La primera carta americana de Trump, un farol

El primer signe del proteccionista Donald Trump, la tria de la cançó “My Way” per celebrar el ball inaugural a la Casa Blanca, és una llufa: la cançó és d’origen francès, importada als Estats Units per un immigrant canadenc de pares sirio-libis, Paul Anka.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Després de proclamar “America, first!”, el nou president dels Estats Units, Donald Trump, va voler remarcar que faria el seu camí, i no els que li diguessin els altres, en escollir la cançó My Way per celebrar el ball inaugural a la Casa Blanca. Una cançó donada a conèixer per Frank Sinatra l’any 1969 i que tots els americans saben de memòria, a tall d’himne, d’himne personal, cent per cent americà: la satisfacció per haver portat la vida que has volgut, per haver pogut fer el teu camí.

Tant fa, com li va retreure la filla de Sinatra, Nancy Sinatra, que la cançó indiqui que tot s’ha acabat, que comenci dient que “ara que s’acosta el final” (“and now, the end is near”), i que sigui la més triada en els funerals, als Estats Units. L’important és la moral de la cançó, els valors que transmet, i el seu to optimista i triomfal.

I tant fa que la cançó neixi d’allò que Trump odia més, perquè ni ell i els seus votants ho deuen saber: My Way, un producte “genuïnament americà” en aparença, neix del que el nou president vol combatre i diu odiar, el lliure comerç i la globalització, per una banda, i la immigració, per l’altra.

La cançó neix, n’és conseqüència, del lliure comerç i la globalització... musical. De la llibertat que tenen els artistes, d’Estats Units i de tot el món, d’adaptar una cançó estrangera i fer-la seva, i arrelar-la al nou país. My Way és l’adaptació d’una cançó francesa del 1967, Comme d’habitude, cantada per un francès nascut a Egipte, de pare francès i mare italiana, Claude François, autor de la lletra i de la música, conjuntament amb Jacques Reyaux i Gilles Thibaut.

Paul Anka va escoltar-la mentre era a França de gira i va demanar permís als autors per adaptar-la, amb una lletra nova, i una configuració musical diferent. Anka va produir un miracle lingüístic i musical. Les cinc notes del fraseig “tou” de les cinc síl·labes de “comme d’habitude” es van reduir en les dues del contundent fraseig “my way”, amb la peculiaritat que la primera nota, corresponent a “my”, aplega dues vocals i la segona, corresponent a “way”, tres: cinc en total, com les cinc de la frase francesa, però en dues notes. L’adaptació va convertir una cançoneta més en una cançó excepcional, digne de ser comprada pel millor cantant americà, el rei del fraseig Frank Sinatra.

Potser Trump tampoc no deu saber que Paul Anka no és pas nord-americà, sinó un immigrant més. I un immigrant per partida doble. Ho és als Estats  Units i ho va ser al país on va néixer, Canadà: el pare era d’origen­­ sirià i la mare, d’origen libanesa. Trump i la majoria dels seus votants, ben instal·lats a l’Amèrica profunda, han escoltat, ballat i cantat més cançons genuïnament americanes que, com My Way, van néixer a l’estranger, i amb parla estrangera.

Més cançons franceses

Pel que fa a les cançons franceses adaptades, tenim també el cas, continuant amb Sinatra, d’Autumn Leaves, -per a molts, un estàndard americà-, adaptació de Les Feuilles mortes, popularitzat per Yves Montand. Però aquí sí que trobaríem més gent que sap l’origen de la peça, perquè la versió original és força coneguda als Estats Units, i a tot el món, a diferència de Comme d’habitude.

És un cas similar a La mer, de Charles Trenet. També molta gent als Estats Units deu saber –però, clar, no tothom- que es va convertir en un altre magnífic estàndard americà, Beyond the Sea, en la veu de Bobby Darin. Aquí el miracle de l’adaptació es va donar a la inversa: les dues síl·labes de La mer es converteixen en les quatre de Beyond the Sea, un altre sistema d’adaptar la melosa fonètica francesa al contundent fraseig dels crooners americans. I similar també a Ne me quitte pas, de Jacques Brel, convertida en  If You Go Away  I cantada per Sinatra i molts més.

Claude François compon I canta 'Comme d’habitude', origen del famós 'My Way'.

Més difícil és saber que la popular Let It Be Me, dels Everly Brothers, també és l’adaptació d’una cançó francesa, del 1955, perquè en original no va ser cap èxit internacional, Jet’appartiens, de Gilbert Bécaud: un cas paral·lel al de My Way, doncs. I més fàcil encara, descobrir que el conegut tema What Now, My Love?, cantat per Shirley Bassey i Elvis Presley, és el famós  Et maintenant, també de Bécaud. De Bécaud tenim un tercer cas, It Must Be Him, popularitzada per Vikki Carr i Shirley Bassey, adaptació de Seul sur son étoile.

Si My Way és l’himne de Sinatra, des del 1963 l’himne de l’altra gran cantant italo-americà, Tony Bennett, -en la tradició dels Dean Martin, Perry Como, Al Martino, etc-  també és d’origen francès, The Good Life, nascut amb el títol La Belle vie, la millor cançó de Sacha Distel. Bennet va escollir-la per titular la seva autobiografia.

Com Bécaud, Charles Aznavour ha contribuït a enriquir la llarga llista de clàssics americans. Sobretot amb Yesterday, When I Was Young, adaptació de Hier, encore, també dels seixanta. De Bing Crosby a Johnny Mathis: d’Andy Williams  a Glen Campbell: una llista interminable. En contrapartida, She és un tema pensat al mateix temps en anglès i en francès (Tous les visages de l'amour)

El francès Michel Legrand ha escrit directament per al públic nord-americà, però abans va veure convertida en estàndard americà una de les cançons dels Paraigues de Cherourg, Je ne  pourrai jamais vivre sans toi, amb el títol I Will Wait for You., cantat per tot Déu, Sinatra inclòs. Dins del capítol d’adaptacions poc conegudes del francès, destaca la cançó Can't Help Falling in Love , cantada per Elvis Presley, basada  en la popular Plaisir d’amour, del del 1784!

Elvis Presley va saber fins i tot americanitzar temes populars italians sense semblar que ho fossin –a diferència del que feia Dean Martin, per exemple- i sense que una gran part del seu públic no se n’adonés: It's Now or Never , una de les cançons més venudes pel cantant, és O Sole mio. I Surreder és Torna a Surrento. No tan famosa, Ask Me és Io de Domenico Modugno.

Un mexicà sense papers

De Llatinoamèrica també tenim alguns temes perfectament disfressats d’estàndards americans. Per sobre de tots, It's Impossible, cançó emblemàtica de Perry Como, gravada també per Andy Williams i Presley, que és el Somos novios d’Armando Manzanero. És, doncs, una de les millors contribucions dels sense papers mexicans a la cultura nordamericana. Manzanero completa aquesta contribució amb Yesterday I Heard the Rain (Esta tarde vi llover), cantada recentment per Tony Bennett.

Escena de La La LandEl músical americà del moment, 'La la Land' és una adaptació dels musicals francesos de Michel Legrand.

Un altre gran peça aparentment nordamericana, que no s’ha deixat de cantar i versionar d’ençà que Bobby Darin la va fer conèixer el 1959, és Mack the Knife o The Ballad of Mack the Knife, originàriament l’alemanya Die Moritat von Mackie Messer tema composat per Kurt Weill i lletra de Bertolt Brecht, per a una òpera.

Franc Sinatra va dedicar tot un disc a la cançó brasilera, en col·laboració amb músics del país, i tothom sabia que era brasilera la música. Però cançons d’aquest disc i d’altres, a través de diversos cantants i estils, han fet la seva carrera com a estàndards americans. Per exemple, How Insensitive, adaptació d’Insensatez, o Quiet Nights of Quiet Stars, adaptació de Corcovado.

I quan La La Land triomfi en la nit dels òscars –en el capítol musical, pel cap baix- com ho ha fet en els Globus d’Or, Trump pensarà en el renaixement del musical americà, quan la música i la trama és una evident –reconeguda pel seu director-, adaptació dels musicals francesos de Michel Legrand i de la música del cinema francès, sobretot, de la dels 400 cops, de Jean Constantin, plagiada en una cançó, la del Planetari, de manera descarada.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.