Davide Livermore: «Amb un pressupost baix es poden fer coses importants»

Davide Livermore (Torí, 1966) aterrava fa dos anys en –aleshores– el polvorí del Palau de les Arts amb el càrrec d’intendent-director artístic, encara amb el PP en el govern de la Generalitat. Una responsabilitat que heretava de Helga Schmidt, imputada en el greu cas que afecta aquest contenidor. Des de llavors, Livermore ha normalitzat la institució i ha pogut tirar endavant una programació de qualitat malgrat les estretors pressupostàries.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Livermore director d’escena i escenògraf amb una llarga trajectòria com a gestor −i abans com a cantant, ballarí o actor− arribava a València l’any 2012, reclamat per Helga Schmidt, per fer-se càrrec del Centre de Perfeccionament Plácido Domingo. La seua relació prèvia amb el contenidor valencià també inclogué la direcció artística d’òperes com La Bohème, de Puccini. Fet i fet, el seu coneixement de la casa i el seu prestigi el feien una alternativa solvent a Schmidt. La gestora austríaca era valorada entre els aficionats per una programació de gran nivell confeccionada a colp de talonari però posada en dubte per les seues despeses sumptuàries, primer, i per la imputació després per delictes de prevaricació, malversació de cabals públics i falsedat. De tarannà obert, Livermore ha normalitzat la institució, ha encetat col·laboracions amb el Palau de la Música o l’IVAM i ha tret endavant una programació de gran nivell malgrat la reducció del pressupost, iniciada amb el PP i agreujada per l’abandó crònic del Ministeri de Cultura. Lluny de lamentar-se, Livermore es vanta de la gestió d’un pressupost limitat (22 milions el 2016, malgrat tot, amb un lleuger augment respecte a l’exercici anterior) i del que es pot fer amb aquells recursos. Directors de campanetes com Lorin Maazel o Zubin Metha han deixat pas a noms menys cridaners però també de prestigi, com ara Roberto Abbado i Fabio Biondi. I continuen brillant les estrelles del cant en el firmament del Palau.

—Aquests dies es compleix el segon aniversari al davant del Palau de les Arts. Com recorda el nomenament? Quina va ser després la relació amb els nous gestors de la Generalitat a partir del canvi polític?

—Per a mi el nomenament no fou cap sorpresa. L’estiu del 2014, quan estava treballant en Innsbruck en la producció del Narciso, va eixir em premsa que es parlava de mi com a pròxim intendent del Palau de les Arts. Però no hi havia tingut cap contacte previ. En tot cas, des de l’any 2012 havia treballat en el Centre de Perfeccionament i aquell any havia estat també director artístic de La Bohème al Palau. Des d’aquell moment vaig decidir quedar-me a València, viure aquesta responsabilitat d’una manera diferent, no arribar, fer una master class i agafar els diners. Quan em telefona la secretària de la consellera [diu en referència a la darrera responsable de Cultura amb el PP, Maria José Català] per donar-me la notícia, vivíem l’episodi dels policies entrant al Palau, els helicòpters, la confiscació de discos durs... Compte amb això: no estic criticant la tasca de la policia, feien la seua feina, però va ser una situació molt difícil. I el meu nomenament era la manera més ràpida de solucionar aquell problema: coneixia la casa, coneixia els treballadors, els músics, i havíem posat en marxa produccions extraordinàries, com La força del destí, que va guanyar el premi Campoamor, o l’Otello. Vaig viure el nomenament com una cosa extraordinària. Jo havia estat quinze anys director artístic del teatre Baretti de Torí, que va canviar de manera profunda la vida d’un dels barris més difícils de la meua ciutat. Es pot canviar el món gràcies a la política cultural. I pensar que aquesta passió es podia posar en marxa en un gran teatre com el Palau de les Arts m’encisava. No era una qüestió de poder o de gestió del poder. Per la meua educació i la meua tendència al voluntariat social, m’atreia poder canviar la vida de les persones a través de la cultura. Pel que fa a la segona part de la teua pregunta, vaig posar una condició: un teatre públic no pot ser l’altaveu de cap partit polític. Quan un artista té alguna cosa a dir no pot ser el gos d’un patró. Vaig ser escollit per la dreta i ara treballe amb un govern d’esquerres, però alguna de las primeres iniciatives, com ara la normalització de les relacions amb el Palau de la Música, es van començar a articular a la setmana d’arribar al càrrec. I he mantingut el mateix discurs amb el canvi de govern pel que fa a la independència del Palau de les Arts.

—Quina és la seua relació amb el conseller Vicent Marzà?

—Molt bona. És una persona amb gran sensibilitat social, com jo mateix, i sobre el que ha de ser el desenvolupament d’una política cultural.

—Què ha estat més difícil des del punt de vista de la gestió: la inestabilitat judicial provocada pel cas que afecta l’anterior intendent, Helga Schmidt, o les estretors pressupostàries?

—Jo sóc d’una generació acostumada a tenir limitacions pressupostàries. Una producció del Palau de les Arts va guanyar el premi Campoamor [diu en referència de nou a La força del destí] amb un pressupost de 120.000 euros de vestuari, decorat i videoprojecció, que en una altra producció no donaria ni per a les sabates. Quan un artista té coses a dir, el pressupost no és mai un problema. Amb un pressupost baix es poden fer coses importants. No, allò que m’ha limitat més ha estat la burocràcia. Un teatre d’òpera no és una empresa com la resta. Necessitem desenvolupar l’extraordinari nivell de la nostra orquestra, però a causa de les limitacions a què ens sotmet Hisenda [es refereix a les directrius d’estabilitat pressupostària del ministeri de Cristóbal Montoro] no podem fer-ho. És com si John Lennon i Paul McCartney li hagueren dit a George Harrison que sols el podien contractar dos anys, per fer gires. No serien els Beatles! Els músics necessiten temps de tocar junts per crear un so. Necessiten...

—Estabilitat.

—Exacte. Si jo tinc una primera viola extraordinària i no puc assegurar-li un contracte estable, no puc contractar-la per més de dos anys, no s’està entenent la natura d’un teatre.

—Malgrat tot, la qualitat de l’orquestra del Palau de les Arts continua tenint un nivell altíssim, a pesar de les limitacions.

—Sí, perquè sempre estem fent miracles, un rere l’altre, repartint els diners de manera diferent per tenir reforços. I també hi ha l’esforç importantíssim dels músics. Sense ells no seria possible. Però sempre no podrem fer miracles. Tu no pots transformar l’aigua en vi totes cada vegada, fer miracles no és construir de cara al futur. En aquesta casa s’havia aconseguit una gran qualitat amb una quantitat de diners impressionant i ara no tenim aquells diners, necessitem que se’ns reconega que la gestió d’un teatre té una naturalesa diferent.

—Ha parlat de l’època que el Palau de les Arts movia un gran pressupost. Amb Helga Schmidt. Gran part dels aficionats, en tot cas, valoraven molt la programació i continuaven valorant-la al marge dels temes judicials. Creu que té la confiança dos anys després d’aquell mateix sector del públic?

—Tinc molt de respecte pel públic. I respecte la valoració que en facen, però jo valore molt l’atenció de la premsa internacional, el seguiment que fan del Palau de les Arts −perquè ens segueixen moltíssim− i el que escriuen. Per exemple, tinguérem ací The New York Times per Idomeneo. També valore el que diuen de les nostres òperes quan eixim fora. L’altre dia, al Real de Madrid, em van felicitar pel nostre treball.

—I de quines òperes se sent més satisfet? I vespri siciliani, en la qual vostè feia de director artístic, va recollir bones crítiques.

—No m’agrada parlar d’una òpera en concret, preferisc fer una valoració global. I estem molt satisfets de poder oferir deu òperes del màxim nivell amb un dels pressupostos més baixos de la història d’aquest teatre. I amb cantants que són estrelles, que canten en els principals teatres del món. Si mires la programació d’aquells teatres, nosaltres comptem amb els mateixos cantants.

—Em conten que el personal de Palau de les Arts valora el seu tracte amb els treballadors, el seu tarannà. I també que tinga una experiència artística prèvia.

—[Fa un posat entre la satisfacció i la sorpresa.] M’agrada escoltar això. L’avantatge de ser un teatre jove és la il·lusió per fer les coses. Jo no seré intendent tota la vida, però mentre estiga afrontaré el treball amb aquesta mateixa il·lusió. A València hi ha molta afició a l’òpera, però per tenir tradició operística cal una trajectòria de cinquanta anys. I haver fet l’estrena absoluta d’un títol de repertori de referència.

—Supose que la programació de la temporada 2017-2018 deu estar bastant tancada. Ens en podria avançar alguna cosa?

—No. Ni mort [Riures.] Sí que puc avançar que hi haurà una programació almenys amb la mateixa qualitat que fins ara.

—Hi haurà Wagner?

—És cert que fa dos o tres anys que el Palau de les Arts no produeix una òpera de Wagner, però no és un tema de què li agrade o no a l’intendent. Hi ha una problema pressupostari, perquè una òpera de Wagner obliga a repartiments i muntatges molt cars.

David Livermore / Miguel Lorenzo David Livermore // Miguel Lorenzo.

—Vostè ha parlat de la projecció internacional del Palau de les Arts. En algun moment veurem gires internacionals de l’Orquestra de la Comunitat Valenciana?

—Sí, espere que en algun moment del 2018 puga haver-hi alguna gira. El que no farem és el que fan alguns intendents, que posen diners per realitzar les gires amb l’ànim de promocionar-se. Es paga un extra als músics i tots contents, no? Però gastar 300.000 euros dels impostos dels ciutadans promocionant un director no és ètic. Nosaltres girarem quan serem requerits. I ens pagaran a nosaltres. Es diu de vegades que estic molt de temps fora de València, però el que estic fent és teixir una xarxa de contactes en diferents llocs, cas de Xina o els països àrabs, llocs interessats en l’Orquestra.

—El passat desembre EL TEMPS publicava un reportatge sobre els nous públics de la música clàssica. Sóc conscient que el Palau de les Arts ha fet algunes iniciatives en aquest sentit, però m’agradaria saber la seua opinió.

—El que no m’agrada és que es porte els xiquets obligats a l’òpera, perquè això no funciona. Jo vaig veure la primera òpera a vuit anys, acompanyat dels meus pares, que no tenien treballs relacionats amb la música: mon pare treballava en banca i ma mare d’administrativa a l’Ajuntament de Torí. L’òpera era Nabucco de Verdi i l’impacte en mi va ser enorme, però anava amb els meus pares. Obligar els xiquets a veure òpera és un error. I rebaixar el nivell tampoc no m’agrada. Quan vaig arribar al càrrec vaig dir que portaria l’òpera als barris i pobles i gairebé em van dir que estava boig. Però el 2017 posarem en marxa el projecte “Les Arts Volant”: un escenari rodant que representarà Bastien und Bastienne, de Mozart, amb un escenari barroc meravellós. La demostració que es pot arribar a uns altres llocs sense rebaixar la qualitat.

—Entre els seus projectes hi ha el de fer l’estrena absoluta d’una òpera?

—Una òpera nova?

—Sí.

—Sí, ens agradaria poder estrenar una òpera nova que tinguera a veure amb València. Això no significa que siga una òpera en valencià, però sí amb referents molt valencians.

—I ja sap qui podria ser el compositor?

—Sí. Serà valencià.

—A diferència de l’Orquestra de la Comunitat Valenciana, que té una composició multinacional, el Cor de la Generalitat, una formació que també té molt de prestigi, està compost de manera quasi total per cantants valencians. Creu que la societat valenciana valora aquest patrimoni?

—Crec que no. Es tracta d’un cor amb gent estupenda, que posen en el que fan un entusiasme i una sensibilitat per a la música molt valencians. Espere que amb les actuacions fora del Palau del Cor els valencians aprecien el que tenen.

—Vostè té una estima especial pel Centre de Perfeccionament. Creu que en el futur donarà nous valors?

—De fet, ja ho està fent, ja n’aporta, de nous valors. Els xics i les xiques del Centre, els actuals i els que hi han passat, participen en les nostres produccions, la qual cosa ens permet fer una desena d’òperes per temporada. Aquesta fou una gran intuïció per part de Helga Schmidt i es tracta d’una de les columnes vertebrals del Palau de les Arts. Des del meu nomenament em vaig proposar fer el centre de perfeccionament més important del món, no tant per la part acadèmica sinó pel fet que els joves quan arriben ací se senten part d’alguna cosa extraordinària. Estar en un centre becat, amb master classes de Plácido Domingo, convivència diària amb Davide Livermore i amb una orquestra extraordinària com la que tenim, poder tenir treball tècnic amb Enedina Lloris, és una cosa que no hi ha al món. A la Scala de Milà hi ha una acadèmia, però pagues per entrar-hi. És totalment diferent del que estem fent. Ja tenim xics de 40 nacionalitats diferents.

—Vol afegir alguna cosa?

—Em permetràs que diga unes paraules de Plácido Domingo, que és la persona que dóna nom al Centre de Perfeccionament. Que una persona amb la seua història i la seua trajectòria dedique part del seu temps a transmetre coneixement em sembla una cosa commovedora. Plácido és una persona molt estimada per nosaltres.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.