Viatge impossible al temple de la ‘gauche divine’

Si la ‘gauche divine’ hagués estat una religió, el Bocaccio hauria estat la seva església i Oriol Regàs el seu profeta. Fa 50 anys –el 13 de febrer del 1967– Regàs va inaugurar el local del carrer de Muntaner per on havia de passar bona part de la intel·lectualitat barcelonina, la més divina –i la majoritàriament esquerranosa. Explorem la memòria de la ‘gauche divine’ acompanyats per Rosa Regàs, Joan de Sagarra (inventor del terme), Jorge Herralde (editor d’Anagrama), Juan Marsé i Teresa Gimpera.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Qui va inventar el terme de gauche divine, en Joan de Sagarra, diu que era una “broma”; l’escriptora Rosa Regàs la qualifica d’“acudit”; l’escriptor Juan Marsé −que sovint feia de contrafort de la barra del Bocaccio− en diu “entelèquia” i en Manuel Vázquez Montalbán, que també observava la fauna bocacciana des del tamboret, va escriure sobre ella “Un informe subnormal sobre un fantasma cultural”. No estava constituïda, pocs n’acceptaven el malnom, no tenia socis ni  ha tingut hereus però tothom n’ha sentit a parlar, sovint relacionat amb el Bocaccio i és capaç de posar-hi alguns noms, a la cistella de la gauche divine: Oriol Regàs −fundador i ànima del local−, Oriol Bohigas, Ricard Bofill, Teresa Gimpera, Jorge Herralde, Rosa Regàs, Beatriz de Moura, Òscar Tusquets, Serena Vergano, Jaime Gil de Biedma, Terenci Moix, Ana María Moix i, al capdamunt del seu Olimp, Josep Maria Castellet i Carles Barral.

Una raó potser que, a diferència d’altres moviments espontanis, al contrari d’altres etiquetes imposades, la gauche divine va tenir uns cronistes gràfics que han deixat testimoni visual d’aquell corrent: els fotògrafs Xavier Miserachs, Oriol Maspons i la fotògrafa Colita es van encarregar d’immortalitzar l’elegant serenor dels interiors del Bocaccio i l’alegria esbojarrada dels divins: Jorge Herralde amb les seves secretàries ensenyant les calces; la coronació de Castellet per tota la troupe; els posats de Gimpera; els estius a la Costa Brava...

Una altra raó és que molts dels seus membres eren, al Bocaccio, una llavor de potencial impensable que es va materialitzar després. El 1967 Terenci només havia escrit dos llibres (Besaré tu nombre i El desordre); Rosa Regàs treballava a Seix Barral; Bohigas acabava de fer l’edifici d’Editorial Destino a Badalona; Tusquets s’havia graduat com a arquitecte dos anys abans. Ni Jorge Herralde ni Beatriz de Moura no havien fundat encara les seves respectives editorials, Anagrama i Tusquets, en aquell moment. Va ser, precisament, en la presentació d’aquests dos nous segells editorials, el 1969, que va nàixer el concepte de gauche divine. Ho explica a EL TEMPS el seu autor, Joan de Sagarra: “Al Price, on feien la boxa, s’hi va presentar l’editorial de l’Herralde, Anagrama, i la de la Beatriz de Moura, que era casada llavors amb l’Òscar Tusquets. Jo vaig publicar una crònica de l’acte al Tele/eXpress on deia que allà “la gauche divine ofereix un aspecte immillorable”. L’origen del concepte era parisenc, és clar: “A començament dels seixanta, quan jo estudiava a París, a la Sorbona −especifica De Sagarra−, la “divine gauche” eren la gent del Nouvel Observateur, els socialistes, el Jean Paul Sartre: l’esquerra que sortia a sopar i es fotia una copa al Ritz. Després en van dir la gauche caviar. Jo aquí els vaig posar la gauche divine i ja va estar”.

Amb certa malícia, Sagarra admet que allò va triomfar de la mateixa manera que han triomfat altres conceptes del seu encuny com “cultureta”, “patufetisme-leninisme” i “altres collonades que m’he inventat”. I, com aquelles, diu que se les ha pres “una mica a conya”. Té certa raó, doncs, la Rosa Regàs, quan diu a EL TEMPS que “gauche divine” era “un acudit del Sagarra”. Però també Jorge Herralde quan la qualifica d’“etiqueta simpàtica” perquè, “coneixent el personatge, podria haver sigut molt més aspra”.

El que és evident és que el Bocaccio va ser el rovell de l’ou d’aquell moviment més o menys real, difícil de descriure però en boca de tots. Els primers accionistes del Bocaccio van ser l’Oriol Regàs, el fotògraf Xavier Miserachs i la model Teresa Gimpera. L’escriptora Rosa Regàs, germana d’Oriol, descriu el context, l’època que va donar lloc al naixement del local: “Primer de tot s’ha d’entendre que estàvem en un moment que, molt a poc a poquet, les coses anaven canviant. I la gent tenia ganes que canviessin. Hi havia l’Stork Club, començava a haver-hi locals a Barcelona que eren menys  tradicionals i menys sòmines del que havien estat fins aleshores. La gent s’atrevia a ser una mica diferent. No és que nosaltres fóssim els més originals del món; és que a tot el món hi havia un corrent de ‘Fes l’amor i no facis la guerra’, un moment de protesta que a nosaltres ens arribava, molt molt suau però ens arribava”.

En aquest escenari, “l’Oriol [Regàs], el Xavier Miserachs i la Teresa Gimpera van començar a imaginar com voldrien un local”. Però va ser l’Oriol Regàs qui va assumir amb la tasca d’idear-lo i dirigir-lo, amb la “grandíssima intuïció” que li atribueix la seva germana. “Oriol −continua Rosa Regàs− va voler que hi hagués elegància de debò i que no fos l’horterada franquista a què estàvem acostumats. Era molt exigent amb el servei però també amb la decoració. La decoració la va encarregar al meu germà Xavier, que es va inventar això de fer una planta baixa i una a dalt que es comunicaven tant per l’entrada com pel fons del local, de manera que tu podies donar la volta i escaquejar-te de qui volies. I a baix ballaves i a dalt enraonaves. Es va inventar un lloc on la gent pogués seure i parlar però, al mateix temps, si volia fer un ball o lligar o el que li donés la gana, se n’anava baix”.

Joan de Sagarra admet que l’Oriol Regàs era “un gran professional, el servei era magnífic i mai no hi va haver cap problema”. A més “la música que posava en Xavier Miserachs, amb discos que portava de Londres o de no sé on, era sempre molt bona”.

Joan de Sagarra revela a EL TEMPS que ell fins i tot va tenir molt a veure amb la selecció del local de Bocaccio, a Muntaner, 505: “El 1966 em vaig casar −comença De Sagarra− i vam comprar un pis. Fins que ens donaren el pis vam haver d’esperar tres mesos i, mentrestant, vam trobar un apartament per llogar al carrer de Muntaner. En Xavier Miserachs era amic de la Paulina, la meva dona, i a més havíem coincidit en un col·legi catalanista quan teníem cinc anys. Un dia el vaig invitar a sopar i va dir que volien obrir un local i que estaven buscant el lloc. Em va dir que havien anat al carrer Compositor Bach, a la casa que havia fet el Ricardo Bofill per als seus pares, i volien posar-lo a sota. Però el pare del Ricardo, i sobretot la mare, la Maria Levi (italiana), van dir que allà no perquè no podrien dormir. Llavors jo els vaig dir que, casualment, als baixos d’aquell edifici, hi havia una mena de garatge que es podia reconvertir. A la setmana següent va tornar el Xavier Miserachs amb el germà gran de l’Oriol Regàs, el Xavier Regàs; s’ho van mirar i es van decidir per fer-hi el Bocaccio. Jo, quan el van inaugurar, ja no hi vivia perquè ja m’havia mudat al meu pis”.

Per a alguns, el Bocaccio va ser el nou punt de reunió d’intel·lectuals de les espècies més diverses, la majoria dels quals ja es coneixien. Així ho expressa Jorge Herralde: “Sí, moltíssims ja ens coneixíem. Des de, diguem, el grup Seix Barral (Carlos Barral, Gil de Biedma, Salvador Clotas), els cineastes de l’Escola de Barcelona amb els quals havia estat molt vinculat (Carlos Durán, Joaquim Jordà, Jacinto Esteva), els arquitectes (Oriol Bohigas, Federico Correa, Ricardo Bofill, Òscar Tusquets), les amigues de Lumen (Esther Tusquets i Beatriz de Moura) i un etcètera molt llarg. En realitat, quan es va obrir Bocaccio ja ens havíem trobat quasi tots. Bocaccio va ser com una escenificació pública i una visibilitat mediàtica, una potenciació d’una sociabilitat desinhibida i diferent”.

Interior del Boccaccio, dissenyat per Xavier Miserachs, amb un espai per xerrar a la planta de dalt, i música i sala de ball al soterrani. Interior del Boccaccio, dissenyat per Xavier Miserachs, amb un espai per xerrar a la planta de dalt, i música i sala de ball al soterrani.

Per a d’altres, el Bocaccio va exercir una força centrípeta per a intel·lectuals que mai no havien coincidit. És l’opinió de Rosa Regàs: “La gràcia d’aquell local és que va cridar l’atenció dels intel·lectuals: dels pintors, dels arquitectes, dels editors, dels novel·listes, dels dissenyadors, de les models... Alguns d’ells es coneixien. Potser s’havien trobat al restaurant La Mariona o a l’Stork, però no hi havia locals de trobada a Barcelona. La gràcia de l’Oriol amb el Bocaccio va ser que va concitar tota aquesta gent que anessin allà i les coneixences que tenies de 3, 4, 5 o 10 persones del teu àmbit es va engrandir molt. Jo vaig conèixer molts més arquitectes i més escriptors dels que coneixia −i en coneixia perquè llavors treballava a Seix&Barral. Venia gent de fora de Barcelona i el primer que feien a la nit era visitar el Bocaccio. I allà vaig conèixer la Teresa Gimpera i el Xavier Miserachs. No els coneixia abans”.

El Bocaccio es va convertir, d’aquesta manera, en un combinat de local de copes, conversa intel·lectual i flirteig. Amb un pessic d’“esnobisme”, segons la Teresa Gimpera [vegeu entrevista a la pàgina 58]. Jorge Herralde creu que la combinació d’alcohol, flirteig i intel·lectualitat depenia “dels dies i de la gent, però en general conspícues proporcions de les tres. Diria −afegeix− que més converses i projectes culturals a la planta de dalt, i mes flirteig i també ball a la de baix. I copes, sempre”. El mateix Herralde explica un cas concret: “Un exemple de 1970: prenent una copa a la barra del Bocaccio amb Octavi Pellissa, un empedreït militant del PSUC, i amb el Román Gubern vam començar a parlar de la caça de bruixes a Hollywood, la persecució dels cineastes d’esquerres. I naturalment  Román, una enciclopèdia vivent, ho sabia tot, així que li vaig encarregar que escrivís un Cuaderno Anagrama, que va enllestir en quinze dies i que encara, ampliat, segueix al catàleg d’Anagrama, gairebé cinquanta anys després”.

D’entrada, Joan de Sagarra afirma que anava al Bocaccio per raons ben prosaiques. “Jo anava allà perquè treballava al Tele/eXpress. Era el diari de moda i estava a favor de la gauche divine i tot això. I per això jo tenia una targeta i em podia fotre tots els whiskies que volgués i la gent que anava amb mi tampoc pagava. Amb qui anava? Amb el Marsé. El Marsé què hi tenia a veure amb aquesta gent? Res. Un noi del Guinardó que als catorze anys treballava d’aprenent en una joieria. Però bé, era amic del Gil de Biedma i allà ens trobàvem. I em fotia un tip de riure perquè allà també coincidíem sovint amb el Perich. I el Manolo [Vázquez Montalbán] també hi anava. Però el Perich no hi tenia res a veure amb aquest món. I el Manolo tampoc”.

Però, si era cosa d whiskies, música, xerrameca i flirteig, què diferenciava el Bocaccio d’una discoteca? “Allò no tenia res a veure amb una discoteca −salta en Joan de Sagarra−: precisament nosaltres, a baix, a ballar, no hi baixàvem pràcticament mai. Nosaltres estàvem a dalt, xerrant. I venia gent de Madrid i d’arreu. Una nit estàvem amb el Víctor Mora −comunista! i anava allí cada nit, perquè no li importava res− i un altre dia ens trobàvem el corresponsal a Moscou de Le Monde. I vam estar allà fins a les tres de la matinada. I l’Álvaro de la Iglesia, el director de La Codorniz, te’l trobaves allà a la barra. Però tot això se’n va anar a la merda quan va arribar la llibertat. Era allò que deia el Manolo: ‘Contra Franco vivíamos mejor’. I més si et venien noies a fer-te proposicions!”.

Juan Marsé qualifica la gauche divine d’“entelèquia”, de nebulosa: “No sabria dir-te qui pertanyia i qui no pertanyia a la gauche divine. Hi va haver un moment que tothom s’hi apuntava, però jo no sabia qui eren. Els que més freqüentava jo eren el Perich i el Manolo, perquè la redacció del Por Favor també era a Muntaner; el Sagarra, que anava pel seu compte però ens vèiem allà també, i a l’altre cantó, hi havia la gent de Seix&Barral: en Carlos Barral −poques vegades−; i en Jaime Gil de Biedma −molt més sovint perquè vivia a prop−, però hi ha molta gent amb la qual no vaig tenir relació”.

Rosa Regàs i Teresa Gimpera destaquen que l’època, i el Bocaccio com a centre del moviment, van ser un alliberament per a les dones: “Una de les característiques és que eren tots antifranquistes. La majoria no estàvem vinculats a cap partit polític però eren antifranquistes i tenien ganes de divertir-se i deixar estar la bajanada de l’Església catòlica que només ens feia resar i creure que tot era pecat. Et posaves el món per montera i te n’anaves a Bocaccio i ballaves amb el teu marit o amb l’amic del teu marit. O amb algú que acabaves de conèixer. Era igual”.

L’antifranquisme era evident i el 1970 es va fer palès amb la tancada a Montserrat, on hi va haver membres destacats de la gauche divine: les escriptores Ana María Matute i Ana María Moix, la fotògrafa Colita, Oriol Bohigas, Beatriz de Moura, Rosa Regàs, Eugenio Trias i molts més.

Jorge Herralde, que també hi era, cita al poeta Gabriel Ferrater per aclarir els dubtes sobre les proporcions de gauche i de divine: “Era una colla de gent, sense voluntat de grup, força diversa. Les dosis de gauche i de divine eren, doncs, també diverses. I, d’acord amb les paraules del Gabriel Ferrater, eren, érem, ‘partidaris de la felicitat’ (malgrat tot i sempre precària)”.

La revista Triunfo dedicà una portada a la gauche divine amb il·lustració de Núria Pompeia i, a l’interior, reportatge de Manuel Vázquez Montalbán. La fotografia de Leopoldo Pomés amb Teresa Gimpera i el logo de Boccaccio estampat pel cos ha esdevingut icònica. La revista Triunfo dedicà una portada a la gauche divine amb il·lustració de Núria Pompeia i, a l’interior, reportatge de Manuel Vázquez Montalbán. La fotografia de Leopoldo Pomés amb Teresa Gimpera i el logo de Bocaccio estampat pel cos ha esdevingut icònica.

Vázquez Montalbán, a la revista Triunfo, va ser més dur: “Les conviccions polítiques comuns de la suposada gauche divine són mínimes: són liberals sentimentalment i, s’ha de reconèixer, partidaris de les revolucions més novedoses. No s’aturen en diferències substancials. Si l’última revolució és la sexual, doncs la sexual. Si l’última revolució és la palestina, doncs la palestina. Si l’última revolució és la música progressiva, doncs la música progressiva. Em sembla poc científica però també poc delictiva aquesta actitud”.

El profeta d’aquella troupe, el creador del Bocaccio, Oriol Regàs, en la seva autobiografia, Los años divinos (Destino, 2010) resumia d’aquesta manera l’esperit de la gauche divine al Bocaccio: “Sota el franquisme tardà ens vam plantejar una vida diferent. Molt més lliure de la que havíem tingut durant la nostra infantesa i la nostra joventut. Ens vam saltar a la torera les normes i els pilars del règim: família, pàtria i religió. La gent va decidir que s’havia de passar del què diran i va començar a ser més independent, més autèntica, a fer el que volia. Tot estava permès. Per primera vegada, a Bocaccio, les dones ballaven soles i sense sostenidors, alliberades de cotilles i prejudicis.

El joves i els no tan joves van deixar d’anar a missa i es van acabar les querides, que van passar a ser públiques amants. Ningú no s’amagava ni s’escandalitzava. Sexualment érem promiscus, no per vici sinó per ètica, però al mateix temps ho passàvem fatal si era la nostra parella la que decidia anar-se’n al llit amb un altre o una altra. A Bocaccio va haver-hi llàgrimes i teatrals escenes de gelosia, com el dia que Romy, la parella de Jacinto Esteva, va amenaçar Elsa Peretti amb una ampolla trencada cridant-li “basta de timarte con Jacinto!”.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.