Ignasi Ribas: “En poc temps ja tindrem dades sobre la naturalesa dels exoplanetes descoberts"

Dimecres passat, la NASA anunciava amb emoció el descobriment de set exoplanetes que orbiten la Trappist-1, una estrella nana a 40 anys llum de distància de la Terra. Els mitjans d’arreu del món titulaven la notícia amb una certa exageració, anunciant el descobriment de set planetes similars a la Terra. En realitat, encara no se sap ben bé com són. En realitat, només n’hi ha tres que podrien tenir aigua líquida i, per tant, vida. En realitat, que els planetes tinguin la mateixa mida que la Terra no té cap rellevància científica. En realitat, la troballa anunciada per la NASA és principalment europea. Ignasi Ribas, investigador de l’Institut de Ciències de l’Espai i expert en exoplanetes, ens ha posat de peus a terra i alhora ens ha explicat la importància d’aquesta descoberta.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-Els exoplanetes són planetes que estan fora del nostre sistema solar. Quants se n’han detectat en total?

-Uns 3.600, però d’aquests n’hi ha molt pocs que estiguin a la zona habitable i que alhora no siguin gegants gasosos.

-Quants?

-Si fem el càlcul amb uns paràmetres optimistes, n’hi ha una cinquantena. Però si ens curem en salut a l’hora de definir quina és la zona habitable, podem dir que només n’hem trobat una desena.

-I per què aquests 10 estan en una zona habitable, què significa exactament aquest concepte?

-Que potencialment hi podria haver aigua líquida a la superfície. Perquè n’hi pugui haver, la temperatura superficial ha de ser d’entre zero i cent graus. Això té a veure amb la quantitat de radiació que rebi el planeta de la seva estrella. Si està massa a prop la temperatura serà massa alta per sostenir aigua líquida a la superfície i si està massa lluny la temperatura serà massa baixa. Qualsevol estrella té la seva zona habitable però de vegades no hi ha cap planeta que l’ocupi.

-Segons la nota de premsa publicada per la NASA, només tres dels set exoplanetes descoberts podrien tenir aigua líquida a la superfície. Però alhora afirma que tots són a la zona habitable. Això què vol dir?

-Per a mi és un abús del llenguatge. Els tres interiors i un de fora són clarament massa calents. Només tres estan a la zona habitable pròpiament dita.

-I aquests tres són prou bons per sumar-los al grup de la desena o caldria sumar-los al grup de la cinquantena?

-Són del primer grup, estan còmodament a la zona habitable. Per tant, hem passat, de cop, de 10 a 13. Déu n’hi do.

-És aquest increment sobtat el que fa tan important aquesta troballa?

-Sí, entre d’altres coses. Ens demostra que els planetes són molt abundants, especialment els que orbiten estrelles fredes. I d’aquestes estrelles n’hi ha la tira. Una altra aspecte important és que les òrbites d’aquests planetes estan en ressonància, que vol dir que estan sincronitzades. Per exemple, per cada 8 òrbites que fa el planeta més intern, el proper en fa 5 i el proper en fa 3. Els períodes orbitals estan connectats per fraccions de números enters. No havíem trobat mai tants planetes en ressonància. Però alguns satèl·lits de Júpiter també ho estan i això ens fa intuir una cosa: com que l’estrella al voltant de la qual orbiten els planetes descoberts és tan petita (molt més que el Sol), potser ha format els seus planetes d’una manera més similar a com Júpiter ha format els seus satèl·lits que no pas a com el Sol ha format els planetes del sistema solar. Però de moment només podem especular, cal fer models de formació per veure què ens expliquen aquests planetes i la seva ressonància orbital.

Ignasi Ribas, investigador de l’Institut de Ciències de l’Espai i expert en exoplanetes.

-També s’ha destacat el fet que tinguin mides similars a la de la Terra. Això, a nivell científic, té cap rellevància?

-No, però com que el planeta que més coneixem és la Terra i resulta que és ideal, tendim a buscar-li germans. En realitat la mida no té res a veure amb l’habitabilitat d’un planeta.

-L’atmosfera dels 3 exoplanetes de la zona habitable es podran estudiar amb més precisió que les dels 10 que ja s’havien descobert. Per què?

-Perquè s’han localitzat a través de la tècnica del trànsit. Quan el planeta passa entre la seva estrella i nosaltres, tapa un tros d’estrella. Des d’aquí ho veiem com un petit eclipsi. A més, observant-los amb molt finor i utilitzant mètodes espectroscòpics, amb la tècnica del trànsit també podem saber els compostos químics de l’atmosfera dels planetes, si és que en tenen. Fins ara, només 4 dels 10 exoplanetes que coneixíem s’havien descobert amb aquesta tècnica. El problema és que són planetes molt llunyans. Els nous estan molt més a prop i per tant els podrem estudiar amb més precisió.

-I els altres sis com s’havien descobert?

-Amb el mètode de velocitat radial, que consisteix en mesurar les variacions de la velocitat d’una estrella causades per l’efecte gravitatori d’un planeta. Però amb aquesta tècnica no podem mesurar la massa exacte dels planetes ni la composició química de les atmosferes.

-Com es buscaran signes d’aigua líquida o de vida?

-En el cas de l’aigua, es buscarà vapor d’aigua a l’atmosfera. Pel que fa als biomarcadors, es buscaran combinacions de molècules que només es puguin explicar per la presència de vida. Per exemple, si hi ha oxigen i metà i alhora es descarta que el metà prové d’una activitat volcànica, l’única explicació serà biològica.

-I es podran prendre mesures d’aquest tipus?

-En principi aquests planetes són prou a prop i prou brillants per poder estudiar-los i arribar a conclusions. A més, el 2018 es llança el telescopi James Webb, una bèstia de sis metres de diàmetre que jubilarà el Hubble, molt més petit. I d’aquí uns anys hi haurà telescopis terrestres molt grans. A Europa, per exemple, se n’està construint un de 39 metres de diàmetre.

-I quan temps caldrà esperar per començar a tenir informació sobre la composició atmosfèrica d’aquests planetes?

-Serà ràpid perquè el James Webb té la instrumentació adequada per fer aquest tipus de mesures i amb un tema com aquest tothom s’hi llançarà de cap. En els propers dos, tres o quatre anys ja tindrem dades.

-Malgrat la meva passió per la ciència, segur que hi ha alguna pregunta important que no he pensat de fer-li.

-De fet, m’agradaria destacar que, malgrat que l’anunci l’hagi fet la NASA, la troballa és europea. Si mires els científics que signen l’article publicat a Nature, la majoria són d’afiliació europea, sobretot de Bèlgica, França, Anglaterra i Suïssa. I han fet servir instruments i instal·lacions principalment europees, només n’hi ha una de nord-americana, que és el telescopi Spitzer. El que passa és que la NASA té molta potència mediàtica i ha fet servir els seus grans altaveus…

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.