Històries de Gil Parrondo

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Gil Parrondo, el millor decorador de la història del cinema espanyol, em va explicar un dia la raó per què el Senat romà que apareix en La caída del Imperio romano de Samuel Bronston tenia les parets interiors de maons. A mi m’havia estranyat molt, ja que les exageracions característiques de les superproduccions americanes guarnien de luxes postissos els interiorismes, i la pel·lícula (amb aquell immens decorat del fòrum romà) resplendia de marbres i pedres exòtiques en totes les façanes i els palaus imperials. Ens havíem acostumat a veure tot ambient poderós recarregat i preciosista. I aquell Senat no quadrava. Feia pobre... La seva resposta va ser contundent: “Era de maons perquè en realitat era així. No vam fer més que documentar-nos”. Llavors el vaig admirar molt més, i vaig deduir el que aquest patró professional significava: la resta de la pel·lícula no era un deliri, sinó la reconstrucció del deliri de la Roma imperial.

Quan Ridley Scott fa el remake semi-inconfés del film a Gladiator, les impactants panoràmiques aèries del fòrum digital em van recomanar una trucada a Gil Parrondo per sentir la seva valoració, que va ser molt negativa: “És un dibuix animat molt senzillet, amaga els detalls importants i falsifica les proporcions. Nosaltres ho vam fer tot a mida a Las Rozas”. A banda del dret del cinema a prendre’s totes les llibertats quan li convingui, que sempre he defensat, vaig entendre l’orgull de Parrondo, representant final d’una gloriosa estirp de professionals que al film van presidir Veniero Colasanti i John Moore. De tots els decorats de La caída del Imperio romano el més apreciat per ell era el campament de fusta i pedra des d’on Marc Aureli dirigeix les campanyes contra els bàrbars a les muntanyes nevades de Segòvia. Tres detalls que adorava: el ganivet llaurat amb què el cec Mel Ferrer talla la poma enverinada per identificar el cantó mortífer; l’abric de llúdriga i mart gibelí que llueix Sofia Loren quan fa les ofrenes als déus; i els mapes cartogràfics de l’emperador al seu habitatge. Tot idèntic als originals conservats als Museus Vaticans, que van poder copiar amb un permís excepcional del papa Roncalli, Joan XXIII, pocs mesos abans de morir. Il papa buono era un home molt relaxat, i el cinema li agradava molt. Era molt amic de Luchino Visconti i El Gatopardo li semblava la pel·lícula més important de la història. Abans, però, quan era el patriarca de Venècia ja va acompanyar el rodatge de Senso i hi va participar, un film que públicament li semblava de moral equívoca molt poc recomanable, però de valors cinematogràfics evidents. Anys més tard, quan Visconti va tornar a la ciutat per rodar Muerte en Venecia, es va inspirar en els passejos clandestins de Roncalli sense la porpra cardenalícia pels barris més pobres, quan filmava Dirk Bogarde seguint Tadzio pels racons més insalubres de la llacuna contaminada. Algunes de les històries del futur papa el van inspirar per demanar a Ferdinando Scarfiotti com volia embrutar la ciutat-museu.

Torno amb Gil Parrondo, a qui he escoltat anècdotes delicioses de treball quan van fer Simbad y la princesa, Mister Arkadin, Robin y Marin, o Viajes con mi tía.

Una de molt divertida, molt, té a veure amb l’abric de Sofia Loren en La caída... Parrondo també va ser-hi a Doctor Zhivago, sense signar. Un assessor sobre el terreny, no oficial, obligat per la capacitat de convicció de Perico Delgado. Al nostre home no li agradaven gens ni els pentinats ni els maquillatges de Julie Christie, que no tenien res a veure amb l’època retratada, sinó amb la fotogènia popera de 1965. Si reviseu Doctor Zhivago, el look de Lara canta moltíssim. Especialment en les escenes inicials a Moscou, quan treballa de “noia de companyia” forçada per la seva mare, i porta una mena d’abric de pell tenyit de color rosa, ideal per a la Petulia de Richard Lester, però mai per a un David Lean. És l’abric de la Loren aprimat i repintat, un acte de sabotatge de Gil Parondo, un gol que va colar a Phyllis Dalton, per la indecència de la seva submissió a una moda ocasional i no al rigor d’un bon professional.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.