Bolívia i el treball infantil: el negoci de les làpides

Què constitueix el treball digne? Aquesta qüestió ha estat el nucli d’una disputa entre Bolívia i la comunitat internacional d’ençà que el país va abaixar l’edat mínima per treballar als 10 anys. Els perdedors de la disputa són els nens treballadors, que van lluitar a favor de la llei.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El Dia dels Morts és un bon dia per a Guido. Durant el Día de los Muertos, el cementiri de Potosí, a Bolívia, s’omple de gent, famílies senceres reunides davant dels nínxols, col·locats l’un damunt de l’altre. Han portat flors i tantawawas, uns pans bolivians en forma de nadó que formen part de les celebracions del Dia dels Morts. Els qui s’ho poden permetre porten la serenitat als seus éssers estimats amb guitarristes solistes o amb bandes senceres de mariatxis. Però les famílies amb un pressupost limitat recorren a Guido, de 13 anys, un nen de galtes rodanxones i vestit amb una dessuadora.


Guido treballa netejant làpides. Avui s’ha d’ocupar d’un nínxol del quart nivell del pavelló 113. S’enfila en una escala i primer treu de l’interior la brutícia més grossa i després deixa ben nets el vidre i el marc. Acabada la feina, la família li dóna un bitllet de 10 bolivians, aproximadament 1,40 euros. Guido va començar a fer aquesta feina quan tenia 11 anys. “Si tinc sort, puc guanyar cap a 100 bolivians en un dia”, explica. Com que a la família són set germans i el seu pare va morir, són uns diners molt necessaris per a la seva mare. Però Guido diu que també faria aquella feina encara que les circumstàncies fossin millors. “Jo voldria treballar igualment”.


Als països occidentals això no està ben vist, però a Bolívia nens com Guido poden treballar oficialment. Fa dos anys, el Govern del president socialista Evo Morales va aprovar una llei que permet als nens de 10 anys o més de treballar sota certes condicions, sempre que treballin per compte propi. Quan tenen 12 anys, poden ser contractats com a treballadors regulars. La comunitat internacional va quedar consternada. Poques pràctiques empresarials tenen un rebuig tan unànime dels països industrialitzats com el treball infantil. Fins i tot molts dels països més pobres del món han prohibit oficialment que els nens de menys de 14 anys treballin. Amb l’aprovació de la Llei 548, però, Bolívia va passar a ser el primer país del món que revertia aquesta tendència.


El debat entorn de la llei encara és viu avui i planteja una qüestió important: el món es posarà mai d’acord sobre què vol dir una “opció laboral decent”? Garantir que hi hagi aquesta mena de feines és un dels objectius de desenvolupament sostenible de les Nacions Unides, entre els quals també hi ha “posar fi al treball infantil en totes les seves formes” abans del 2025. Però a Bolívia, fins i tot un bon nombre de les suposades víctimes del treball infantil l’accepten sense reserves. Entre els defensors més acèrrims d’abaixar l’edat laboral hi havia els sindicats que representen els nens i adolescents que treballen, coneguts per l’acrònim en castellà NAT. Aquests sindicats infantils són especialment poderosos a la ciutat minera de Potosí, i Guido també porta el logotip de CONNATSOP, l’organització local de sindicats del treball infantil, a la seva armilla vermella. Sobre el paper, fa dos anys els sindicats infantils van guanyar la partida, però no pas al món real. La veritat és que la seva situació ha amenaçat de deteriorar-se des de l’aprovació de la nova legislació. Estan atrapats en una disputa que té tant a veure amb la ideologia com amb el benestar infantil.


El crític local


L’home que representa l’impopular punt de vista de la comunitat internacional també és bolivià. Rodrigo Mogrovejo té els cabells negres i arrissats, un tarannà amigable i una feina delicada. Dirigeix l’oficina a Bolívia de l’Organització Internacional del Treball (OIT), situada en un barri benestant del sud de La Paz, la capital del país. Quan Bolívia va abaixar l’edat oficial per treballar, l’OIT va protestar amb vehemència i des d’aleshores ha reclamat que es facin esmenes a la llei. La batalla contra el treball infantil s’ha tornat un dels objectius més importants de l’organització, que publica regularment estadístiques detallades sobre la qüestió.


Aquestes estadístiques mostren que el 2012 prop de 168 milions de nens d’entre 5 i 7 anys treballaven en una feina que correspon a la definició de l’OIT de treball infantil. Aquesta xifra representa gairebé una desena part de tots els nens del món. L’OIT creu, però, que hi ha motius per a l’esperança: només quatre anys abans, el nombre de nens que treballaven era de 215 milions.


I com està la situació a dia d’avui a Bolívia? “Senzillament no tenim criteris per jutjar-ho”, diu Mogrovejo. Les dades més recents, recopilades amb l’ajuda de l’OIT, són del 2008. En aquell moment, a Bolívia hi havia uns 800.000 nens i joves treballant; prop de 490.000 tenien menys de 14 anys i gairebé el 90% d’aquell grup feien feines considerades especialment perilloses. Actualment el Govern està recollint dades pel seu compte atès que l’OIT i el Govern bolivià no han arribat a un acord per col·laborar.


Els bolivians defensen la seva llei amb l’argument que descriminalitza els treballadors menors d’edat i així els protegeix de l’explotació: un argument habitual de les campanyes per legalitzar les drogues o la prostitució. “A mi no em sembla que sigui una bona estratègia per combatre el treball infantil”, diu Mogrovejo. Afegeix que dubta que els NAT parlin per la majoria de nens que treballen. “Sens dubte, no els representen”, afirma. Però els sindicats infantils reben suport financer, diu, i una part arriba fins i tot d’Europa.


Mogrovejo recalca que això és la seva opinió personal i que no pot parlar per l’OIT en general. Certament, l’organització està formada per moltes més instàncies a banda dels funcionaris com ell. Els comitès de més rang de l’organització no tan sols inclouen representants governamentals, sinó també representants d’agrupacions empresarials i de sindicats de treballadors. Tant l’associació de sindicats de Bolívia com l’associació d’empresaris van rebutjar explícitament que s’abaixés l’edat laboral i van manifestar que el Govern bolivià no els havia consultat. Mogrovejo sembla que no és l’únic bolivià molest amb la llei. Tanmateix, el representant de l’OIT sembla que segueixi una estratègia de no confrontació. Diu que no hi ha cap dubte que alguns dels passos que ha fet el Govern han estat sensats, com una prima per assistir a l’escola. Mogrovejo diu que encara és massa aviat per jutjar la Llei 548. “Potser al final funcionarà”.


Desprotegits a la mina


Per ara, però, no funciona pas. Això és ben evident en un turó proper situat a pocs quilòmetres del cementiri de Potosí. Les roques ocres de l’exterior no donen gaires pistes sobre els tresors que hi ha amagats. La mineria de plata a Cerro Rico es remunta als temps dels conquistadors espanyols, el 1545, i les seves riqueses es van utilitzar durant segles per finançar la monarquia. Primer treballadors indígenes forçats i més tard esclaus africans havien de passar mesos seguits sota terra per un sistema de torns cruel. Es calcula que dins el turó hi van morir fins a 8 milions de persones. Avui dia encara hi treballa gent, també treballadors molt joves. Un d’ells és Armando, un noi de 16 anys alegre i segur de si mateix. Com molta gent de la seva edat, somia un futur com a futbolista professional, però de moment Armando encara és miner, igual que el seu pare, Pastor.


La ruta que han de seguir tots dos fins al lloc de treball és aterridora. Durant llargs trams, els túnels han estat excavats a la roca sense suports i són tan baixos que els miners s’han d’ajupir per avançar. Només pot entrar-hi aire fresc a través de simples canonades. Els perills més immediats són l’ensorrament d’un túnel i les detonacions retardades de càrregues de dinamita col·locades prèviament. El perill a més llarg termini és la malaltia del pulmó negre, que molts miners contreuen a una edat primerenca.


Armando treballa a la mina des que tenia 11 anys. “A la mina és on es guanya més”, diu. En grups de tres, empenyen carretons plens de pedres amunt i avall fins que arriben a l’exterior. A Armando li paguen com a mínim 20 bolivians per cada carretó i els dies bons aconsegueix portar 20 carregaments. Fa servir els diners per contribuir a la manutenció de la seva família, de 7 membres. “Compro el que faci falta”, explica.


Armando ha sentit que altres països han criticat Bolívia per la nova llei. “No saben com és la vida aquí”, diu Armando, que viu en un edifici d’obra vista de dos pisos que es pot veure des de Cerro Rico. Consta de dues habitacions connectades per una escala de fusta. La planta baixa conté dos llits i poca cosa més. A casa, el seu pare, Pastor, un home de 42 anys amb els ulls vermells i cansats, diu que comença a patir dels pulmons. I, tot i així, no estava en contra que Armando seguís les seves passes. “Un s’ha d’acostumar a treballar des de petit”, afirma.


Però aquesta feina s’ha de dur a terme sota aquestes condicions? Fins i tot a Bolívia, la resposta és clarament “no”. La Llei 548 llista explícitament les feines que estan prohibides als nens i joves, i una d’elles és la mineria. L’article 129 també estableix que totes les relacions laborals amb nens de menys de 14 anys han de ser aprovades per una autoritat especial per a nens i adolescents. També cal un examen mèdic.


Una trobada amb el coordinador de l’oficina del Defensor del Poble de Potosí, però, és un bany de realitat. Carlos Gómez no és al despatx a l’hora que havíem acordat reunir-nos. La seva superior ens ofereix una altra hora per entrevistar-nos amb ella, però tampoc no es presenta. Al final, Gómez apareix: un home d’aspecte nerviós amb una jaqueta de pell. Gómez ens informa que fa poc s’ha descobert que alguns nens treballaven sense tenir l’edat per fer-ho, sobretot en restaurants xinesos. De les autoritzacions previstes per la llei, diu, només se’n van emetre tres durant el trimestre passat, i això en una ciutat de prop de 200.000 residents.


Quan li preguntem si es van portar a terme els exàmens mèdics, Gómez sembla que desconeix aquesta disposició. Després d’ensenyar-li el text corresponent de la llei, ens assegura que els exàmens tindran lloc a partir d’ara. Gómez també justifica que no tingués coneixement d’algunes coses, dient que només fa dos mesos que ocupa el càrrec. Fins ara la protecció promesa a la llei ha estat poc més que una promesa, i no únicament a Potosí. Marco Antonia Gira havia estat el Defensor del Poble a La Paz. Avui, aquest advocat diu que les oficines del Defensor del Poble tenen tres grans problemes: “Una manca de continuïtat del personal, les interferències polítiques i l’escassetat de recursos”.


Nens treballadors al poder


A fora, al passadís de color de préssec, hi ha cartells amb advertències contra el masclisme i la violència contra les dones. A dins del despatx d’Ana Bazán, hi ha fotos de nens enganxades amb cinta adhesiva a un armari d’arxivadors ratllat, la tapisseria de les cadires l’han apedaçat amb cinta i els escriptoris vessen de paperassa. A Bazán, que és la responsable pels drets dels infants de la Sots-secretaria per a la Igualtat d’Oportunitats del Govern, també li farien falta més recursos, una situació que ha empitjorat des de l’aprovació de la Llei 548.


“Un problema que tenim és que no tots els governs municipals tenen oficines del Defensor del Poble”, admet Bazán. Explica que és especialment difícil trobar personal qualificat en zones remotes del país. Bazán diu que les noves xifres del nombre de nens que treballen s’haurien d’haver recollit abans d’acabar el 2015, però dur a terme l’enquesta té un cost d’1,5 milions de dòlars. “No hi ha diners”, explica Bazán.


Si bé la seva economia fa anys que és impulsada per l’auge de les exportacions de matèries primeres, Bolívia encara és un dels països més pobres de l’Amèrica del Sud. Això fa que el Govern depengui del suport que rep. Fins ara, però, Bazán diu que el país no ha estat capaç d’aconseguir assistència financera de l’estranger per pagar l’enquesta i per a un programa destinat a reforçar unes oficines del Defensor del Poble determinades. També van rebre una notificació de denegació d’Alemanya el 2015. Ara Bolívia finança l’enquesta tota sola.


Durant una visita al sindicat laboral per a nens i adolescents Taypinats a La Paz, els responsables diuen que el projecte s’havia d’acabar a final del 2016 perquè el finançament de la secció suïssa de l’entitat benèfica catòlica Càritas s’havia esgotat. Treballadors de Càritas diuen que el treball infantil no va afectar en la decisió perquè aquest aspecte “no ha sigut mai el focus de la nostra feina a Bolívia”. Tanmateix, no es preveu nou finançament per al grup. “La majoria d’ONG treballen per eliminar el treball infantil”, diuen els responsables del projecte. Part del finançament potencial l’administra el Ministeri de Treball, que, malgrat la disputa, continua treballant amb l’OIT.


Bazán, que treballa per al ministeri, sí que mostra una certa preocupació latent per les finances. Però sobre aquesta qüestió es manté ferma. “Darrerament, l’OIT s’està quedant enrere”, afirma. Part de l’autoconfiança dels funcionaris públics prové de la convicció que representen, per primer cop, els interessos de tots els bolivians. Igual que els seus homòlegs d’esquerres a Veneçuela i l’Equador, Evo Morales va fer redactar una nova constitució. A més dels molts grups indígenes diferents del país, els nens també van participar en el procés. Des d’aleshores, Bolívia es coneix oficialment com l’“Estat Plurinacional de Bolívia”, i la seva diversitat se simbolitza oficialment amb la bandera wiphala, amb els colors de l’arc de Sant Martí.


Al final de la conversa, Bazán diu que ens hauríem d’entrevistar amb el seu cap, Raúl Escalante, que acaba de sortir d’una reunió. Escalante porta un jersei de llana damunt la samarreta i mastega fulles de coca. El seu aspecte recorda una mica el president Morales, que havia sigut cultivador de coca i que és fan dels jerseis. I això no és l’única cosa que tenen en comú. No es pot acusar Morales de falta d’experiència en l’àmbit del treball infantil. El president va començar a treballar de ben jovenet per ajudar la seva família, igual que Escalante. “Jo vinc d’una família de camioners”, explica, i afegeix que va començar a ajudar el seu pare a 7 anys. Quan en tenia 12, va començar a conduir amb un permís provisional per a menors. “Per a mi allò va ser formatiu”, diu. Més endavant, Escalante va estudiar Dret i ara és advocat.


Potser és inevitable que persones amb aquest historial arribin a la conclusió que els estrangers no en tenen ni idea, de la realitat de Bolívia. Aquest és un punt de vista que comparteixen alguns investigadors estrangers. Un grup d’uns 75 acadèmics, entre ells Manfred Liebel, professor de pedagogia i expert en els drets dels infants de la Universitat Lliure de Berlín, reclama a l’OIT que canviï el rumb respecte al treball infantil.


Un dels cervells del país darrere la Llei 548 és Jorge Domic, psicòleg i fundador d’una ONG per a infants a La Paz. “En aquest país els nens tenen obligacions”, diu Domic, de 68 anys. Aquestes obligacions, afegeix, són una part important de les relacions socials, sobretot en les cultures indígenes. La nova llei esmenta explícitament que la feina que fan els nens en el si de la família s’ha de “valorar i acceptar culturalment”. Aquestes feines, diu, els serveixen per al seu desenvolupament personal i per al vivir bien, un concepte del que és una bona vida que prové de les idees indígenes.


Domic és crític amb el fet que els seus companys psicòlegs dels països occidentals a penes han tingut en compte la importància del treball en el desenvolupament infantil. Diu que només ha aconseguit trobar un sol llibre sobre la matèria: L’ànima del nen proletari, publicat l’any 1925 per Otto Rühle a Alemanya, un socialdemòcrata que es va acabar fent comunista. Els europeus i els nord-americans, però, tenen molt de material per treballar, atès que el treball infantil va ser durant molt de temps la norma a Occident, tant en fàbriques com en la mineria. La seva eliminació no va ser estrictament el producte de les preocupacions humanitàries. A Alemanya, l’Estat prussià estava molt preocupat pel fet que posar el jovent a treballar massa aviat podria provocar una manca de joves sans disponibles per al servei militar. Es va fomentar l’escolarització perquè als nens se’ls inculqués la lleialtat a l’Estat. A més a més, els adults protestaven cada cop més contra la competència més barata, una reflexió que els crítics sospiten que explica, en part, la posició dels sindicats dintre de l’OIT avui dia.


Però la posició occidental envers el treball infantil ha canviat clarament des de llavors. Aquest gir també és possible a Bolívia? És clar, diu Domic. “La cultura no és estàtica”. Però primer s’ha d’eliminar la pobresa, abans de posar fi al treball infantil, explica, i això, a la velocitat de creixement actual de Bolívia, trigarà 80 anys. “D’aquí a 80 anys encara estarem parlant del treball infantil!”.


La lluita continua


Una nit fresca de dissabte, membres del sindicat infantil s’han reunit a la seva seu a Potosí. Hi ha els treballadors del cementiri, representats pel seu president, Jonathan, company de Guido. També hi ha venedors de pa, repartidors de diaris i nens que treballen al mercat. S’han congregat prop de 20 criatures. L’ambient està animat i Paola en alguns moment ha de posar ordre. “Vosaltres sou la base”, els diu cridant, o simplement, “Neeens!”. Paola, delegada de 17 anys a l’associació nacional UNATSBO, és qui lidera el debat. La qüestió és si han d’enviar una delegació a La Paz per negociar amb la federació de sindicats i altres institucions. Acaben acordant que sí.


Els nens sindicalistes tenen força motius per tenir un sentiment de resignació. “La llei està feta, però ningú no l’aplica”, diu Paola. “Nosaltres continuarem lluitant perquè això és el que hem fet sempre”. El moviment NAT ja fa 40 anys que dura. Va iniciar-se quan uns nens que treballaven al Perú es van unir a una vaga que feien uns adults. Avui dia existeixen sindicats de nens en molts països llatinoamericans, i també a l’Àfrica i l’Àsia. Hi ha hagut tres trobades mundials, entre elles un acte celebrat a Berlín.


Els adults també han ajudat els NAT a créixer fins on són ara. ONG estrangeres els ofereixen suport igual que fan els treballadors socials als seus països d’origen. Luz Rivera, una dona vigorosa i sincera de 48 anys, fa anys que supervisa el sindicat infantil de Potosí. Aquest vespre, ha d’intervenir uns quants cops per ajudar a moderar el debat. Rivera diu que l’OIT té “una visió molt romàntica” respecte a l’eliminació del treball infantil. Però també diu que ella no considera que el fet que els nens es passin tot el dia jugant i aprenent sigui “l’ideal per als bolivians”.




Bolivien Kinderarbeit

Els sindicats infantils potser no són del tot immunes a les ideologies dels adults. Tanmateix, els nens que s’organitzen a Potosí i altres llocs ho fan, sens dubte, per iniciativa pròpia. Potser els falten coneixements i experiència, però la seva situació els força a créixer més de pressa que els nens occidentals. Al voltant de la trobada de Potosí, tres membres del sindicat de nens comencen a fer-nos preguntes sobre el sistema escolar alemany. Tenen preguntes concretes: quin tipus d’escoles hi ha, quines assignatures s’hi ensenyen i quines són les perspectives laborals? Tots ens diuen que ells també van a escola, a banda de treballar; igual que ens han dit tots els nens que hem entrevistat per a aquest article. Alguns hi van al matí, d’altres a la tarda. A Bolívia totes dues opcions són possibles.


Aquests nens no pretenen que la seva feina actual sigui l’últim estadi de la seva vida laboral. Busquen el mateix tipus de progrés que han assolit els antics nens treballadors que ara formen part del Govern bolivià. I això no és poca cosa en un país en què grans sectors de la població fins fa poc han estat aïllats de la vida política i del progrés social. La sindicalista Paola és una dona jove seriosa. Va començar a vendre begudes a 12 anys i ara treballa de netejadora. “Cada persona ha nascut en la seva realitat”, diu amb sensatesa. Als membres dels sindicats infantils els deu semblar que l’OIT no accepta la seva realitat. A part de la inoperància del Govern, aquesta ha sigut la seva segona gran decepció. Així doncs, què constitueix el treball decent?


Bolívia i la comunitat internacional segurament no arribaran a un acord sobre aquesta qüestió en un termini breu. El Govern podria prendre mesures per començar finalment a fer un millor seguiment de la prohibició de les feines per a menors que siguin perilloses o inhumanes. Això aniria en la línia de l’OIT, la principal prioritat de la qual és eliminar les “pitjors formes de treball infantil”. Però un punt bàsic de discòrdia persistirà: la qüestió de si el treball infantil és un abús fonamental que es pot superar o si és una cosa que simplement forma part de certes cultures. Per a molts nens treballadors, tot aquest debat és absurd. El món on viuen no és el dels objectius de desenvolupament sostenible. Volen gent que escolti les seves preocupacions sobre la vida, igual que els altres treballadors. Ja fa un quant temps que els representants dels NAT intenten dir-hi la seva als congressos de l’OIT, però de moment els esforços han estat en va.


A Alemanya les organitzacions Terre des Hommes Deutschland i Kindernothilfe (KNH) –totes dues financen projectes a Potosí sobre el treball infantil– estan ara mateix enmig d’un nou intent. Amb el lema “És hora de parlar-ne”, estan recollint opinions de nens treballadors d’arreu del món. Tenen previst presentar els resultats el 2017 al pròxim congrés mundial sobre el treball infantil, a l’Argentina. Tenen cap possibilitat d’èxit? Per esbrinar-ho, hem parlat amb José Ramirez, expert llatinoamericà de l’OIT a Ginebra. Igual que el seu col·lega bolivià Mogrovejo, Ramirez és un home afable. Però, quan li preguntem pel desig dels sindicats infantils de dir-hi la seva, Ramirez diu que és una mica com si et conviden a una festa vegetariana i acabes “parlant dels avantatges de menjar carn”. Sembla que els nens treballadors encara han de fer molta feina de persuasió. També cal tenir present, però, que fins i tot els vegetarians i els carnívors han aconseguit mantenir converses civilitzades.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.