Andreu Nin: vida i mort d’un heterodox

Andreu Nin (El Vendrell, Baix Penedès, 1892) va militar en el republicanisme, el socialisme i la CNT abans d’instal·lar-se a Moscou per impulsar el sindicalisme internacional. La seva aposta per Trotski el va fer marxar de l’URSS i tornar a Barcelona per liderar el POUM. Entremig va trobar temps per traduir al català ‘Crim i càstig’, la primera traducció en una llengua no eslava.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El 4 de febrer farà 125 anys naixia al Vendrell, al Baix Penedès, Andreu Nin i Pérez, una personalitat destinada a fer un paper de primer ordre en la vida cultural, política i social de Catalunya i, al mateix temps, a convertir-se en un català universal, d’aquells catalans que van tenir una indubtable projecció política enllà de les nostres fronteres i que va tenir també un paper molt important en el procés revolucionari que es va desenvolupar a Rússia −on va residir durant nou anys− a partir de la Revolució d’Octubre de 1917. Nin fou, indubtablement, una figura emblemàtica de la història contemporània de Catalunya, però al mateix temps, cal també recordar-ho, una de les més maltractades. La seva mort, o més ben dit el seu assassinat per botxins enviats per Stalin, en plena Guerra Civil, el van convertir així mateix en un mite i contribueix a engrandir la seva trajectòria militant que avui, en un temps de profunda confusió ideològica en el si de les esquerres, cobra una nova dimensió, tant per la seva obra, com pel seu pensament i per la seva pròpia trajectòria.

Del republicanisme al POUM

Una trajectòria que s’inicià molt aviat i que a grans trets passa per tres períodes diferents. L’etapa de la seva primera militància, que arriba fins a 1921, cobreix els anys en què va servir en les files del republicanisme, del socialisme i al si de la Confederació Nacional del Treball (CNT). Foren els anys de la primera joventut, en què ja es mostra com un propagandista i activista de primera fila i on va començar a dur a terme les primeres activitats polítiques. L’11 de setembre de 1906, a 14 anys, Andreu Nin va pronunciar el discurs de salutació de la senyera al Centre Catalanista del Vendrell. Tres anys més tard, quan en tenia 17, i en el marc de la Setmana Tràgica, va participar des del Vendrell en una acció per evitar que un tren militar que anava a reforçar la guarnició militar de Barcelona arribés al seu destí.

Al mateix temps, inicià la seva activitat periodística. Ja l’any 1905, a 13 anys, publicava el primer article al periòdic La Comarca del Vendrell, i inaugurava una acció publicista que ja no va abandonar mai més. Posteriorment, també va col·laborar en el setmanari vendrellenc El Baix Penedès, en representació del qual Nin va assistir a l’Assemblea de constitució de la Unió Federal Nacionalista Republicana, que es va celebrar a Barcelona el gener de 1911. Foren els anys en què va estudiar, primer a Tarragona i després a Barcelona −on es va instal·lar a partir d’octubre de 1910−, la carrera de magisteri, una carrera que va exercir a l’Escola Horaciana, a l’Ateneu Obrer de la Barceloneta i a l’Ateneu Enciclopèdic Popular de la Ciutat Comtal. A partir de la seva professió de mestre, va desenvolupar les seves idees pedagògiques, vinculades als corrents de renovació que a la segona dècada del segle estaven assolint una important expansió a Catalunya. El trobem defensant en articles de premsa i conferències una escola catalana, laica, oberta, democràtica i participativa. És molt significatiu, per exemple, que el dia 26 de gener de 1911, quan encara era alumne de l’Escola Normal, donés una conferència, que va ser anunciada per la premsa, amb el títol “La llengua a l’escola”.

Des de 1910 militava en el republicanisme catalanista. La seva militància republicana va ser, però, breu i va estar impregnada d’un clar contingut obrerista. De fet, aquests dos elements que trobem molt aviat en el pensament i en l’acció militant de Nin −el nacionalisme i l’acció obrera− ja no el van abandonar en tota la seva vida. Quan l’any 1913 passà a militar a la Federació Catalana del PSOE, de fet va mantenir bona part dels seus posicionaments polítics i ideològics pel que fa al tema catalanista, fins al punt que protagonitzà una de les polèmiques més agudes sobre la reivindicació nacional amb un dels dirigents més emblemàtics del nacionalisme català, com era Antoni Fabra i Ribas. Nin va militar a les files del socialisme català fins a finals de 1919, però val a dir que no va ser una militància intensa. Segurament per problemes econòmics −si més no, així ho va explicar ell en alguna ocasió− a començament de l’any 1916 i fins al 1917 va entrar a treballar en una casa comercial −Tusell hermanos− que el va enviar a portar a terme un llarg viatge al Caire. I quan va tornar, la seva militància va estar condicionada per un fet destinat a tenir un ressò a nivell mundial, com fou la Revolució russa.

Altrament, la militància de Nin a les files del socialisme català va ser en molts aspectes també una militància heterodoxa, entre altres raons perquè, com he assenyalat, va mantenir el seu catalanisme, com a element que va distingir la seva militància, i va participar activament en nombrosos actes a favor de l’autonomia de Catalunya, particularment els que van tenir lloc l’any 1918. Aquesta etapa va culminar en la seva militància en la CNT, a partir de 1919, quan va esdevenir president del Sindicat de Professions Liberals −aleshores treballava bàsicament en premsa− i, més tard, secretari del comitè nacional del sindicat, en uns anys especialment importants: els anys del pistolerisme i de les intenses lluites socials que van culminar en la proclamació de la dictadura de Primo de Rivera. Amic de Salvador Seguí, Nin tampoc es va poder deslliurar d’un atemptat que a punt va estar de costar-li la vida. Foren els anys, a més, condicionats pel triomf de la Revolució d’Octubre de 1917, a Rússia, de la qual Nin fou un entusiasta partidari.

Justament, la segona etapa de la seva trajectòria està representada pels anys de la seva militància a l’URSS, entre 1921 i 1930. A partir del viatge que va fer per participar, en representació de la CNT, al Congrés constitutiu de la Internacional Sindical Roja, va acabar residint a l’URSS, on va desenvolupar una important tasca sindical que el va obligar a fer viatges per diversos països europeus. Nin −que ocupà el càrrec de secretari general adjunt de la Internacional Sindical Roja− fou molt actiu en el moviment sindical internacional, com ho prova la seva participació en els diversos congressos que va celebrar la ISR i els viatges que va fer a Berlín (1921), Roma (1924), Amsterdam (1925) i París (1926), en alguns dels quals fou detingut per la policia, com ara a Berlín i a París.

Andreu Nin va viure nou anys a l'URSS (1921-1930) i ocupà el lloc de secretari general adjunt de la Internacional Sindical RojaAndreu Nin va viure nou anys a l'URSS (1921-1930) i ocupà el lloc de secretari general adjunt de la Internacional Sindical Roja.

Des de Moscou Nin no va deixar d’estar mai pendent de la realitat política espanyola i catalana, i allà acollí els catalans que hi varen viatjar durant aquests anys, com fou el cas de Josep Pla −que ho recorda en diverses de les seves obres−, d’Eugeni Xammar o de Francesc Macià, quan el futur president de la Generalitat de Catalunya va viatjar a Moscou a les darreries de 1925 a fi de buscar ajudes en el Govern soviètic per a les seves actuacions en contra de la dictadura de Primo de Rivera. I Nin el va posar en contacte amb les més altes autoritats soviètiques. El seu compromís amb la Revolució russa el va menar a afiliar-se al Partit Comunista de l’URSS i a partir de 1926 es va comprometre amb l’oposició trotskista contra Stalin, que el va acabar menant a l’ostracisme i a la marginació. A partir de 1928, fonamentalment, es va dedicar a la vida intel·lectual, i va iniciar la tasca de les traduccions dels clàssics russos al català.

Quan a partir de 1930 aconseguí retornar a Catalunya, en vigílies de la proclamació de la Segona República, va iniciar la darrera etapa de la seva vida política, que va culminar en la fundació del Partit Obrer d’Unificació Marxista i en el paper que va desenvolupar durant la Guerra Civil i la revolució. Val a dir que el seu retorn fou acollit amb expectació per publicacions com L’Opinió o Imatges. Actiu propagandista durant els primers anys republicans, va fer a través de la premsa un seguiment estret de tot el procés republicà, va intervenir en la constitució de l’Esquerra Comunista, va promoure la formació de les Aliances Obreres i va participar en els esdeveniments del 6 d’octubre de 1934, que van incentivar la unificació de l’EC amb el Bloc Obrer i Camperol de Joaquim Maurín, el seu amic des dels temps de la CNT.

Foren els anys, a més, en què va desenvolupar una important tasca teòrica, que va destacar més encara arran del desert teòric que caracteritzava el nostre país: especialment important foren les seves anàlisis sobre el feixisme, sobre les dictadures −el seu llibre Les dictadures dels nostres dies, que va publicar el 1930, com a rèplica al llibre Les dictadures de Francesc Cambó−, i les seves concepcions nacionalistes, que s’estenen en el transcurs de tota la seva militància política, i que culminaren l’any 1935, amb Els moviments d’emancipació nacional, on fa una defensa del dret a l’autodeterminació, com a dret irrenunciable. Es tracta d’aportacions que mantenen encara avui tota la seva actualitat.

L’esclat de la Guerra Civil acabà concretant una de les expectatives de la vida i de la trajectòria política de Nin: les transformacions revolucionàries que va provocar la Guerra Civil a Catalunya van fer que Nin, per segona vegada a la història, visqués immergit en un complex procés revolucionari. És conegut que Nin va defensar la revolució, s’hi va comprometre intensament, va formar part del Consell d’Economia de Catalunya, que havia de regular la nova situació econòmica creada per la guerra i per la revolució, va tenir un paper de primer ordre en la redacció del Pla de Transformació Socialista del País, i el setembre de 1936 va formar part del Govern d’unitat, presidit per Josep Tarradellas, que es va constituir a Catalunya i que integrava la totalitat de les forces obreres i d’esquerra existents a Catalunya. Hi assumí la Conselleria de Justícia, on va portar a terme tres mesures fonamentals pels temps que corrien: la creació dels Tribunals Populars −que havien de posar ordre a la repressió descontrolada que es donava a la rereguarda catalana−, l’agilitació dels tràmits matrimonials, i, sobretot, la concessió de la majoria de 18 anys als joves. Aquesta darrera mesura, la va adoptar amb l’argument tan racional segons el qual, “si els joves són majors d’edat per morir en el front, també ho han de ser per aconseguir els drets civils més elementals”.

La defensa intransigent que Nin i el POUM van fer de la revolució, la crítica a què van sotmetre l’estalinitzada URSS −en un moment en què s’havien iniciat a Moscou els grans processos contra la vella guàrdia bolxevic− va comportar la campanya de calúmnies de què foren blanc Nin i el POUM, que en primera instància va forçar la seva sortida de la Generalitat i, posteriorment, sota les directrius arribades directament de l’URSS, assenyalava el POUM com una organització feixista que actuava d’acord amb l’exèrcit de Franco i el feixisme internacional. Després dels fets de maig de 1937, el POUM fou acusat injustament d’haver-los provocat i aleshores aquesta campanya va culminar en la repressió de què va ser víctima el POUM i en la detenció i posterior assassinat d’Andreu Nin. Avui encara queden aspectes desconeguts d’aquest darrer episodi −exactament quan fou assassinat i on−, però del que ja no hi ha dubte és de l’autoria del seu assassinat, de les responsabilitats soviètiques i de les complicitats catalanes i espanyoles.

A través de la seva trajectòria es posa en evidència que Nin és el paradigma de militant obrer honest en tots i cadascun dels moments de la seves militàncies polítiques. Des dels seus inicis al si del republicanisme federal fins a la seva darrera militància en el POUM, trenta anys més tard, va defensar les seves idees amb passió i amb honestedat, respectant el contrincant i aquell qui pensava diferent. Però era intransigent en la defensa dels principis, que no va trair mai. La seva fidelitat a les idees, a la causa dels treballadors, a l’emancipació social i nacional van ser sempre els indicis que van guiar la seva militància i que al capdavall el varen portar a la mort.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.