Sobre furs i bons costums

Pot ser que una derogació expressa dels decrets de Nova Planta per part de l’Estat rescatàs de l’abisme uns certs drets històrics susceptibles de ser articulats a banda del sistema autonòmic de règim comú, on els territoris de la Mediterrània estem sempre en esclafant minoria, en mans de l’autodenominada España Vacía i el casino fiscal madrileny? Sembla difícil, però es poden fer passes conjuntes.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Si haguérem de buscar un símil històric i identitari per a com vehiculem els valencians contemporanis les nostres passions al debat públic, segurament seria amb els antics bizantins, els romans d’Orient hel·lenitzats que agafaren el relleu de la institució imperial després de les Invasions Bàrbares: dedicats del primer a l’últim dia de la seua mil·lenària existència a debatre sobre la naturalesa de Crist, els àngels i les vicissituds de la vida eclesiàstica mentre ben sovint els focs dels campaments dels invasors −foren perses, búlgars, àrabs, venecians o turcs− es podien veure a simple vista des de la capital mateixa, la llegendària Constantinoble.

Ara ens trobem en coordenades similars. Continua el soroll mediàtic i dels intents del PPCV per revifar els debats teològics −com l’espectacle a les Corts a propòsit de la naturalesa del valencià, o els successius debats sobre les senyes d’identitat− però hi ha elements que fan pensar en un relatiu desgel social de les visions identitàries: la precària posició valenciana a Espanya incentiva cada vegada més visions materialistes i menys teològiques.

L’any passat en tinguérem el millor exemple. El 2016 es van publicar les sentències del Tribunal Constitucional derogant les lleis basades en el dret civil valencià. Crida l’atenció el seu argumentari: la legitimitat de la decisió l’argumenten ni més ni menys que sobre els decrets de Nova Planta de 1707 −i el seu justo derecho de conquista− negant qualsevol possibilitat a les Corts Valencianes de legislar en matèria civil. Tot això malgrat territoris veïns −com l’Aragó, Catalunya o les illes Balears− que sí que tenen dret civil propi a conseqüència de la seua devolució parcial i graciosa a càrrec d’un o altre rei Borbó. L’arquitectura de l’Estat i la capacitat legislativa de parlaments electes s’articula, doncs, per la voluntat arbitrària de monarques absolutistes del segle XVIII més que per cap principi democràtic emanat de la Constitució de 1978.

Durant el transcurs del llarg calvari del dret civil valencià al Tribunal Constitucional, una petita associació de juristes de diferents adscripcions ideològiques anomenada Associació de Juristes Valencians va dedicar-se a recollir signatures, presentar mocions a plenaris d’ajuntaments i institucions i realitzar diverses activitats formatives i informatives al voltant de la importància del dret civil valencià. Més de 170 ajuntaments valencians i les Corts Valencianes aprovaren les mocions −amb suport del mateix PPCV− demanant al Govern de Rajoy que retiràs els recursos d’inconstitucionalitat; bé que sense èxit, apuntalaren un consens curiós.

Ja el 2016 i amb l’any nou l’Associació ha insistit, de la mà del Consell i el suport de les Corts, a buscar una reforma constitucional per trobar encaix al “problema valencià” en matèria civil: les lleis deriven d’un Estatut, el de 2006, contra el qual no s’ha recorregut al Tribunal Constitucional, però incompetent per legislar sobre allò establert en el seu article 49.1.2º: la “Conservació, desenvolupament i modificació del Dret Civil foral valencià” que, per raó del mateix TC, ha deixat d’existir. El País Valencià compta, ara mateix, amb un Estatut fantasma.

En el context de la doctrina del Tribunal Constitucional espanyol, l’articulació constitucional dels anomenats “drets històrics dels territoris forals” contemplats en la Disposició Addicional 1a de la Constitució Espanyola s’ha entès tradicionalment com referida únicament a Àlaba, Biscaia, Guipúscoa i Navarra. Aquests territoris conservaren règims propis i específics durant el segle XVIII, XIX i XX, malgrat que foren modificats i derogats selectivament segons el moment polític −per exemple, els furs de Guipúscoa i Biscaia foren totalment derogats durant el franquisme. Aquest argument −la pervivència de diverses institucions representatives bé que discontínuament− és el que teòricament dóna suport a l’existència d’especificitats, entre les quals els anomenats “concerts” econòmics per a cadascun dels territoris. Això no s’ha contemplat mai per als territoris de l’antiga Corona d’Aragó −teòricament, amb els mateixos “drets històrics” a institucions pròpies que els bascos, amb Furs també derogats i recuperats selectivament− tot i que és vox populi que el concert econòmic es va oferir a Catalunya durant la negociació constitucional de 1978.

És curiós que una associació de juristes plena de professionals i acadèmics així com tot un Consell i unes Corts Valencianes reunides en ple siguen capaces de demanar una reforma constitucional pel dret civil sense veure l’elefant a l’habitació: la qüestió del finançament, les inversions en infraestructures −d’això va la reforma de l’Estatut pendent de votar al Congrés i previsiblement inútil− i la relació directa que tot això té amb el blindatge constitucional de certes matèries. Sembla que ningú s’ha plantejat exigir una disposició addicional més completa que contemple el retorn d’alguns altres drets històrics que resolguen problemes urgents per als ciutadans i les administracions. Hi pot haver en joc qüestions com el finançament autonòmic… però també el municipal i el règim local, un eventual blindatge del model lingüístic o certes competències en matèria de seguretat ciutadana. Posats a marcar objectius a llarg termini –algú imagina Rajoy reformant la Constitució per acontentar els valencians, ni que siga un tema cosmètic?– com a mínim que tinguen sentit, contingut i capacitat d’interpel·lar la ciutadania més que en el camp sentimental.

Segons algunes interpretacions, ni tan sols seria necessària cap reforma constitucional. Algú tan poc sospitós de progressista o separatista com Miguel Herrero de Miñón, un dels pares de la Constitució de 1978 a proposta d’UCD i després diputat d’AP-PP, sosté –a propòsit de les reivindicacions catalanes– que un simple pacte polític podria vehicular la qüestió catalana a través de la Disposició Addicional 1a de la Constitució i blindar certs aspectes clau. I vist així, per què no també –posats a pensar a la manera multilateral– la valenciana, la balear o l’aragonesa? La proposta és suggeridora i la fa implícitament el mateix Tribunal Constitucional: pot ser que una derogació expressa dels decrets de Nova Planta per part de l’Estat rescatàs de l’abisme uns certs drets històrics susceptibles de ser articulats a banda del sistema autonòmic de règim comú, on els territoris de la Mediterrània estem sempre en esclafant minoria, en mans de l’autodenominada España Vacía i el casino fiscal madrileny? Sembla difícil, però es poden fer passes conjuntes.

Una primera passa interessant pot ser la trobada que tindrà lloc el 2 de març al Palau de Congressos de València sota els auspicis de l’Institut Ignasi Villalonga i la revista que ara vostès lligen. S’hi han convidat presidents, alcaldes, directors de diari, gestors de ports i aeroports, del País Valencià, de les illes Balears i de Catalunya, però també de l’Aragó i algun departament francès a la riba nord del Pirineu. Una sana reunió del vell club foral, encara que alguns presidents tinguen pànic a deixar-se fotografiar junts en públic.

Ara en diem Euroregió, però es torna a parlar de greuges, com en els vells temps en què quedaven en alguna localitat a mig camí entre els regnes per celebrar corts conjuntes i explicar al rei de torn que la contribució econòmica a les seues aventures ha de tenir contrapartides: greuges que s’han d’escoltar, prioritats comuns que cal atendre. Això, fixen-se, ja ho teníem inventat. Hi ha, ben mirat, bons costums −els de trobar-se i parlar− que els bàrbars tenen complicat d’impedir. Tot i que de moment tenim difícil recuperar els drets històrics, mirem com a mínim de no perdre els bons costums històrics. Que tota pedra fa paret.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.