Quan l'Estat vulnera el dret d'exigir la unitat de la llengua

A l'Estat espanyol hi ha reconegudes quatre llengües oficials. Les institucions estatals, però, diferencien entre «valencià» i «català» quan la unitat lingüística és ben clara. D'aquest fet va adonar-se l'advocat Joan Vall, ja que va comprovar com el criteri variava en unes i altres webs de l'administració central. Vall va recórrer la situació al Consell de les Llengües exigint la rectificació de la postura contra la unitat de la llengua, però cap òrgan va contestar-li. Després de presentar un recurs, el Tribunal Superior de Justícia de Madrid ha donat la raó al lletrat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan Joan Vall, advocat de Barcelona, va visitar diverses webs de l'Estat espanyol va quedar-se perplex. Si visitaves els portals del ministeri de Presidència, del departament d'Afers Exteriors, de Correus, del Consell Superior d'Esports, del Consell General del Poder Judicial o dels ministeris d'Hisenda, Cultura i Indústria, Energia i Turisme s'observava com les institucions estatals complien amb la norma de reconèixer les quatre llengües oficials. Ara bé, si entraves a les pàgines digitals de l'Agència Tributària, la residència oficial del president espanyol, els ministeris de Sanitat i Justícia o el Senat hi havia una llengua més. I no era ni l'asturià ni altra minoritària. Distingien entre el «català» i el «valencià».

Aquesta negació de la unitat lingüística va ser ràpidament contestada per Vall. Després de provar sort amb la Delegació del Govern espanyol a Catalunya, l'advocat va presentar una instància al Consell de les Llengües Oficials de l'Administració General de l'Estat, òrgan competent en la matèria. I a l'escrit, el lletrat va exigir «una explicació raonada» d'aquestes opcions idiomàtiques «incongruents» per tractar-se de la mateixa llengua i va demanar l'eliminació de les opcions alternatives i que només hi haguera una anomenada «català/valencià».

El lletrat, però, va anticipar-se a una possible resolució en contra del seu criteri. A la instància, va reclamar que «en l'improbable cas que el Govern espanyol considere que cal posar de manifest les diferències dialectals de la llengua 'catalana/valenciana', aprecie raonable que es justifique aquesta decisió i que s'explique el motiu de per què no s'utilitza el mateix criteri d'establir diferències dialectals respecte d'altres llengües de l'Estat». Una exigència que anava acompanyada d'una citació de tots els dialectes que els experts estableixen del castellà.

Tanmateix, Vall aportava suficients evidències per indicar allò que dictamina la ciència filològica: que el català del País Valencià i Catalunya són un mateix idioma. «Tot el món sap que aquestes dues denominacions, 'català' i 'valencià', es refereixen a una mateixa llengua. Aquesta afirmació no la posa en dubte cap acadèmia o universitat que compte amb estudis de romanística, ni tampoc institucions acadèmiques encarregades de definir aquests idiomes en els seus diccionaris més propers». I com a exemples citava el que diuen sobre aquesta qüestió el Diccionari Normatiu Valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, el diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola i l'Enciclopèdia Britànica. També afegia, a tall d'exemple, dues sentències del Tribunal Suprem que avalaven la unitat de la llengua.

«Les respectives acadèmies de la llengua catalana i valenciana coincideixen en afirmar, junt amb la resta de la comunitat científica, que no existeix cap mena de dubte respecte de la unitat de la llengua», apunta Vall, fent seues les paraules de l'informe que el Consell d'Europa va enviar al Ministeri d'Administracions Públiques sobre el compliment de la Carta Europea de Llengües Regionals i/o Minoritàries.

La instància, però, va quedar-se en un calaix. I davant la manca de resposta de l'òrgan encarregat de vetllar pel respecte de les llengües oficials de l'Estat, Vall va presentar un contenciós-administratiu al Tribunal Superior de Justícia de Madrid. «No s'ha contestat, ni s'ha notificat cap resposta en el termini de tres mesos tal com obliga l'article 11.1 de la llei. Això suposa una vulneració del dret fonamental de petició», indica el recurs. No debades, l'escrit centra la seua protesta davant l'òrgan superior de Madrid en la «lesió del dret fonamental de petició de l'article 29 de la Constitució espanyola».

La sentència del Tribunal de Justícia Superior de Madrid, a la qual ha tingut accés EL TEMPS, li atorga la raó a Vall. La sala determina que s'ha «vulnerat el dret de l'actor al dret fonamental de petició per part del Consell de les Llengües Oficials de l'Administració General de l'Estat com que no va fer-se una tramitació adequada i una contestació a la petició formulada». És a dir, ratifica la vulneració patida per l'advocat quan va exigir el compliment de la unitat lingüística a les webs de l'Estat espanyol.

La resolució també obliga a l'òrgan lingüístic estatal en un termini de 30 dies a donar una resposta al lletrat. Que la contestació siga assenyada al que dictamina la ciència sobre la unitat de la llengua del català és altra història. De moment, però, s'ha deixat de manifest la vulneració dels drets fonamentals per part d'un Estat espanyol que encara diferencia entre dialectes d'un mateix idioma.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.