La Barcelona de postguerra retratada per la literatura catalana surt a la llum més de mig segle més tard

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Manuel Vázquez Montalbán deia un fet inqüestionable, que molts escriptors catalans de la seva generació escrivien en llengua castellana gràcies al franquisme −i eren escriptors antifranquistes! Ho van fer, com se sap, per culpa de la castellanització portada a terme, bàsicament, a l’escola, als mitjans de comunicació i a l’expressió artística, del llibre al teatre i cinema. I després, perquè si pensaves a ser narrador, només existia el castellà, com a llengua literària factible, com a llengua literària viable, amb possibilitats d’arribar al públic sense entrebancs. I encara que a partir dels seixanta la marginació del català ja no va ser tan bèstia, el mal ja estava fet, en una part considerable: l’heroic novel·lista català dels quaranta i cinquanta va quedar estigmatitzat de catalanista −d’activista catalanista, i avui, d’independentista− si no de barretinaire, localista, tronat, resclosit, mentre que l’escriptor castellà era només un autor i prou; és a dir, un autor de cap a peus.

Si els anys 40 i 50 un autor volia aplicar el mirall a la societat  que l’envoltava i ho volia fer en català, ho tenia molt cardat. Ho va comprovar l’escriptora Cèlia Suñol (Barcelona, 1899-1986). Esperançada per l’obtenció del primer premi Joanot Martorell amb la magnífica novel·la Primera part, l’any 1947, i la sorprenent i excepcional autorització de l’edició, encara que fos amb trossos censurats, va publicar un primer recull de relats, L’home de les fires i altres contes (1950), i també es va animar, ingènuament, a escriure dues narracions més, clarament realistes, i, a més, tèrboles, pessimistes, sobre la Barcelona de l’època, una Barcelona plena de crostes −escriu− que eren “el fruit corromput d’una postguerra que no s’acaba mai”.

Es titulaven El bar i El Nadal d’en Pable Nogales, parlaven de fam i misèria, d’estraperlo i baixos fons, de brutícia assumida i precarietat, i, naturalment, foren prohibides. Potser en castellà, i encara que fos a canvi de retocs i supressions, haurien pogut ser autoritzats: depenia també de la força de l’editor, del grau de la seva influència davant del règim, d’una trucada a temps a un despatx oficial concret de Madrid. Ara bé, l’editor en castellà ja era sempre, per sistema, un home de confiança del règim. L’editor en català −Aymà, Selecta− havia de guanyar-se-la dia a dia i no podia enfrontar-s’hi, no podia tibar gaire la corda.

Adesiara Editorial, que l’octubre del 2014 rescatava, sencera, Primera part, presenta ara els dos relats, i reforça, així, la justa recuperació de Cèlia Suñol per a la literatura catalana.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.