Museu del Disseny de Barcelona

Adolf Loos: individualitat, privacitat, confort

- Exposició: Espais privats
- Autor: Adolf Loos
- Lloc: Museu del Disseny de Barcelona
- Data: Fins al 25 de febrer

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Individualitat, privacitat, confort”... Hi ha conceptes que, de tan evidents, no ens diuen pràcticament res. Però resulta que les democràcies modernes estan basades en l’individu i el seu dret a la privacitat. I si al concepte d’estat del benestar li canvieu “benestar” per “confort”, tindreu la clau de volta de tot plegat.

Adolf Loos Museudisseny / David Campos

Adolf Loos. Espais privats, la gran estesa que ocupa el nivell inferior del Museu del Disseny de Barcelona, no tracta només de com aquest arquitecte nascut a l’imperi austrohongarès va abordar la segona onada de la revolució industrial en una ciutat tan estèticament convulsa com la Viena del canvi de segle. Ens planteja –o com a mínim aquesta és una de les intencions de la seva comissària, la historiadora de l’art Pilar Parcerisas– quelcom tan senzill com la construcció d’aquest home nou a través de dos dels seus hàbitats més freqüents –el tercer seria el lloc de treball–: la casa i el comerç –botiga o cafeteria, àgores modernes–.

La Caixa

Loos, fart d’una mare controladora i amb seriosos dubtes sobre la carrera arquitectònica que estava estudiant, se’n va anar tres anys als Estats Units i a Anglaterra, qui sap si amb la intenció de no tornar mai més. Atlàntic enllà no va arrelar, però es va amarar de conceptes com “practicitat”. O sigui, que la funció ha de determinar la forma de les coses. I segons diuen alguns experts, va tenir una epifania davant l’aparador d’una botiga on hi havia una maleta. En realitat, molts dels espais de Loos són superposicions de cubs, contenidors que juguen a distints nivells per a crear àrees circulables. D’aquest concepte en va dir “Raumplan”.

Loos era un filòsof de viure íntim personal / David Campos

Tornem, però, a l’exposició del Museu del Disseny. Arrenca amb la tornada de Loos a Viena i el panorama arquitectònic que hi trobà: d’una banda, l’historicisme que replicava fórmules del classicisme imperial romà; de l’altra, la Secessió, amant de l’art per l’art i de la forma abstracta inspirada en la naturalesa. Del que hi troba, només l’interessa l’arquitecte Otto Wagner, que despulla les façanes i les casa amb l’interior. No gens menys, la conferència més famosa de Loos, duia per títol: “Ornament i delicte”.

Loos vol tornar a reunir arquitecte i enginyer, dissociats al llarg del segle XIX, i incorporar amb naturalitat els nous materials de la construcció, com l’acer. També col·laborarà i apreciarà enormement el treball dels bons artesans: encara no veié la necessitat de seriar mobles amb metodologia industrial. Gaudí, coetani de Loos, tampoc. No ens ha d’estranyar, doncs. El sentit pràctic de Loos el duia a pronunciar sovint la següent frase: “l’arquitecte és un paleta que sap llatí”.

Adolf Loos a The Albertina Museum de Vienna

Tal vegada un dels problemes d’aquesta exposició –d’altra banda exhaustiva– és l’experiència de l’espai interior. Loos crea uns espais i els ordena amb envans, punts de llum i mobiliari. Aquí tenim alguns continguts, fins i tot maquetes, però no pas el continent. Impossible, sí, com impossible seria traslladar l’interior d’un habitatge de Coderch o de Gaudí a qualsevol altre espai.

Despatx de casa Friedman a The Albertina Museum, Vienna

D’altra banda, cal imaginar l’esperit de l’època. No sé pas si teniu al cap l’ingent esforç del futuristes italians: el pes del passat imperial romà era tan gran que sentiren la necessitat –poètica– de cremar biblioteques i inundar museus per fer net. La inèrcia de la decadent cultura imperial austríaca –amb la pila de nacionalitats que se’n disgregaria a partir de 1918– devia ser una llosa pesant. I a sobre, amb la florent Alemanya acabada d’unificar cavalcant la revolució industrial.

Habitació de Lina Loos a The Albertina Museum, Vienna

El “mètode Loos” per a bastir la intimitat moderna és força peculiar, fins i tot diria que un punt freudià –no gens menys es portaven 14 anys–: la façana exterior és masculina i respon a la moral pública; l’interior és femení... Bé, no del tot: les biblioteques, els despatxos, les xemeneies, espais de vocació pública, són també masculins. I doncs, quins són els espais femenins, segons Loos? Alcoves i dormitoris, espais íntims i reservats a la sexualitat. Els mobles masculins són foscos, els femenins, de colors clars. Un exemple delirant d’aquest procediment és la reconstrucció en diorama de l’habitació que Loos va dissenyar per a la seva primera esposa –en va tenir tres, però no s’hi va entendre gaire qui sap si degut a la seva progressiva sordesa–; es tracta d’un espai d’un blanc immaculat, folrat amb una immensa catifa blanca, amb omnipresents cortines blanques, un blanquíssim cobrellit inclinat, etc. Hi visqués un ós polar i no l’hi trobaríem...

La majoria dels espais recreats estan presidits per una gran fotografia d’època, en blanc i negre, i els mobles que el conformaven –no puc dir que el poblaven perquè Loos construïa espais i establia circulacions a partir d’aquests mobles–; mobles sovint dissenyats per Loos i executats pels seus artesans habituals, de vegades inspirats en models anglesos i nord-americans, i d’altres vegades directament comprats a aquests països. Loos és pragmàtic, i en aquesta exposició podrem trobar-hi fins a 120 mobles: més de 50 cadires, butaques i tamborets, 13 làmpades, 21 taules d’escriptoris i tocadors, armaris, llibreries... bells i útils, pensats per a l’espai que havien d’ocupar. Res a veure amb la tirania avantguardista de la futura Bauhaus.

Interior Cafè Kapua a The Albertina Museum, Vienna

L’exposició es clou amb una sala dedicada a projectes no edificats de Loos, com el cèlebre edifici per al Chicago Tribune –amb forma de columna gegantina– o la casa parisenca de Josephine Baker. Ignoro si Loos sabia llatí, però sí que fou vist pels primers arquitectes postmoderns com un dels seus precursors.

Interior de Casa Steiner a The Albertina Museum, Vienna

La major part dels objectes exhibits pertany a la col·lecció Julius Hummel, de Viena. De la mateixa ciutat procedeixen objectes de museus com l’Albertina o el Wien. I la resta de fins a cinc institucions i particulars europeus. Un esforç tan immens té un catàleg a l’altura, i una futura itinerància al CaixaForum de Madrid, entitat coproductora de la mostra. Un darrer avís –extensiu a la majoria de mostres d’aquestes dimensions–, feu-hi un mínim de dues visites.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.