fotògraf. És per això que els hi ha dedicat la majoria del temps i, possiblement, és també per això que les fotografies de moda sovint semblen retrats i, de vegades, els retrats recorden fotografies de moda.

És el cas de la famosa fotografia de Salvador Dalí amb Oriol Llopis, en la qual el posat del pintor és més rígid i histriònic que el de qualsevol model de passarel·la que hagi mirat mai l’objectiu de Bernad.

Salvador Dalí i Oriol Llopis

En altres casos, Bernad és d’aquells retratistes que encerten a copsar de manera aparentment espontània l’esperit d’un personatge: la rialla de la Rodoreda, la tendresa de Pere Quart amb un gos, la severitat de Tàpies o l’amor de Maria Teresa Gelabert pel seu marit, l’escriptor Llorenç Villalonga, ja malalt d’Alzheimer. Fins i tot hi ha fotografies de moda de Laura Ponte que semblen més retrats íntims que obres d’encàrrec. El mateix fotògraf ha reconegut que el seu treball és «vampiresc» perquè pretén «absorbir l’ànima de la gent» que fotografia.

Ha estat precisament l’habilitat de Bernad a l’hora de fer fotografies per a les revistes més venudes del gremi (Vogue, Elle, Marie-Clare o Vanity Fair) que li ha permès també dedicar-se a d’altres coses com els retrats d’artistes catalans i l’edició de Catalans. Retrats1984, (Edicions 62 i reeditat el 2015 per l’Ajuntament), una de les obres de les quals n’està més orgullós.

Sydonie Herrera, París (2000)

El comissari de l’exposició, Antoni Llena, ho explica així: «Gràcies a aquestes revistes va tenir coneixement de l’existència de cineastes, pintors, escriptors, arquitectes... que ignorava, i també, informació d’espectacles teatrals i musicals que li van servir de referència». Però Bernad «no ha volgut ‘fer’ d’artista, ni tampoc de fashion victim»,afegeix Llena. «La moda -continua- li ha interessat relativament. Com a professional mai no ha oblidat que servia a la indústria i que la roba s’havia d’entendre. S’ha dedicat a la fotografia de moda perquè li ha permès una sociabilitat i una llibertat de moviments que l’han fet sentir confortable».

El dissenyador de sabates Manolo Blahnik ha deixat escrit que «els seus retrats de diverses personalitats de tot el món són d’una versatilitat immensa i podries estar al costat de [Irving] Penn i [Richard] Avedon», dos mestres de la fotografia, l’obra dels quals està exposada a la National Gallery of Art de Washington i al Metropolitan Museum de Nova York, respectivament.

Un dels secrets de Bernad el destaca el comissari Llena: «Les seves models no eren considerades dones ‘clixé’, sinó persones reals. Les seves imatges són part d’un relat: expressen situacions que es poden relacionar amb fotogrames cinematogràfiques. Quan, per qüestions de guió, la model ha hagut d’encaixar amb l’estereotip ‘maniquí’, Bernad ha impregnat la imatge d’un sentit de l’humor crític i subtil». I Llena posa, fins i tot, un exemple: «en un servei de llenceria lliga la model de mans i peus dins el capó d’un cotxe; és a dir, la mostra encadenada a les fantasies eròtiques de la mirada masculina».

Marta Español

L’exposició del Palau Robert recull fotografies fetes fa seixanta anys -com la d’una amiga d’aquella època- fins algunes de fa només cinc, com la de Marta Español davant d’un cotxet de nen, una de les que més agraden a l’autor, segons ell mateix explica en l’audiovisual que es pot veure al final de la mostra. És també en aquest suport on Bernad explica que va deixar la professió perquè la fotografia digital l’havia obligat a canviar la seva manera de treballar. «El digital em va allunyar del meu equip perquè, de sobte, ja no estaven veient el mateix que jo, sinó que miraven per una pantalla i veient-ho tot d’una manera diferent a com ho veia jo». Era el final d'una enlluernadora carrera.  

Jorge Wagensberg (1996)
Antoni Tàpies (1988)
Antoni Bernad, a la dreta, a la presentació de l'exposició dedicada a la seva obra. A l'esquerra, Antoni Llena, Comissari de l'exposició. 

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.