La novel·la de tota una vida

Al Estats Units –aquí encara no– ja s’ha publicat ‘4321’, el llibre més ambiciós de Paul Auster: un record dels anys cinquanta i seixanta, d’aquells EUA amb esperit d’obertura que ara s’han ensorrat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Probablement ens hem de conformar amb el fet que aquests dies fins i tot els textos sobre una matèria tan especulativa com la literatura comencin esmentant Donald Trump. Paul Auster és al pas de la porta de casa seva a Brooklyn i fa una cara de relativa pertorbació.

“Passi, passi”, em diu. “Acabo de veure un tros del discurs d’investidura de Trump a la tele”.

És divendres, 20 de gener del 2017, en aquest moment Donald Trump fa pocs minuts que és president dels Estats Units, i ja ara amb prou feines es pot suportar.

Per a algú com l’escriptor Paul Auster, que defensa uns Estats Units liberals com ningú més, no únicament al seu país sinó sobretot a Europa, l’elecció de Trump és una catàstrofe absoluta, la fallida del sistema, l’ensorrament de les seves creences fonamentals, el qüestionament de tot un concepte de vida.

I precisament ara. Auster ha dedicat els últims set o vuit anys a mirar enrere per tornar-se a fixar intensament en la seva vida i els punts essencials dels Estats Units liberals que ara han quedat desplaçats. Primerament en dos petits volums fragmentaris i vacil·lants, Diari d’hivern i Informe de l’interior (publicats el 2012 i el 2013), i ara amb la novel·la 4321, d’inspiració autobiogràfica, que apareix aquest dimarts i té més de 1.200 pàgines. Auster hi tracta, potser per última vegada, la història dels baby-boomers, aquella generació nascuda poc després de la Segona Guerra Mundial, que als Estats Units va construir la base biogràfica del liberalisme social del segle XX com a idea majoritària.

Quan eren petits, als anys cinquanta, els va impressionar el rock’n’roll i el moviment pels drets civils, van fer-se grans amb l’agitació emancipadora dels seixanta, afavorida i enfortida a través de models de vida permissius i experimentals als setanta, i finalment es van tornar experts en vins als vuitanta.

Del que tracten aquests tres llibres és de com els fets biogràfics, del mateix Auster però també d’altra gent, s’entrellacen amb els fets de la segona meitat del segle XX. Però l’últim d’aquests llibres, la novel·la, és més del triple de llarga que cap altra obra que havia escrit Auster fins ara.

És el seu esforç més gran: el llibre que ha de romandre, acabat just abans de fer setanta anys, que complirà al febrer. Durant tres anys ha escrit gairebé cada dia, sempre només de dia, aquí en aquesta casa, al seu estudi, al soterrani. Al vespre es bevia una ampolla de vi, de vegades dues i amb la seva dona mirava un documental sobre els anys seixanta o pel·lícules antigues.

La novel·la és un últim record d’aquell auge nord-americà que va començar als cinquanta. És un llibre de comiat, un adéu a l’esperit d’obertura, la pluralitat i la serenitat. I apareix just en el moment en què als Estats Units comença una nova època retrògrada i autoritària.

Donald Trump també és un baby-boomer. Ell i Auster tenen gairebé la mateixa edat, però Trump no en sap res, del rock’n’roll i del moviment pels drets civils, i quan Auster als seixanta es manifestava a la Universitat de Colúmbia, Trump va rebre el primer milió de part del seu pare. Tots dos van créixer en ciutats petites, forasters pel seu origen: Trump venia de Queens (també és a Nova York, però no és Manhattan) i Auster de Newark, a Nova Jersey (conegut pel seu aeroport i pels enfrontaments racials). Els pares respectius eren tots dos especuladors immobiliaris, l’un va seguir els passos del pare i es va posar corbates encara més gruixudes, l’altre se’n va distanciar tant com va poder, escrivia poesia i anava amb abrics negres d’existencialista.

Tots dos van assolir l’èxit als anys vuitanta, després d’una llarga lluita, i ho van ensenyar al seu pare. Trump amb els seus primers acords milionaris i amb el salt a l’altra banda de l’East River cap a Manhattan, que el seu pare no havia aconseguit; Auster amb el seu debut novel·lístic, La invenció de la solitud, del 1982, en què parlava del seu pare, sempre absent.

El 1985 va arribar La trilogia de Nova York, versions postmodernes d’històries de detectius, que porten al no-res o acaben en la bogeria. Amb aquella obra Auster es va convertir en una estrella, va entrar al cànon mundial de la literatura contemporània i de l’anàlisi del seu temps, va començar a ser estudiat a les universitats i des d’aleshores és considerat, sobretot a Europa, com un cronista de la famosa “experiència nord-americana”. Quan els europeus fan servir el terme The Great American Novel (‘la gran novel·la nord-americana’), pensen en Auster fins i tot abans que en Philip Roth, tot i que Auster en realitat no ha escrit mai res a què es pugui donar aquest qualificatiu.

Auster diu que detesta el terme baby-boomer, i que no sap com ha de ser la Great American Novel. Sí, Philip Roth va titular una de les seves novel·les The Great American Novel, va ser força espavilat. Després de més de 30 anys d’experiència fent-se amb els crítics Auster en coneix els paranys.

Probablement entreveu que en un món que fa temps que és postmodern, postestructuralista i fins i tot postveritat la Great American Novel és un concepte caduc. Ara l’escepticisme envers els relats lineals, unívocs i no ambivalents és considerable.

En 4321 Auster narra, per tant, quatre fils narratius alternatius. Tots estan basats en la mateixa biografia, dels anys de creixement d’Archie Ferguson, que com Paul Auster va néixer la primavera del 1947 a Nova York en una família jueva nord-americana.

L’avi d’Archie havia arribat de jove a Nova York procedent de Minsk l’any 1900 i un amic li havia aconsellat que no digués a les autoritats migratòries el seu veritable nom rus, sinó un que els nord-americans poguessin recordar fàcilment, li va recomanar Rockefeller. Però, quan va ser el seu torn, aquell cognom no li venia al cap. “Ich hob fargessen” (‘L’he oblidat’), va exclamar-se en jiddisch, i el funcionari ho va interpretar com “Ichabod Ferguson”. Auster explica a continuació la història dels pares d’Archie, Stanley i Rose Ferguson –el pare que fa diners amb una botiga d’electrodomèstics i la commovedora mare–, els germans del pare –difícils i de dubtosa moral–, el naixement d’Archie i els seus primers anys a Nova Jersey.

No va ser fins al 1954, amb un dels partits de beisbol més llegendaris de la història (1: Auster, igual que la majoria d’escriptors nord-americans de més edat és un gran seguidor del beisbol; 2: el beisbol es considera un ingredient indispensable de la Great American Novel), amb el partit, dèiem, entre els New York Giants i els Cleveland Indians, comencen les quatre línies paral·leles de la vida d’Archie Ferguson.

El desenvolupament de les quatre línies narratives depèn del germà ludòpata del pare d’Archie. En la primera versió amb una aposta inesperada pels Giants guanya molts diners, cosa que porta complicacions tràgiques per al pare d’Archie; en les versions dos i tres perd els últims diners que tenia i acaba molt endeutat després d’apostar pels Indians i a partir d’aleshores té el cobrador de deutes de la màfia enganxat al clatell, fet que desencadena altres esdeveniments no pas menys tràgics. En l’última versió el pare es desfà del seu germà a temps i es converteix, com el pare real d’Auster, en un home benestant.

En totes quatre històries paral·leles Archie té la mateixa genètica i rep la influència de les mateixes vivències infantils. Li encanten el beisbol i el bàsquet, com a Auster. En totes les versions o bé escriu poemes, novel·les o bé escriu per a diaris, i en totes quatre línies narratives estima –de vegades amb més èxit, de vegades amb més desesperació– Amy Schneiderman, la filla d’uns amics.

Com a lector, tenir una visió clara en tot moment de les quatre històries i no barrejar-les és un repte durant prop de cent pàgines (és útil prendre notes), però com més van evolucionant els Archies, més il·lusió fa comparar el seu desenvolupament.

Amb l’entrada a l’edat adulta les històries s’interrompen. Mentre que a Philip Roth se li retreu que els seus herois sempre són homes vells com ell, d’Auster es pot dir que està obsessionat amb el contrari, i no pas només des d’aquest llibre. A Auster l’entusiasma l’artista de jove.

Evidentment, doncs, hi ha de sortir molt la sexualitat: la descoberta, el gaudi, l’ambivalència. En una de les històries Archie té relacions sexuals amb homes, en una altra perd la virginitat en un bordell amb una prostituta negra, exactament igual que Paul Auster, com llegim a Diari d’hivern.

Paul Auster Paul Auster

Els moviments exploratoris de les seves quatre versions d’Archie Ferguson, Auster les situa en el procés de maduració de la societat nord-americana moderna. La divisió racial als cinquanta, l’intent innocent d’Archie d’anar al cinema amb una companya de classe negra, que refusa la invitació (li diu que ell ja sap que no funcionaria), l’arribada del rhythm and blues, negre, i del rock’n’roll, blanc. El descobriment de l’adolescent com a consumista i com a escèptic existencialista, encarnat per Holden Caulfield a El vigilant en el camp de sègol, de Salinger, que vaga tan desorientat com el protagonista d’Auster pel nou món (i sobretot per Nova York). Un partit de bàsquet a Newark, en què l’equip d’Archie, format per nois de classe mitjana blancs, després de guanyar a l’últim minut contra l’equip local, negre, ha de fugir del pavelló; l’any 1963 la marxa sobre Washington; a partir de mitjan anys seixanta els aldarulls a les universitats (i Archie al mig dels disturbis a la Universitat de Colúmbia), i finalment els enfrontaments racials, entre altres llocs a la ciutat natal d’Archie (i d’Auster), Newark.

Alguns dels fets descrits els va viure el mateix Paul Auster de jove. El partit de bàsquet a Newark, per exemple. I en els enfrontaments estudiantils a la Universitat de Colúmbia l’any 1968 el van empresonar i va aparèixer en portada al New York Daily News.

Que la novel·la tracta sobre els anys que van marcar el mateix Auster ja es veu en el fet que en dos casos hi ha textos que a la novel·la s’atribueixen a Archie que en realitat són obres inèdites de fa 50 anys escrites pel jove Auster. Què hauria pogut passar si en algunes cruïlles la seva vida hagués pres una altra direcció? La resposta que dóna Auster en la novel·la és una autoafirmació: en totes les versions Archie acaba sent o escriptor o poeta o (com a mínim) periodista. L’art, doncs, pel que sembla no es pot defugir ni per les circumstàncies vitals ni familiars. Aquesta és la idealitzada conclusió d’Auster, i li escau.

El mateix Auster fa la impressió d’haver pres majoritàriament els camins correctes a la vida. N’és una mostra la seva casa de Park Slope, una variant més extrema i més verda del barri berlinès de Prenzlauer Berg (verdor benestant, cotxes elèctrics amb adhesius de Bernie Sanders, cotxets per a bessons). Els atacs de pànic, que va patir durant molt de temps, ara els té controlats. Per contrarestar-los es pren cada dia només una pastilla, abans se’n prenia dues.

El divendres que el visitem porta un jersei de caixmir lila una mica esllenegat, els famosos cabells negres d’Auster ara són blancs però encara els porta pentinats enrere. Sempre ha sigut un home atractiu, cosa que com a escriptor probablement l’ha perjudicat. Deien que anava massa d’existencialista, amb els abrics negres, la veu de fumar Gauloises, allò fins i tot per als nord-americans era massa. La literatura de nans lletjos com el francès Michel Houellebecq sembla més creïble, més profunda.

Auster sempre està sota sospita que les coses li van massa bé. Per les seves pel·lícules amb Jim Jarmusch i Wayne Wang; per la relació amb altres amics famosos, Don DeLillo i Salman Rushdie, per exemple. I també per la seva dona, Siri Hustvedt, atractiva i intel·ligent, que també és escriptora i que pel que sembla després de gairebé 35 anys de matrimoni, com es demostrarà més tard, encara l’estima.

Possiblement de tot això prové el curiós menyspreu envers Auster, sobretot als Estats Units.

Ser conegut arreu del món per a Auster sempre ha significat ser més conegut a Alemanya o França que al seu país. El que saben els socialdemòcrates alemanys sobre els Estats Units és a través d’Auster. Precisament els alemanys, a causa dels quals Auster tenia malsons de petit. Després de conèixer l’existència dels nazis i de les seves atrocitats, a l’hora de dormir el visitaven zombis nazis, que l’agafaven i se l’emportaven.

Quan la dona d’Auster, Siri Hustvedt, arriba a casa al migdia i interrompem breument l’entrevista, ens parla de la Marxa de les Dones a Washington, que acabarà sent una de les manifestacions més grans de la història dels Estats Units. L’endemà, el dissabte després de la investidura, Hustvedt, amb la seva filla Sophie, que és cantant, i també amb alguns amics del veïnat (la cineasta Sara Driver o l’actor Steve Buscemi) a les sis del matí agafarà el tren cap a Washington per anar a la manifestació.

“Steve també ve, per què tu no véns, Paul?”, pregunta Hustvedt.

Auster posa com a excusa l’edat i la seva por de les multituds. Quan això no convenç (“Tothom té por de les masses, Paul”), es bolca al passat, i diu que ell es va manifestar el 1968 davant la Universitat de Colúmbia, com ens ha explicat fa una estona, i que el van detenir.

No és feminista, doncs?

“Sí, evidentment”, diu Auster. “Sóc feminista”.

“Aquesta és la primera vegada que ho declares públicament”, crida Hustvedt des de la cuina, i sorprenentment les seves paraules no sonen despectives sinó afectuoses i gairebé orgulloses. Ella i Sophie han d’anar amb compte, diu Auster, el preocupen aquells rockers ximples que es fan dir “motoristes per Trump”.

És una dinàmica interessant. Quan Hustvedt es va casar amb Auster fa 35 anys, ell feia classes a la Universitat de Colúmbia i estava escrivint la seva primera novel·la. Hustvedt era estudiant, Auster la va conèixer en una classe. Els últims anys els llibres de Hustvedt (Allò que vaig estimar, The Shaking Woman) han estat més ben rebuts per la crítica que els del seu marit. Igual que la majoria d’autors, Auster afirma que no llegeix cap crítica. Aquesta vegada, però, sí que ho farà. Aquesta vegada té por. “És el llibre de la meva vida”, ens confessa.

Realment té tot allò de què ha tractat Paul Auster els últims decennis en les seves novel·les: la identitat jueva nord-americana, els problemes amb el pare, el jovent de la perifèria, la fugida, sempre oberta, cap a la literatura i el beisbol, la indagació sobre les possibilitats d’una existència artística i contínuament el significat de la contingència.

Qui llegeixi les 1.200 pàgines amb aquelles frases sovint llargues i fluides, entendrà de nou com els Estats Units es van convertir en allò que coneixíem. I potser també per què en algun moment allò s’havia d’acabar.

Tant de bo que aquest cop la novel·la tingui molts lectors nord-americans. La majoria d’europeus saben que als Estats Units malauradament n’hi sol haver pocs. Seixanta milions de nord-americans, en canvi, ja s’han negat a donar l’esquena a Auster. Llegiu aquest llibre i ploreu.

Traducció d’Arnau Figueras

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.