L'era postpetroli, o endinsar-se en la penombra

Una ullada a l’era postpetroli situa les petrolieres entre la ruïna i la inversió en energies renovables.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Stewart Spence era un jove hoteler d’Aberdeen el 1971, quan es va adonar de què significava una febre del petroli. El seu hotel, el Commodore, era l’únic d’aquella ciutat escocesa amb cambra de bany privada a les habitacions. Un dia un executiu petrolier nord-americà va entrar a l’hotel amb texans i botes i barret de vaquer. Després d’assegurar-se que les habitacions tenien bany privat, en va reservar 20 per a sis mesos i va pagar per avançat amb un gir bancari. Aquell home, cap d’una companyia de serveis petroliers anomenada Global Marine, estava transportant tres plataformes petrolieres des del golf de Mèxic a Aberdeen. Així va començar el boom del petroli a la mar del Nord, a Escòcia. Van arrelar a la zona braseries d’estil nord-americà, els puros i paraules típicament nord-americanes com roughneck (‘pinxo’) i roustabout (‘peó’). S’explica que els texans bevien Dom Pérignon en gerres de cervesa. Van viure la gran vida fins que els preus del petroli es van desplomar el 1986. Després van desaparèixer gairebé tan de pressa com havien arribat, diu Spence.

Des d’aquell temps, el petroli ha portat èxits i fracassos a Aberdeen, però mai abans el sentit d’abatiment en què està sumida avui la ciutat. El 2012 tenia més multimilionaris per cada 100.000 persones que Londres i l’heliport més concorregut del món, que portava i tornava els treballadors de les plataformes. Però la crisi dels preus del petroli del 2014 va fer entendre que, després de gairebé mig segle d’explotació, molts dels jaciments a alta mar d’Aberdeen s’havien tornat massa cars per ser sostenibles. El nombre de llocs de treball va baixar dràsticament i alguns productors de petroli estan al caire de la bancarrota.

Ara que el món entra en el que podria ser el crepuscle de l’era del petroli, hi ha qui es pregunta si les penúries d’Aberdeen podrien ser una premonició de coses que passaran en regions productores de petroli de tot el món. Spence així ho creu. Encara regenta l’hotel més elegant d’Aberdeen i està a punt d’instal·lar-hi una estació de càrrega per a vehicles elèctrics.

No tan de pressa, diuen molts veterans del sector petrolier. Accepten que les regions petrolieres amb uns costos elevats com la mar del Nord, a prop d’Escòcia, les arenes bituminoses del Canadà i l’Àrtic rus poden travessar problemes, però tenen l’esperança que almenys hi hagi un altre boom del petroli, nascut de les cendres de la fallida actual, perquè hi ha hagut molt poca inversió els darrers dos anys per obrir noves fonts de subministrament. Els pròxims dos anys, aquests coneixedors del sector creuen que el mercat tornarà a oscil·lar de la saturació a l’escassetat. Els principals beneficiaris seran els productors de llocs amb un petroli abundant i de baix cost, com l’Orient Mitjà, la Conca Permiana, als Estats Units, els jaciments a la plataforma continental del Brasil i parts de l’oest de l’Àfrica. Però, encara que aquestes regions potser viuran un boom d’inversió, això durarà poc, perquè la demanda a llarg termini va de baixa i el mercat podria saturar-se ràpidament.

Després de la tempesta

Quan això arribi, què podria significar un declivi terminal en el consum de petroli per a la indústria, els governs i el món en general? La sotragada més forta es viuria als països en vies de desenvolupament dependents del petroli. Com assenyala Jason Bordoff, del Centre per a les Polítiques Energètiques Globals de la Universitat de Colúmbia, les tensions socials que ara són evidents en petro-Estats amb dificultats pressupostàries com Veneçuela i Nigèria són una pista del que ha de venir. Els països del Golf accelerarien els seus esforços per diversificar les seves economies i anar deixant de banda el petroli, com ja està fent l’Aràbia Saudita. Els Estats Units potser repensarien la seva negociació gepolítica de “petroli a canvi de seguretat” amb el reialme. Uns ingressos del petroli més baixos podrien incrementar la inestabilitat en llocs com l’Iraq.

Les companyies petrolieres, per la seva banda, hauran d’explorar noves línies de negoci. La mar del Nord permet entreveure algunes de les oportunitats que tenen a l’abast. A prop d’Aberdeen, empreses com Royal Dutch Shell estan desmantellant parts de l’espectacular xarxa de plataformes i oleoductes instal·lats als setanta. Andrew McCallum, assessor de l’organisme regulador britànic, l’Autoritat per al Petroli i el Gas, diu que les petrolieres podrien exportar els coneixements sobre desmantellament en projectes d’arreu del món.

Fixeu-vos en Noruega

Statoil, la companyia petroliera estatal de Noruega, és un exemple del que podrien fer les petrolieres en un futur. Aquest any va adquirir una llicència per construir el parc eòlic flotant més gran del món 24 quilòmetres enllà de la costa de Peterhead, al nord d’Aberdeen. Cadascun dels 5 aerogeneradors de 6 mW estarà fixat al fons marí damunt d’una base d’acer flotant, cosa que els permet operar en aigües més profundes que una turbina convencional incrustada al sòl marí. Això li donarà accés a uns vents més forts, més mar endins, i així podrà produir electricitat més econòmicament.

A Noruega, Statoil també gestiona dos projectes per emmagatzemar diòxid de carboni sota l’aigua, fet que suposa un dels exemples més avançats d’una tecnologia considerada clau per eliminar els gasos d’efecte hivernacle de l’atmosfera: captació i emmagatzematge de carboni (CEC). Això és costós i encara és a les beceroles, i els governs només hi han donat suport de manera desigual. El 2015 tan sols es van emmagatzemar 28 tones de CO2 d’aquesta manera. Per ajudar a complir el límit dels 2 °C, l’AIE diu que el món ha d’emmagatzemar la ingent quantitat de 4.000 milions de tones cada any cap al 2040.

Amb el petroli caminant cap a la seua fi, les energies renovables, com ara la solar, prenen el relleu.

Els biocombustibles són una altra manera de diversificar-se. Al port de Rotterdam, a la mar del Nord, l’empresa de refinació finesa Neste rep greixos de rebuig dels escorxadors del món i els converteix en biodièsel per a la indústria del transport i l’aviació. Costa més que el dièsel normal, però amb les normatives de la UE la combinació energètica dels països membres ha d’incloure un 10% de biocombustibles abans del 2020. El màxim responsable de Neste, Matti Lievonen, recorda que el 2012 nou desenes parts dels beneficis d’explotació de la companyia venien de la refinació de combustibles fòssils, mentre que ara les renovables representen un 40%.

No totes les companyies petrolieres volen ser innovadores. Moltes tenen previst desenvolupar més gas, però també insisteixen que la demanda mundial de petroli com a matèria primera per a productes petroquímics els mantindrà en el negoci encara que la demanda provinent dels cotxes decaigui. L’AIE pronostica que els petroquímics faran pujar la demanda de petroli, pel cap baix, en 6 milions de b/d els propers 25 anys. Les companyies petrolieres estan pressionant els governs perquè carreguin impostos al carboni, perquè creuen que són la millor manera de desbancar definitivament el carbó i promoure el gas natural, si més no fins que les renovables i les bateries estiguin prou madures. Fins ara els governs han mostrat una voluntat extremadament minsa per posar aquests impostos. L’AIE ha calculat que els mercats del carboni van cobrir tan sols un 11% de les emissions relacionades amb l’energia el 2014. Per contra, el 13% de les emissions anaven lligades al consum de combustibles fòssils promogut pels subsidis.

Els combustibles per al transport estan molt més gravats, però en índexs molt variats: a Europa els impostos són alts mentre que als Estats Units i a la Xina són baixos. Els experts diuen que als Estats Units és més fàcil regular el consum de combustible a través d’estàndards d’eficiència dels vehicles, ja que els consumidors ho perceben molt menys que els impostos als combustibles.

Els actors crucials i subestimats en el futur del petroli són els consumidors. Les seves tries, si més no en la mateixa mesura que les dels productors i els governs, determinaran el destí final del petroli, perquè l’or negre alimenta els sectors que fabriquen productes per a ells, els camions que els reparteixen aquests productes, els cotxes que condueixen i els objectes de plàstic que emplenen casa seva.

Aquest informe especial ha començat recordant com els cavalls van ser desplaçats pels cotxes. Els urbanistes no van trobar maneres de reduir el problema dels excrements. Els governs van pavimentar les carreteres, van posar senyals de trànsit i van implementar lleis que van permetre al cotxe de motor fer-se un lloc. Però va ser l’atractiu del Model T per a milions de consumidors el que finalment va apartar els cavalls de la carretera.

D’una manera semblant, les companyies petrolieres potser se centraran en combustibles alternatius, els governs jugaran amb els impostos als combustibles i amb les taxes al trànsit, els costos de les bateries potser baixaran de cop i la xarxa elèctrica potser es transformarà per funcionar amb el sol i el vent. Però cap d’aquests desenvolupaments per si sol no posarà fi a l’era del petroli. Només quan uns emprenedors puguin captivar la imaginació de la societat amb nous vehicles que transformin completament l’experiència del transport, en comptes de canviar només el combustible, el motor de gasolina es quedarà sense espai a la carretera.

Això podria passar amb els cotxes elèctrics autopilotats, que finalment podrien convertir-se no tan sols en receptacles per desplaçar-se sinó en oficines, hotels i centres d’entreteniment mòbils, que es bellugarien nit i dia sense fer soroll pels carrers de la ciutat. O podria ser alguna altra innovació futurista. Una nova obra de teatre que es representa a Londres, Oil (‘petroli’), prediu que l’era dels hidrocarburs s’acabarà quan els xinesos extreguin heli-3 de la Lluna per fer funcionar cotxes i cases que vagin amb energia nuclear a la Terra. Sigui quina sigui la vostra fantasia, segur que hi haurà més guerres i crisis del petroli. Però, fins que el motor de combustió interna no perdi l’extraordinària preponderància que té a les carreteres del món, l’era del petroli no es frenarà.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.