Museu de Granollers

Miracle a Granollers

- Exposició: Utopies persistents. Col·lecció d'art contemporani del Museu de Granollers
- Lloc: Museu de Granollers
- Data: Fins a l'1 d'octubre

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ja ho deia Pere Quart, “com el Vallès no hi ha res”. On s’és vist una ciutat com Granollers, amb tot just 60.000 habitants i una de les col·leccions més interessants d’art català contemporani? I fruit no pas de la generositat d’un mecenes amb l’inconfessable desig d’estalviar impostos, ans d’un alcalde, Josep Pujadas, que creia en l’art contemporani i la seva capacitat transformadora.

Podria haver passat com en tants llocs de la pell de brau: un devessall de diners esmerçats en obres el valor de les quals avui dia tothom ignora. Perquè no hi ha res més car i caduc que l’art de rabiosa contemporaneïtat. Però vet ací que l’alcalde va confiar en el criteri d’un jove crític i comissari d’art local, Manel Clot (Granollers, 1956-2016).

Clot va assessorar el Museu de Granollers durant dues “finestres d’oportunitat”: els períodes 1989-1992 i 2002-2007. Ho va fer amb criteri estètic i conceptual, tot reunint un conjunt d’art “emergent” de creadors que, avui ningú ho qüestiona, articulen el cànon de l’art català contemporani. Un cas atípic que –per si tornen les vaques grasses– tot aspirant a fer col·lecció hauria d’estudiar.

En primer terme, escultura de Pep Duran Esteva. Al fons, d'esquerra a dreta, obres de Vicenç Viaplana, Jordi Colomer i Ignasi Aballí.

Clot, prematurament desaparegut, fou una veu imprescindible en el panorama artístic català durant les dècades del 1980 i 1990. Els seus plusquamhermètics textos eren omnipresents i la seva densitat conceptual m’havia acomplexat mantes vegades. Encara em succeeix. El recordo amb motiu d’una petita exposició a la mítica Sala Montcada de “la Caixa”, a tocar del Museu Picasso de Barcelona. Imagineu, el 1990, un enfilall d’obres de Jenny Holzer, On Kawara, Bruce Nauman i Lawrence Weiner. Poker d’estrelles! Vaig presenciar com un senyor amb un vestit impecable, ulleres de sol, barret i bat de beisbol en mà, destruïa –era part de l’obra– un neó de Bruce Nauman. Aquell ésser que semblava d’un altre planeta era, segons em van xiuxiuejar, el comissari Clot.

El Museu de Granollers fou fundat l’any 1932 amb poc més de trenta obres d’art. Va romandre tancat durant força períodes. L’any 1976 va inaugurar un nou edifici, projectat per un jove trio d’arquitectes: Bosch, Botey i Cuspinera, tot inspirant-se en el Whitney Museum of American Art, de Nova York. L’edifici, de formigó, té una bellesa radical, dura però estranyament acollidora per a peces d’art que van de l’arqueologia fins a les instal·lacions i l’escultura contemporània.

Sembla que el títol de l’exposició “Utopies persistents. Col·lecció d’art contemporani del Museu de Granollers” ja ho diu tot... però es queda a mitges. Aquesta mostra és un doble homenatge: Al Manel Clot, la seva política d’adquisicions, i al seu historial com a comissari d’exposicions indelebles en la memòria dels granollerins. I a la Maria Permanyer, tècnica del museu des del 1990, com a reconeixement a la seva tasca ara que s’acaba de jubilar. Durant una pila d’anys, l’un com a col·laborador extern i l’altra com a responsable del museu, van treballar colze amb colze amb l’objectiu de dotar Granollers d’una col·lecció d’art contemporani que expliqués les darreres evolucions i paradigmes de l’art català.

En primer terme, escultura de Jordi Colomer. Al fons, d'esquerra a dreta, obres de Joan Rom, Pep Agut i Francesc Abad.

Es tracta d’un total de 42 obres. Un nombre reduït però irreductible. Si les adquisicions es van dur a terme en dues etapes, és degut a una pila de vicissituds polítiques i administratives. Capricis del destí.

En el període 1989-1992, Clot es va centrar en les evolucions que havia estat experimentant el llenguatge escultòric. Com bé escriu Cristina Masanés al full de sala: “La desconstrucció dels volums, la incorporació de materials poc habituals, el registre conceptual per damunt de l’aposta formalista, la reflexió sobre la pròpia condició de l’artista com a productor i el volum entès com un dispositiu ideològic i discursiu en van marcar les pautes”.

Això es tradueix en obres d’artistes que havien iniciat la seva trajectòria a la segona meitat de la dècada del 1970, però que aleshores, a finals de la dels 80, arribaven al zenit del seu propi camí expressiu. Els mecanos d’Antoni Abad, les teles arquitectòniques de Pep Agut, els collages tridimensionals d’objectes trobats de Carlos Pazos, les picades d’ullet al constructivisme de Jordi Colomer, les instal·lacions-denúncia de Francesc Abad, les volumetries carregades d’ironia de Pep Duran Esteva, els muntatges del mític duo Mabel Palacín/Marc Viaplana, l’impenetrable hermetisme metàl·lic de Gabriel...

D'esquerra a dreta: obres de Martí Anson, Francesc Ruiz, Carles Congost i Javier Peñafiel. Al terra, escultura de Gabriel.

Per contra, el període 2002-2007, Clot va posar l’accent en el suport fotogràfic i videogràfic “com a registre de reescriptura de les subjectivitats, la incursió de nous dispositius procedents de les subcultures populars, la reconsideració dels gèneres, les noves comunitats d’ús, les identitats culturals i, en general, el replantejament global de l’estatut de la imatge”.

I aquí podem anar a extrems: del calvinisme programàtic d’Ignasi Aballí a la befa fotogènica de Carles Congost, o fins i tot al desvergonyiment primigeni de Susi Gómez. El nou segle aporta la viralització del vídeo com a suport artístic –plenament acceptada a partir de la dècada del 1980–, amb peces i instal·lacions del tàndem David Bestué/Marc Vives, Joan Morey, i Mabel Palacín –definitivament en solitari–. Altres grans noms captats per Clot seran els d’Eulàlia Valldosera, Marcel Pey i Martí Anson. Tan obvis actualment com aposta d’alt risc quan van ser adquirides.

D'esquerra a dreta, obres de Juan Pablo Ballester i Ester Partegàs.

L’exposició, que romandrà oberta gairebé tot l’any, ha estat comissariada per Glòria Fusté i Cristina Masanés. Se n’ha editat un complet catàleg, a cura de Masanés, amb un detallat repàs de la història de la col·lecció d’art contemporani del museu, i inclou una antologia de textos de Manel Clot i de Maria Permanyer.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.