La serena pertorbació d'Anna Gual

L'any 2016 ha estat, poèticament parlant, el de l'afirmació rotunda d'una de les veus més interessants de la seua generació, Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986). En aquest exercici ha deixat dos esplèndids poemaris premiats, 'El tubercle' i 'Molsa', que suposen la destil·lació del seu discurs sintètic, el·líptic, farcit a rebentar de sentències aclaparadores i d'imatges poderoses. Una poètica de la pertorbació cosida amb una serenor estranya, igualment torbadora.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

A ningú introduït en l'escena poètica en català li podia estranyar la concessió a Anna Gual de dos importants premis el mateix curs, el Senyoriu d'Ausiàs Marc i el Bernat Vidal i Tomàs. Des de la seua precoç posada en escena del llibre Implosions (2008), publicat amb només 22 anys, l'escriptora i rapsoda havia despertat interès tot i la dificultat d'emergir entre una ben nodrida (i bastant dotada) generació poètica.

El tubercle
ANNA GUAL
Tres i Quatre, Paterna, 2016
Premi Senyoriu d'Ausiàs March
Poesia, 67 pàgines

Els guardons, en tot cas, són més una conseqüència que una suma de casualitats: la publicació també correlativa dels poemaris premiats, El tubercle i Molsa, primers lliuraments d'una trilogia anomenada "Arrel Trinitat", ens proporcionen un díptic de poemaris complementaris, igualment valuosos, que s'invoquen mútuament. O per expressar-ho d'una altra manera, sembla difícil que el lector d'un d'aquells llibres no se senta cridat i interpel·lat per l'altre, fruit d'un mateix procés de liquat de la poètica de Gual per assolir una essència ben satisfactòria.

Ambdós títols agafen elements de la natura que remeten a un cert assossec, un procés lent de creixement i expansió que podríem relacionar amb una creació també calmosa, conscient, per trobar encapçalaments suggeridors ("Celebració a les cames", "Una solitud sencera"), versos concentrats ("Educar / en la puntualitat / de germinar: // De germinar el que sigui"), o fugissers, que diuen (i de quina manera) i no diuen ("Has començat, poema, / a propagar els teus tentacles?". Això i tancaments de poema concloents: "Aquí tens les runes d'una dona". O més oberts: "Sempre hi ha un mort / que sobreviu").

Versos, els d'El tubercle, que van atrapant pacientment el lector, sotmetent-lo a petits colps, erosionant a poc a poc la resistència a còpia d'imatges d'un lirisme i una capacitat expressiva aclaparadores: "Una puça també es una ciutat. / Tot depèn de la lupa." Imatges parides des d'algun indret molt íntim: "Dibuixaré el teu retrat amb la sang / que no vulgui tornar a entrar dins teu". Versos sobre la gestació poètica, sobre l'experiència incerta del cos i la ment, que fan el difícil trajecte de colpir i sacsejar arrencant des de la placidesa d'un paisatge (pretesament) bucòlic.

Itinerari que fem omplint i buidant caselles: "Mil símbols us donaré / perquè en caceu un al vol". O com escriu en el brevíssim "Fascinació", "Un poema no és una certesa, / sinó la mentida de la veritat". Composicions d'una hercúlia capacitat lapidària. O de lapidació de les certeses del lector que pensa que ja-s'ha-escrit-tot, que no hi ha res més enllà d'emulacions i homenatges dels grans tòtems poètics. Supèrbia i escepticisme justificats: no és fàcil trobar llibres que trituren aquesta mena de prejudicis.

Tot i l'evident complementarietat, l'aprofundiment en un mateix món líric i vivencial, Molsa és potser un llibre encara més directe, més concentrat, però igualment lapidari, amb la mateixa pulsió per la frase definitòria que parteix d'algun lloc insospitat. Un poema com "Tanatori d'àncores" (un títol, de nou, excels) és rematat així: "Ets el nen desaparegut / que tothom busca // No et fa llàstima / no tornar a casa?".

Molsa
ANNA GUAL
Adia Edicions, Calonge, 2016
Premi Bernat Vidal i Tomàs
Poesia, 67 pàgines

Els exemples es podrien reproduir. Però la força d'aquest segon round rau, tal vegada, en haver aconseguit reblar encara més el clau, en trobar imatges fascinants i impossibles: "Les formigues recullen amb pinces / el crani de les roses", comença un poemari titulat "Pa i ceba", un títol que, en aquest cas, juga amb la confrontació amb el text per adquirir la seua musculatura. Cerqueu vosaltres el sensacional tancament que hi conté. I una altra: "M'he desprès de la dent i he embenat la geniva". Circuit sensorial que encara amaga unes quantes cimeres, poemes-manifest com ara "Tres mantres": "Llaurar la terra daurada. / Morir / deixant un bell llibre com a cadàver". O el definitori "Cangur": "Per què parir si ja sóc jo / la que em duc a dins?".

Gemma Gorga encerta quan parla en l'epíleg d'un "cúmul de perplexitats, estranyeses i petites dislocacions" que "desemboca en una poesia trasbalsadora, fins i tot amenaçadora". Però que arriba sense recórrer a estridències. Reforçant, tot just per això, els seus efectes en el lector. Aquesta ambivalència, la d'una poètica assedegada i ferotge alhora, juntament amb la potència plàstica de la proposta, la seua depuració i concreció i el seu poder representatiu i reflexiu (suggeridor, més aviat, sense conductismes estèrils), defineix una de les obres poètiques més destacables (en conjunt i per separat) i singulars dels darrers temps.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.