La prometedora idea de sobreviure gratis

La renda bàsica universal és un ingrés únic que l’Estat pagaria mensualment a tots els ciutadans de dret. Molt popular als anys 70, la idea s’ha recuperat en la darrera dècada i ha agafat molta volada durant el 2016. Amb diversos experiments en marxa i altres de planificats, aquest model és vist per gent de dretes i d’esquerres com una solució a la pobresa i a la creixent robotització de les feines físiques.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Diners gratis per a tothom. Sense haver de treballar i independentment de si tens feina o no, de si ets ric o pobre. Diners gratis pel simple fet d’existir. La mateixa xifra per a tots. No serien diners à gogo, però suficients per poder menjar i pagar un lloguer entre dos. Encara que sembli mentida, la renda bàsica universal (RB) és un model que molts economistes i líders polítics tant d’esquerres com de dretes s’estan plantejant seriosament per combatre la pobresa, estimular l’ocupació, rebaixar la burocràcia i augmentar la llibertat de les persones.

La idea no és nova. Introduïda per primer cop el 1797 per l’escriptor i inventor Thomas Paine, posteriorment va ser defensada per economistes liberals com Milton Friedman i Friedrich Hayek. Però també per Martin Luther King, que el 1967 va dir: “La solució a la pobresa és abolir-la directament amb una mesura que ara s’està debatent àmpliament: la renda garantida”. Un any més tard, més de 1.200 economistes de 125 universitats van signar un manifest a favor de l’RB que va sortir publicat a la portada del The New York Times. I un any més tard el mateix Richard Nixon va abraçar la idea i va estar a punt d’implementar-la als Estats Units. La proposta va passar la Cambra dels Representants però va ser rebutjada al Senat pels senadors més progressistes, que reclamaven una renda més alta que la proposada per Nixon. I aquí es va acabar l’intent.

Tot i així, durant els anys 70 va haver-hi alguns experiments a Canadà i als Estats Units amb sectors pobres d’algunes ciutats. Els resultats van ser bons, i va disminuir el percentatge d’hospitalitzacions, de crims i de fracàs escolar. A Nova Jersey, per exemple, les opcions dels joves d’acabar el batxillerat es van incrementar d’un 25%. Però aquests experiments no van passar d’aquí i la idea no va tornar a agafar embranzida fins fa una dècada. Països com Mèxic, Índia, Uganda o Kenya han fet experiments a petita escala per poder provar l’efectivitat de la mesura.

L’any passat va entrar amb força als països del primer món, i alguns dels seus detractors la van considerar la idea més perillosa del 2016. A l’estiu es va celebrar un referèndum a Suïssa per posar a votació un model d’RB que hauria donat més de 2.000 euros al mes als adults i quasi 600 als menors. Va ser rebutjada per un 77% dels votants, però això no va frenar les iniciatives d’altres països que estan flirtejant amb la idea. Finlàndia acaba de començar un experiment amb 2.000 persones a l’atur i hi ha països que tenen plans similars, com ara Canadà, Escòcia i Holanda. Y-Combinator, l’empresa incubadora de start-ups més important de Silicon Valley farà la seva pròpia prova a Oakland (Califòrnia).

Durant el 2016, tots els grans diaris internacionals han tractat àmpliament el tema de l’RB. Alts directius de grans empreses, com Elon Musk (Tesla, SpaceX) i Nick Hanauer (Amazon), han declarat que el model acabarà sent inevitable davant la creixent robotització, que podria a l’últim automatitzarà pràcticament totes les feines físiques i mecàniques. Amb el mateix argument, un informe molt recent de l’eurodiputada socialista luxemburguesa Mady Delvaux-Stehres defensa que l’RB hauria de ser “seriosament considerada”. La Comissió d’Afers Jurídics del Parlament Europeu l’ha aprovat per 17 vots a favor i 2 en contra i el febrer es presentarà davant de tot l’Europarlament.

Perdoni, i tot i això quant costa?

Com passa normalment amb les propostes que impliquen un canvi radical de model, els impulsors de l’RB estan molt més estructurats que els detractors. Escriuen llibres i informes, organitzen debats i s’aglutinen en associacions nacionals i internacionals.

L’associació catalana Xarxa Renda Bàsica, que promou aquest model a casa nostra, ha realitzat una proposta per finançar l’RB a l’Estat espanyol. Segons el seu pla, els adults rebrien 622,5 euros mensuals i els menors 124,5. Uns diners nets, exempts d’IRPF. Daniel Raventós, economista, professor i coordinador de l’associació, ens explica que el seu model no incrementaria el deute públic perquè es basaria en una redistribució de la renda del 20% més ric cap a la resta de la població. Bàsicament, els diners per pagar l’RB es traurien reformant l’IRPF i eliminant els subsidis. Es mantindrien la sanitat i l’educació públiques però s’eliminarien les prestacions socials que fossin inferiors o iguals a l’RB, les pensions incloses. Per exemple, un jubilat o una persona dependent que ara cobri 1.000 euros mensuals continuaria cobrant-los igualment, 662,5 euros vindrien de l’RB i la resta seria en concepte de prestació.

“Què faries si tinguessis una renda garantida?”. Aquest pòster, col·locat en una plaça de Gènova, fa referència a un dels avantatges més importants per als defensors de la renda bàsica: les persones serien més lliures per decidir què fer amb la seva vida.“Què faries si tinguessis una renda garantida?”. Aquest pòster, col·locat en una plaça de Gènova, fa referència a un dels avantatges més importants per als defensors de la renda bàsica: les persones serien més lliures per decidir què fer amb la seva vida.

Pel que fa a la reforma de l’IRPF, el pla proposa dues mesures vertebrals. En primer lloc, eliminar totes les reduccions i deduccions d’aquest impost. En segon lloc, establir un tipus nominal únic del 49%. És a dir, cada mes l’administració retindria a tothom el 49% dels ingressos en concepte d’IRPF. Però òbviament una cosa és el que et retenen i l’altra és el que acabes pagant. Segons l’estudi, per al 10% més pobre de la població aquest 49% es podria convertir en un —209%. Com que l’RB representaria una gran part dels seus ingressos i està exempta d’IRPF, rebrien molt més del que pagarien per aquest impost. Al decil de l’altre extrem, hi trobem el 2% més ric de la població, que actualment paga un tipus real del 28% i que amb aquesta proposta passaria a pagar un 42,5%. “Tots els fiscalistes del món diuen que un tipus nominal únic és regressiu, i tenen raó, però nosaltres demostrem que, amb una renda bàsica lliure d’impostos, el tipus únic no només és progressiu sinó extremament progressiu”, defensa Raventós.

Com que l’RB uneix persones d’ideologies molt diferents, un dels lemes més populars d’aquest model és: “Ni de dretes ni d’esquerres: endavant”. Tot i així, Raventós argumenta que el model sí que pot ser d’esquerres o de dretes segons les solucions que es proposin per finançar-lo. Així, si bé la proposta del seu grup advoca per mantenir l’Estat del benestar, hi ha altres veus que proposen finançar l’RB eliminant la totalitat de les prestacions públiques.

Utopia o dret a conquerir?

L’economista Miquel Puig no posa en dubte ni la bona intenció ni la sostenibilitat econòmica de les propostes d’RB, però no creu que siguin políticament sostenibles: “El paper ho aguanta tot però la solució de tots els problemes econòmics sempre és política. El que es pot escriure en un Excel no és mai una solució, és només un exercici matemàtic, una fantasia”. En aquest sentit, considera impossible que la gent voti a favor d’una mesura com aquesta llevat que es plantegi a països molt cohesionats, a nacions amb majúscules com Nova Zelanda o Islàndia: “La majoria de les societats són cada cop més heterogènies i això dificulta que els més rics estiguin disposats a pagar més per beneficiar persones amb les quals no se senten identificats. Als Estats Units no s’ha desenvolupat l’Estat del benestar perquè als blancs els posa dels nervis haver de pagar per sostenir gent fosca. És dramàtic però és així, no hi ha majories sòlides a favor de la redistribució”.

Però Raventós insisteix a dir que, amb el model que han desenvolupat per a l’Estat espanyol, un 80% de la gent en sortiria beneficiada. Caldria veure què dirien les urnes. L’abril passat, l’empresa alemanya Daila Research va llançar  l’enquesta més gran que s’hagi fet mai sobre el tema. El 68% de les persones preguntades als 28 països de la Unió Europea van dir que votarien a favor de l’RB “segur o probablement”. El primer de la llista era l’Estat espanyol, amb un 71% dels enquestats declarant-s’hi favorables. L’últim era França, amb un 58%. Els partits polítics, però, no acaben de posar el tema sobre la taula. Alguns l’han abraçada, però tímidament. “Cada cop genera més interès, però és una mesura contraintuïtiva i als partits els costa entendre i adaptar-se a la realitat nova”, apunta Raventós.

L’efecte crida és un altre dels peròs que posen alguns dels detractors. Puig considera que, en el marc de lliure circulació de persones de la Unió Europea, si en un país et donessin diners només per ser-hi, molta gent hi aniria: “Suïssa s’ho va poder plantejar perquè és un país amb unes fronteres molt hermètiques. En un món en què les fronteres cada cop són més obertes, aquesta mesura és irreal. No només arribaria gent per beneficiar-se de l’RB, sinó que, a més, els rics que es veurien perjudicats pel sistema també podrien optar per marxar. Un dels grans problemes d’Occident és precisament que, amb la globalització, és impossible fer pagar als qui més tenen”.

També se sent a dir que, amb diners gratis, la majoria de la gent s’escarxofaria al sofà. Puig no comparteix aquesta visió, començant pel fet que les quantitats que es proposen no acostumen a ser suficients per cobrir la totalitat de les despeses d’una persona. Raventós, a més, considera que l’argument de la mandra parteix d’una visió molt pessimista de la humanitat: “A les persones ens agrada contribuir, fer coses que tinguin sentit i ser reconeguts”. Ho defensa fent esment a una investigació duta a terme a Bèlgica fa uns 15 anys al voltant d’un grup de 200 persones que van guanyar un ingrés de 1.000 euros mensuals per a tota la vida. Durant dos anys, una universitat va fer-ne un seguiment per veure què feien amb les seves vides. “L’estudi va tancar moltes boques perquè una majoria de la gent no va deixar de treballar. Alguns van conservar la seva feina i d’altres van deixar-la per buscar-ne una de millor”. De fet, els experiments per provar l’RB que s’han dut a terme i que estan planificats no estan pensats perquè es puguin extraure conclusions econòmiques ja que s’apliquen només a mostres reduïdes de la població. El que es pretén, sobretot, és observar el comportament de la gent que rep aquest ingrés.

Un dels valors que més destaquen els defensors de l’RB és la llibertat extra que donaria a les persones, que tindrien més control sobre les seves vides. Tenint les necessitats bàsiques cobertes, podrien triar feines més afins a les seves aptituds, alliberar la seva creativitat, dedicar una temporada a formar-se, passar més temps amb els fills, etc. A més, diu Raventós, ajudaria a combatre l’anomenada trampa de la pobresa: “S’ha demostrat que els subsidis per als pobres són un fracàs. Com que són incompatibles amb el fet de tenir una feina, molta gent no n’accepta per no haver de prescindir del subsidi”. La renda bàsica, com que és fixa i incondicional, podria estimular l’ocupació, sosté l’economista. I pel fet de ser igual per a tothom, des d’un punt de vista burocràtic seria molt més fàcil i barata d’aplicar.

Victor Hugo va dir que una idea a la qual li ha arribat el moment és més poderosa que milers d’exèrcits. Cada cop més gent pensa que a l’RB li ha arribat l’hora, que és el moment de donar diners gratis a tothom perquè sobreviure sigui un dret, no una remuneració pel treball fet. D’altres creuen que es tracta de política-ficció. Sigui com sigui, ja ho va dir el ja ex-president Barack Obama aquest estiu, la renda bàsica universal serà un dels grans debats de les properes dècades.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.