Els crítics

La segona vida de Philipe Lançon, supervivent de l’atac al ‘Charlie Hebdo’

El periodista acaba de publicar, en català i castellà simultàniament, ‘L’esqueix de carn’, una obra que relata la reconstrucció, personal i col·lectiva, psíquica i física, després dels atemptats del 7 de gener de 2015 a la redacció de la revista satírica. El llibre ve precedit d’un èxit incontestable de crítica i pels premis Femina, Roger Caillois i Renaudot. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tot comença amb la Nit de Reis. Com un conte, macabre, marcat pel destí. Era l’obra que Philipe Lançon va anar a veure al teatre la nit abans dels atemptats. Una obra que només tornarà a veure “el dia que l’hagi oblidada” i que marca el rumb de tot allò que —ell no ho sabia— el periodista havia de viure en pròpia pell, de manera tràgica, com una ràtzia de venjança, irracionalitat i ceguesa, com escriu al principi de l’obra, traçant un paral·lelisme amb l’obra de Shakespeare que acabava de veure: “qui vol castigar els homes pels seus plaers i els seus sentiments en nom del bé que es pensa que representa, en nom d’un déu, es creu autoritzat a fer tot el mal possible per aconseguir-ho”. 

Així va ser tot just l’endemà, 7 de gener, a la redacció de Charlie Hebdo, i així ho relata Lançon a L’esqueix de carn (publicat en català per Angle i en castellà ­—amb el nom d’El colgajo— a Anagrama), un llibre que hipnotitza, que ens regira, que ens fa meravellar per tot el que no hem estat capaços de pensar, ni d’entendre. Un llibre dur i, alhora, embolcallador, culte i viu, que ens planta al davant la mesura d’un home que viu dues vides en una de sola, amb un tall que ho determina tot. Amb una dignitat fora mida.

Ell va ser un dels supervivents de l’atac islamista que patiria la seu d’una revista satírica que cada vegada tenia menys adhesions —“el 7 de gener de 2015, cap a dos quarts d’onze, no hi havia gaire gent a França que volgués ser el Charlie”, escriu, conscient de la realitat, espaordit per l’allau planetària de “Je suis Charlie” que vindria minuts després—, però que conservava intacte l’esperit anticlerical, burleta, contestatari, provocador i necessàriament crític amb una societat majoritàriament adotzenada. 

 

Houellebecq, Ocaña i el record de l’atemptat

Com qualsevol dels altres dies que hi havia consell de redacció —“la conferència”, com ell la defineix—, aquell dimecres 7 de gener de 2015, Lançon es lleva després de no haver dormit gaire bé. Ha de triar si anirà abans al Libération —diari on treballa— o al Charlie —on col·laborava escrivint setmanalment una crònica—. Tria el segon, deixa la bicicleta —model Luis Ocaña— aparcada just al davant. Una bicicleta que es convertirà en la pervivència de la memòria i d’una vida que buscarà, en el futur, les connexions amb el passat. I xerra, escolta els seus amics i debat sobre un llibre: aquell mateix dia ha sortit al mercat Submissió, de Michel Houellebecq, una ucronia ambientada l’any 2022 en una França on les eleccions les guanya un partit islamista. 

És “el tema” d’aquella reunió per decidir els continguts del proper número. És, també, “el tema” de discussió. I, per sempre més, el llibre aniria lligat als atacs, als trets, a la mort que sentiria tot seguit, just abans de perdre la mandíbula i de tenir un forat al terç inferior del rostre. “La figura de Houellebecq se’m barreja amb el record de l’atemptat: per als altres és un concurs de circumstàncies, còmic o tràgic; per als qui van sobreviure als assassins, és una experiència íntima”, escriu Lançon. 

Houellebecq esdevé una figura que plana per un llibre —de principi a final— on també és important la Chloé, la cirurgiana i tot el petit ecosistema que protegeix Lançon. Un llibre savi, escrit amb la consciència de tenir un lector al davant i de no voler matxucar-lo amb sentències apegaloses sobre el fet de sobreviure. Perquè tot és dur, en aquest llibre, i perquè l’escriptor sap relatar-ho com cal, amb la ficció com a eina dominadora, amb el recurs d’un verb afiladíssim, sempre talentós, just i exacte. Un narrador que intenta posar a lloc la seva nova vida, la segona, i que malda per resituar-se, a la manera que detalla just quan ja ha rebut l’impacte de bala i jau estirat a terra, amb la visió d’aquelles cames negres que circulen i criden “Al·là és gran”. Un moment en què Lançon esperava “simultàniament la invisibilitat i el tret de gràcia —dues formes de desaparició”. 

 

La reconstrucció d’una vida, d’un cos i d’una ànima

Una desaparició que gairebé és real, perquè s’adona que “no estava prou viu ni prou mort per fer front a allò que m’esperava”. Un estat de no-vida i de no-mort. Amb els seus amics aniquilats, alguns encara amb el bolígraf a la mà. I una segona vida on la divisa serà la reconstrucció. Tal com ell mateix afirmava en la seva recent visita a Barcelona: “tot parteix de la reconstrucció d’alguna cosa: la víctima no és només la persona que ha patit l’atac, sinó també els seus voltants, els amics, la família. En aquest cas, també l’equip mèdic, també molt commogut per l’acte de guerra en plena ciutat, en plena civilització”. Un llibre que ja no és producte d’una víctima, sinó d’un escriptor. 

L’esqueix de carn és el testimoni —“no patètic, ni sentimental”— de molts mesos d’hospital, d’aquesta reconstrucció del cos i l’ànima, de la consciència, dels gustos i les relacions. És la concepció del silenci, la delicadesa i la civilització. Una crònica que és literatura d’altura, on percebem la delicadesa i ens convertim en part de la tribu que viu amb ell al “capoll” en què es converteix l’habitació a l’hospital. 

Vivències i memòria que l’allunyen de ser un llibre polític o sociològic, sinó simplement un conte d’una persona que veu com hi ha un nervi existencial que queda tallat, i a qui li sembla que la vida anterior ja no li pertany, amb l’atemptat —el moment de ruptura— convertit en una nebulosa. “En aquell núvol hi havia els crits a l’entrada del Charlie, el gest massa lent d’en Frank, els cossos dels meus amics morts, el cervell d’en Bernard, les mirades de la Sigolène i la Coco, i per sobre de tot l’alè i la presència dels assassins de les cames negres que ressorgien com a través d’una falla en l’espai-temps”, com escriu, en un final que tanca un cercle, que marca el recorregut literari i referencial —Bach, Bill Evans, Mann, Kafka, Proust— d’un llibre gran, enorme, com ho són tots els grans clàssics. 

L’esqueix de carn
Philipe Lançon

Traducció de Joan Casas
Angle Editorial
Barcelona, 2019
512 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.