Ministeri de la nostàlgia franquista

La Memòria Històrica ressuscita els nostàlgics de la dictadura

La Llei de Memòria Històrica s’està aplicant paral·lelament a València i a Alacant. Al Cap-i-casal s’estan derruint els últims escuts de l’època franquista, ubicats en alguns edificis. Més al sud, amb l’aplicació més avançada, una sèrie de denúncies polítiques i d’actes vandàlics evidencien la nostàlgia que caracteritza una part de la societat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Han hagut de passar nou anys des de la seua aprovació perquè els governs municipals d’Alacant i València apliquen la Llei de Memòria Històrica. Impulsada per José Luís Rodríguez Zapatero, aquesta llei va generar un enrenou entre els sectors polítics més conservadors, que van criticar-la per “reobrir ferides” i per “despertar fantasmes” que, segons els detractors, ja no hi eren.

Sota aquest argumentari, l’abúlia cap a aquesta llei als ajuntaments governats pel PP va resultar una constant. A València, la desapareguda Rita Barberà no va voler sentir ni parlar-ne. De fet, va ser denunciada per no aplicar aquesta llei i la seua causa va ser traspassada entre diversos tribunals. El motiu del canvi de jutjat fou les condicions d’aforament de l'ex-alcaldessa, que es van modificar quan Barberà va passar a formar part del Senat. Finalment, el Suprem va arxivar la causa per considerar que l’ex-dirigent del PP “no va desobeir” cap ordre que l’obligara a retirar els símbols franquistes dels carrers de València.

A Alacant, l’ex-alcalde Luis Díaz Alperi va exigir 25.000 signatures per aplicar una Llei que havia estat aprovada al Parlament espanyol. Era la seua resposta a l’exigència dels partits d’esquerra, PSPV i EUPV, que formaven part de l’oposició al consistori. Per acabar-ho d’adobar, la Diputació d’Alacant, llavors presidida per l’imputat José Joaquín Ripoll, va rebutjar la proposta del PSPV que exigia retirar el títol de “fill adoptiu” que Franco encara ostentava a la Diputació l’any 2008, trenta-tres anys després de la seua mort. Segons els populars, “aquest tema no preocupava els alacantins”.

Els nous governs de València i Alacant van prioritzar l’aplicació d’aquesta llei que, d’altra banda, el PP no va anul·lar, tot i tindre la capacitat de la majoria absoluta al Parlament espanyol entre 2011 i 2015. El ben cert és, però, que els partits conservadors –PP i Ciutadans– han rebutjat els canvis que aquesta llei ha introduït. I una part de la societat s’ha mobilitzat contra les iniciatives que pretenen esborrar les darreres despulles visuals de la dictadura.

València, en procés

L’equip de Govern de la capital del País Valencià va aprovar al plenari l’aplicació de la Llei de Memòria Històrica al mes de juliol de 2016. Va rebre el suport de Compromís, PSPV, València en Comú i Ciutadans. El PP es va abstenir. Ara, sis mesos després de l’aprovació, la iniciativa comença a funcionar. Al voltant de seixanta carrers canviaran pròximament de nom. La primera iniciativa, però, és la de derruir els escuts franquistes encara presents a dos centres d’educació infantil i primària, a dos casernes de la Guàrdia Civil i al Centre Diocesà de Pastoral Juvenil, ubicat al barri de Patraix. Els operaris municipals ja estan treballant en la retirada, i també es preveu l’eliminació de tres plaques en distints carrers i places que encara recorden la dictadura o la victòria del bàndol revoltat durant la Guerra Civil.

Façana del col·legi públic Teodor Llorente, a València ciutatFaçana del col·legi públic Teodor Llorente, a València ciutat. Recentment, l'escut ha estat derruït per operaris de l'Ajuntament.

Resta per veure, però, la reacció de l’Arquebisbat de València. En quatre edificis dependents d’aquesta institució religiosa resten, encara, símbols que recorden el franquisme. Pel que fa als carrers, l’Ajuntament té la idea de feminitzar la ciutat, tal com ha fet Alacant. La llista dels noms substituïdors encara no està tancada, pel que al tema encara li queda recorregut no exempt de polèmica, tal com s’ha donat més al sud.

Alacant, en la cruïlla

Al mes d’abril de 2016, el plenari de l’Ajuntament d’Alacant va aprovar per unanimitat l’aplicació de la Llei de Memòria Històrica mitjançant un procés integrador i de consulta veïnal adreçat a pal·liar possibles polèmiques. Malgrat que aquest procés s’ha dut a terme amb acords amb les juntes veïnals, PP i C’s han alçat la veu durant el procés dels canvis de carrers, vuit mesos després de votar a favor de la proposta al plenari. Fins i tot, Ciutadans ha exigit la paralització dels canvis de noms dels carrers com a condició per aprovar els pressupostos de la ciutat. El partit taronja considera que aquestes modificacions “no respecten el consens”, un argument que també ha emprat el PP alacantí a través de Mari Carmen de España, regidora a l’Ajuntament i filla de l’ex-president de les Corts Valencianes i de la Diputació d’Alacant, Julio de España.

La situació, però, s’ha agreujat encara més. L’arribada del nou Govern al consistori –format per PSPV, Guanyar i Compromís– va suposar la instal·lació d’un monòlit dedicat a Miquel Grau, jove assassinat durant la Transició al centre d’Alacant mentre penjava uns cartells que animaven a participar en la manifestació del 9 d’Octubre, en la qual es va exigir l’Estatut d’Autonomia per al País Valencià. El monòlit que recorda la memòria d’aquest militant del Moviment Comunista del País Valencià ha estat atacat en diverses ocasions, normalment amb pintura que tapava el seu contingut o amb adhesius de la Falange. Durant la matinada del 4 al 5 de gener, la placa va ser destruïda i immediatament restaurada pel Casal Popular Tio Cuc, una de les entitats que més ha lluitat per mantenir la memòria de Grau. Precisament, un dels carrers que homenatjaven el franquisme a Alacant ha estat rebatejat amb el nom de Miquel Grau. Abans, el nom d’aquest carrer era el de Joaquín García-Morato, aviador de Melilla que havia lluitat amb el bàndol revoltat durant la Guerra Civil.

Imatge del monòlit dedicat a Miquel Grau, constantment atacatImatge del monòlit dedicat a Miquel Grau, constantment atacat

El feixisme, però, no només s’ha manifestat mitjançant el vandalisme. El canvi de nom del barri de José Antonio, dedicat a Primo de Rivera, fundador de Falange, va animar els militants d’aquest partit a protagonitzar una concentració en aquest barri humil d’Alacant que ara rep el nom del poeta oriolà Miguel Hernández. La protesta, que va reunir una desena de persones, va servir també per exigir el manteniment del nom de la plaça de la División Azul, que serà substituïda pel nom de plaça de la Igualtat.

Resistències al Baix Segura

Més al sud, la localitat de Callosa de Segura ha adquirit rellevància mediàtica gràcies a l’impediment que part de la seua població ha aconseguit. L’equip de Govern d’aquesta població de 18.000 habitants va acordar retirar la Cruz de los Caídos, encara present en aquest municipi. Centenars de veïns van impedir aquest propòsit, contra el qual també es va manifestar el PP, que va participar en la protesta. Un ex-regidor d’aquesta formació va situar el seu cotxe al mig de la plaça per entrebancar el treball dels operaris. Fins i tot, la Plataforma en Defensa de la Cruz va ser creada per garantir la supervivència d’aquest símbol franquista al qual molts li atorguen el valor religiós per argumentar la defensa del seu manteniment. L’afer de la creu serà reprès després del Nadal, però l’oposició a la seua retirada és forta i farà difícil prendre qualsevol decisió des del consens.

Un grup de feixistes es fotografien a la Cruz de los Caídos de Callosa de SeguraUn grup de feixistes es fotografia a la Cruz de los Caídos de Callosa de Segura

Tot i que al País Valencià –com a l’Estat espanyol– els partits d’extrema dreta són estrictament residuals, és ben cert que tant el PP com avui mateix C’s practiquen un llenguatge que atrau els votants més nostàlgics. La llista d’arguments que ambdues formacions donen per frenar l’aplicació de la Llei de Memòria Històrica al·ludeixen al consens i a l’oblit d’un passat incòmode, però troben també el suport d’aquells que no tenen problemes a expressar el seu anhel a la dictadura. Són les despulles de la nostàlgia, perfectament absorbida i integrada als partits majoritaris de la dreta espanyola, incòmodes amb la retirada dels últims símbols de la dictadura que encara es resisteixen a desaparèixer.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.