Annals de l'agroalimentació

José Miguel Mulet: “La política antitransgènics durarà quatre dies a Europa”

José Miguel Mulet, professor de Biotecnologia de la Universitat Politècnica de València, és una de les persones més influents de l’àmbit científic al País Valencià. Partidari de l’ús dels transgènics i d’un model agrícola vinculat als avenços científics, parla per a ‘El Temps’ dels canvis que ha d’experimentar, segons ell, el sector de l’agroalimentació a Europa.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-Les fusions com la de Bayer-Monsanto són més positives o més negatives per al sector de l’Agroalimentació a nivell mundial?

Depèn del punt de vista amb el qual es mire. Per a mi, com a investigador acadèmic, és una mica trist, perquè això vol dir que el sector, cada vegada, es queda en mans d’empreses més grans. Llavors, les empreses menudes no poden aspirar a competir. Per exemple, una empresa sorgida de la universitat, una spin-off, avui, en el camp de la biotecnologia, no tindria res a fer. A aquesta situació s’ha arribat, entre altres coses, pel rebuig als transgènics, que ha fet que cada vegada s’augmenten més els controls, les proves i les exigències. Tot això encareix el producte del mercat, i al final ha provocat que totes les empreses menudes es queden fora d’ell. Jo puc contar que l’única vegada que he estat vinculat a l’empresa privada va ser fa uns deu anys, quan vaig acabar la tesi. Llavors vaig fer un projecte a la Politècnica finançat per una empresa belga de biotecnologia. Aquella empresa –ni cap d’elles– no aspirava a traure un producte al mercat perquè sabia que això era impossible: aspirava a desenvolupar una investigació i a tindre una cartera de patents perquè les comprara una gran empresa.

-Llavors, el gran problema és la concentració econòmica.

Sí. I s’ha de tindre present que s’està parlant molt d’aquesta fusió perquè és Monsanto, però fa uns mesos va haver-hi una altra igual de grossa de la que ningú ha dit res, que és l’absorció de la suïssa Syngenta per part de ChemChina. I l’any passat hi va haver una altra de la qual tampoc s'ha parlat: la de Dupont i Pioneer. El problema és que Monsanto té la mala fama per culpa dels ecologistes, i oblidem que Monsanto, a nivell d’agroquímica, no era la més gran. Era només la cinquena o la sisena. Monsanto té cartera sobretot en transgènics.

-Quin és el gran problema de Monsanto segons els ecologistes?

-Monsanto és un dolent construït. Va ser la primera empresa en tindre una planta transgènica al mercat. Per tant, s’ha construït una història en la qual el dolent és el més dolent de tots. S’ha construït una imatge de Monsanto molt negativa i aquesta companyia no és ni millor ni pitjor que d'altres. I en alguns casos, quan no hi havia arguments en aquest sentit, s’han inventat. Jo he arribat a sentir que Monsanto havia inventat el DDT i aquesta fórmula és anterior a Monsanto.

-Els transgènics no són el gran problema, segons vostè.

-Mai. Jo treballe amb transgènics en una universitat pública, i com jo, molta altra gent.

-I per què hi ha tanta polèmica al voltant d’aquest element?

-En un moment molt concret, a meitat dels anys noranta, els grups ecologistes necessitaven algun tema per mobilitzar la gent i van crear el mite que “els transgènics són perillosos”, quan són tecnologia nova i que, fins ara, no s’ha demostrat que siga perillosa per a la salut ni per al medi ambient. Entre altres coses, perquè tenen molt més control que qualsevol altra tecnologia. Per això és tan car dur el transgènic al mercat. Hi ha un altre factor: aquest rebuig als transgènics és pròpiament europeu. Als Estats Units, els transgènics s’estan consumint i no s’estan etiquetant. Si te’n vas a la Xina, ells fan allò que els hi dóna la gana sense donar cap explicació. Però a Europa, quan es van fer les lleis per frenar el desenvolupament dels transgènics, es van fer sense cap oposició perquè cap empresa europea grossa –com Bayer o Syngenta– tenia la tecnologia a punt. Això va agafar a totes endarrerides. D’una banda, els ecologistes van proposar l'aturada dels transgènics i de l’altra les grans empreses no van fer cap pressió. Es van quedar callades. Ara ha passat el temps i les grans empreses s’han posat al dia tecnològicament, però tenen un marc legal que les entrebanca. També dic que aquesta política antitransgènics durarà quatre dies a Europa, o almenys aquesta és la meua impressió.

-Està durant des de fa ja temps.

-Sí, però resulta que només se sembra una varietat transgènica a Europa i cada any augmenten les xifres de sembra. Resulta que se’n porten més de vuitanta varietats diferents i cada any s’autoritza alguna més per a la seua importació. Resulta que no hi ha cap mena de subvenció, però cada any s’empren més els transgènics. Des d’aquest punt de vista, el bloqueig no és tal, perquè cada vegada es gasta més malgrat tota la campanya en contra. I després, la principal empresa que tenia la cartera de transgènics més gran, que era Monsanto, ara mateix s’ha fet europea. Ara, tot el pol d’aquesta tecnologia se’n ha anat dels Estats Units a Europa. I les organitzacions ecologistes miren com enfrontar-s’hi, perquè cada vegada fan menys campanya i parlen menys del tema. De fet, últimament no parlen tant dels transgènics, ho fan més del glifosat, que és una tangent del tema dels transgènics. Hi ha hagut exemples de campanyes que s’ha vist que no tenen cap base científica i les han hagut de canviar. A poc a poc, trobaran un altre perill. Pensa que des d’un primer moment no volien transgènics. Després, sabent que els medicaments també són transgènics, van fer una excepció i deien que només parlen del camp. Llavors, els hi dius que hi ha vacunes transgèniques fetes amb plantes del camp i diuen que no, que només es refereixen a l’alimentació. Així es va acotant tot.

-Llavors, segons vostè, el rebuig als transgènics respon a un tòpic.

-A un tòpic sense cap base científica. Diuen que és una tecnologia incontrolada i perillosa. Això no és cert. També diuen que és una tecnologia que està en mans de les grans companyies. Tampoc és cert, perquè obvia tota la investigació pública que s’està fent. I de fet, a Còrdova s’ha desenvolupat un blat que s’ha fet amb fons públics.

-Canviant de situació, recuperar l’agricultura de quilòmetre zero i impulsar l’agricultura ecològica, és viable en una societat com la valenciana?

-Abans, vull aclarir que no tots els ecologistes estan en contra dels transgènics. D’altra banda, l’agricultura ecològica tampoc és quilòmetre zero. Si agafes la normativa, per poder certificar un producte com a ecològic, no cal dir absolutament res de l’origen, de l’empremta de carboni ni de l’empremta hídrica. I de fet, només cal anar a qualsevol tenda ecològica i trobaràs fruita que ve de l’hemisferi sud, etiquetada com a ecològica. Jo sempre utilitze com a exemple una foto divertida, que és la d’una etiqueta de cafè ecològic al Carrefour, un certificat pel Comitè d’Agricultura Ecològica de Galícia i pel d’Astúries. Parlem d’Astúries i de Galícia, grans productors de cafè de tota la vida. Llavors, entenent que, oficialment, allò que coneixem com a agricultura ecològica no respecta el quilòmetre zero, si ens traslladem a la realitat valenciana, a mi, que es faça agricultura de quilòmetre zero, que s’afavorisca la producció local, etc., a mi em sembla molt bé. Però això no és incompatible amb l’ús dels transgènics. A ningú res li impedeix sembrar un transgènic i distribuir-lo en un mercat local o curt. Una altra cosa és que els nostres polítics no hagen vist això, i aquesta seria una forma de fer l’agricultura molt més rendible. Perquè els nostres llauradors estan competint amb llauradors de Sudamèrica, d’Àsia i dels Estats Units que empren tot el que calga de transgènics i nosaltres no.

 

-Tornant a Bayer-Monsanto, la concentració de poder en l’agroalimentació pot significar un precedent negatiu?

-No és cap precedent. Quantes empreses hi ha de sistemes operatius d’ordinador? Aquestes sí que ho controlen tot. Quina empresa funciona sense ordinadors? Resulta que totes les empreses passen per Apple o per Microsoft. Imagina que volgueren fer un altre sistema operatiu... No es podria

-Com afectaria tot açò al territori valencià?

-Pense que ací no ens assabentarem massa. Hi haurà menys competència, cosa que no és gens bona. Dependrem de menys companyies, cosa que tampoc serà bona. Però al final, el llaurador comprarà la llavor o el producte a qui li done la gana. Amb tots els problemes que té el llaurador, aquest serà el menys important. Quins problemes té? Que el preu de molts productes està tirat, que molts sectors de l’agricultura cada cop són menys rendibles... Ara tothom oblida els tarongers i planta caquis. Que per cert, ara que està de moda allò ecològic, pense que és una gran errada.

-En quin sentit?

-M’ho han explicat empresaris i exportadors de la taronja. Mira quina superfície hi ha ara mateix de taronja ecològica a València. I després mira quina producció hi ha. Si ara mateix algú volguera muntar una fàbrica de suc de taronja ecològic, o si algú volguera que tota la taronja ecològica d’Alemanya o d’Escandinàvia anara des de València, fes números i comprova que no hi ha prou producció. En canvi, superfície hi ha molta. Què està passant? Qui té un camp de taronges, com que la taronja és cara, li ix a compte no fer res, donar-lo d’alta com a ecològic, les quatre taronges que ixen les ven i per a la resta acudeix a la subvenció. Això està passant. Els empresaris de la taronja no poden acudir a allò ecològic perquè no poden garantir el subministrament. S’han donat moltes subvencions a la taronja ecològica, però no hi ha en cap lloc. Llavors, tota aquesta política de 20 20 20, impulsada per Elena Cebrián -consellera d'Agricultura i Medi Ambient de la Generalitat Valenciana- perquè l’any 2020 el 20% de la producció valenciana siga ecològica... Què vols que et diga... No tinc cap fe en això. No hi ha productes ecològics a Mercadona o Consum, has d’anar a tendes especialitzades o a les tendes gourmet a un preu exorbitant.

-Aquest buit de l’agricultura valenciana podria ser aprofitat per les multinacionals per establir-se ací?

-Les multinacionals, pel poc que jo conec... Tota la investigació i tot el desenvolupament que es fa a Europa, ja fa temps que se l’han dut fora. L’última va ser BASF, que va estar dotze anys perquè va superar una querella sobre els transgènics i quan la van autoritzar, Alemanya va incloure clàusules addicionals, va tancar tota la divisió i la van dur als Estats Units. Com que saben que el marc jurídic a Europa és tan restrictiu, no es fa investigació per varietats que es poden establir a Europa. Pensa que una investigació local en agricultura pot ser molt interessant, perquè hi ha plagues que només afecten Europa. I sovint convé que s’investiguen determinades plagues. Per exemple, la papaia, als Estats Units, es cultivava bàsicament a Hawaii. Van tindre una plaga que gairebé va arrasar tota la producció i a la Universitat de Hawaii es va desenvolupar una papaia transgènica resistent al virus. Quan van veure que es quedaven sense papaia la van autoritzar per la via ràpida i ara, pràcticament, més de la meitat de la papaia que es produeix als EUA és transgènica i és la que es consumeix al sud-oest asiàtic. I nosaltres hem perdut tota la base d’investigació en aquest camp. Per a què anem a invertir en una cosa que no sabem si podrem traure al mercat? És una carència d’inversió de base que ens repercuteix molt.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.