IVAM

‘A contratemps’: un relat femení per a l’art valencià

-Exposició: A contratemps. Mig segle d’artistes valencianes (1929-1980)
-Lloc: Institut Valencià d’Art Modern (IVAM)
-Data: Fins al 8 de setembre de 2018

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Vivim moments de restitució, de reconstruir discursos sobre el paper de les dones, també en el terreny de l’art i la cultura. Una exposició de l’IVAM reivindica el paper de les artistes valencianes.

Foren dones artistes, algunes encara en actiu, la trajectòria de les quals restà en l’ombra a causa de la notorietat dels seus col·legues masculins. Tal vegada un dels casos paradigmàtics fou Manuela Ballester, esposa de Josep Renau, amb qui va col·laborar activament en el procés creatiu i desenvolupà projectes propis. Però poques vegades és citada quan es parla del seu insigne espòs. I menys encara de manera autònoma.

«A contratemps. Mig segle d’artistes valencianes (1929-1980)», la mostra de l’IVAM inaugurada recentment, reivindica el paper difícil d’aquestes dones, amb un mostrari extens però que posa l’accent sobre les artistes que van desenvolupar un discurs alternatiu. Una exposició que, segons aclarien les comissàries, Isabel Tejadai Maria Jesús Folch, ha requerit d’una intensa investigació de dos anys. I que «no pretenia ser la típica exposició que es dedica a les dones amb motiu del 8 de Març», especifica Folch, ni tampoc obviar la presència masculina present a través d’alguns projectes col·laboratius.

Altrament, a diferència de moltes de les exposicions recents de l’IVAM, «A contratemps» no s’ha nodrit de la col·lecció: tret d’un grapat d’obres, la mostra s’ha confeccionat a partir de cessions d’uns altres contenidors com el Reina Sofia, el Centro Andaluz de Arte Contemporáneo o el Museu d’Art Contemporani d’Alacant, entre més, i de peces provinents de col·leccionistes privats. També s’ha contat amb la col·laboració d’arxius com el de Salamanca o el del PCE pel que fa al copiós vessant documental de la mostra.

Juana Francés, Silencio, 1953. Col. Candela Álvarez Soldevilla

El pes documental és especialment important pel que fa al període de la II República, la Guerra Civil i l’exili. La citada Ballester o Elisa Piquerassón part del moviment d’avantguarda en un moment altament polititzat, en el qual cal bastir, a traves de llenguatges com el cartellisme o el fotomuntatge -i vehicles com les revistes de propaganda esquerrana- nous imaginaris femenins: el de la dona forta que col·labora amb els homes en la primera línia del front i les fàbriques, o les «mares coratge» de la rereguarda. Una tasca enriquida amb les cartellistes i reporteres de guerra que acudiren a València durant el breu període de capitalitat republicana. Una vegada perduda la guerra, Ballester continua la tasca artística en l’exili, amb projectes sobre la identitat indígena mexicana que remeten a universos com el Frida Kahlo. També confecciona cartells per al cinema que s’atribueixen a Renau (La Vorágine o Posesión, presents en la mostraperò que l’artista ha reivindicat en alguna entrevista.

Eugenio Granell i Amparo Segarra, 1924, Puerto Rico, 1952. Col. Fundación Eugenio Granell

No és l’únic cas en què la dona passava a segon terme: el valuós operatiu artístic en l’exili d’Amparo Segarraen el camp del fotomuntatge, està condicionat per la col·laboració amb el seu marit Eugenio Granell. L’obra de Segarra, per fer palès la crítica contra els rols tradicionals de la dona, és recuperada en la mostra. Un projecte expositiu que també llança una mirada a les dones que, a partir de la dècada del 1950, aportaren des de l’art una visió alternativa a la dona submisa i centrada en l’esfera privada potenciada pel franquisme. Artistes com Juana Francés, veu femenina del grup «El Paso», col·lectiu fonamental de l’avantguarda espanyola de postguerra, de la qual podem veure l’enigmàtica (per polisèmica) El silenci. I altres noms com els de d’Isabel Oliver, col·laboradora de Grup Crònica, qui denuncia de manera al·legòrica, a través de jocs com el parxís o els naips, com les dones han de seguir les regles del joc. També hi trobarem Ana Petersi el retret als estereotips banals projectats per les revistes femenines. I a la mateixa Carmen Calvo presentant la dona com un trofeu de caça mutilat en una obra pertorbadora.

Isabel Oliver, De la serie La mujer, Cosmética, 1970-1973. Dipòsit IVAM

Noms als quals caldria sumar els d’Aurora Valero, donant veu a les dones silenciades del món rural o Jacinta Gil, empresonada entre 1962 i 1963 després de la brutal batuda contra militants del PCE als inicis de la dècada. Aquesta dona, juntament amb Juana Francés, lideraren des del camp femení la crítica a l’armamentisme, l’imperialisme nord-americà i l’alienació consumista, entre altres camps de batalla de l’esquerra europea dels seixantes.

Jacinta Gil Roncalés, Sin título (Cinco Lobitas), 1968. Col. María Criz Gil Simón

La mostra no oblida altres camps com el cinema, amb les aportacions de l’alacantina Cecilia Bartolomé, de la qual s’exhibeix en la mostra el seminal documental Después de..., realitzat en dos parts, No se os puede dejar solos iAtado y bien atado,el retrat de l’Espanya posterior a la mort de Franco rodat en col·laboració amb el seu germà José Bartolomé. També s’atén a l’arquitectura, amb els interessants projectes dePilar Insaustii Cristina Grau, les primeres llicenciades a València, el 1972. O els operatius artístics influïts pel constructivisme, amb Ángeles Marcoi la sèrie Modularo les instal·lacions de Soledad Sevilla. També hi ha espai per a les artistes que desenvoluparen propostes pedagògiques des del disseny de llibres amb la tècnica del coupage (Mila Boutan) o els jocs de construcció per a potenciar les habilitats dels infants creats per Monika Buch. Una artista, per cert, de la qual es pot veure ara en la Fundació Chirivella Soriano la mostra retrospectiva més gran dedicada a la seua obra. Moment de doble reivindicació, en el seu cas.

Soledad Sevilla, Sin título, 1973

Així mateix, és d’agrair l’atenció que les comissàries dediquen a un camp sovint oblidat en els museus d’art com el fotoperiodisme, que va viure al País Valencià una etapa important durant la Transició gràcies a nous mitjans d’aleshores com Valencia Semanalo El diario de Valencia. Irrupcions com la d’Ana Torralva, Pepa Garcíao Victoria García, que denunciaren situacions com les de l’avortament clandestí o les dones que eren internades en centres psiquiàtrics únicament amb la signatura dels marits o tutors. Treball que és il·lustrat oportunament en «A contratemps» amb exemples de gran duresa i potència expressiva, com ara el reportatge gràfic sobre l’avortament de Torralva en col·laboració amb Javier Valenzuela per a Valencia Semanal.

L’exposició contempla també una mirada entre la ironia i la crítica amb el segment «De professió, sus labores», amb la desconstrucció de tècniques de cosir o brodar femenines reinterpretades de manera crítica per Isabel Oliver, Ángela García Codoñer, Soledad Sevillao Carmen Calvo. D’aquesta darrera artística és destacable com subverteix el llenguatge pictòric: a l’espectador potser no li passarà desapercebuda l’obra de fragments de ceràmica cosits amb els quals reconstrueix El dormitori de Van Gogh a Arle.

 

Cal destacar per acabar el treball ingent de recol·lecció de tota aquesta obra: Sèrie coses de la vida(1978), de Juan Usléi Victoria Civera, és la primera vegada que es veu de manera íntegra, atès que va ser censurada per una minúscula escena suposadament sodomítica. I unes altres obres, com les de Isabel Oliver i Ángela García Codoñer, s’han vist recentment a una exposició de la Tate Modern com a representants del Pop Art de l’Estat espanyol a la dècada del 1970.

Una visió polièdrica però que ajuda a construir un relat diferent: el d’una activitat artística al País Valencià amb molts més noms de dona del que pensàvem.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.