MEDI AMBIENT

"Des de la Generalitat es continuen fent polítiques de despoblament"

Professor de la Universitat Jaume I de Castelló i un dels màxims experts en sociologia del món rural del País Valencià, Artur Aparici fou un dels qui a la dècada dels 90, sol·licità la declaració de Penyagolosa com a parc natural.  Representant de la Fundació Penyagolosa per al Desenvolupament Rural al consell rector del parc, es mostra molt crític amb els actuals gestors. “S’imposa una determinada visió ecologista caducada en perjudici dels habitants locals”, lamenta.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-Quina importància té que l’administració compre el pic del Penyagolosa?

Em sembla que és una magnífica notícia. El macís de Penyagolosa és un indret indiscutiblement emblemàtic i un símbol per a tot el País Valencià. A més em sembla molt positiu que la primera adquisició que faja l’administració siga la del mas de Sanahuja perquè és el que més simbolitza el pic. Tan de bo siga la porta per l’adquisició de tot el conjunt. Crec que amb la compra de Sanahuja la Generalitat es queda amb una magnífica posició per comprar la resta de propietats.

-El president de la Generalitat va parlar en el seu moment de fer un centre d’interpretació al mas de Sanaüja. Què li sembla la idea?

Nosaltres farem tot el que puguem per impedir-ho perquè és una barbaritat. Pensem que s’ha de millorar el centre d’interpretació de Sant Joan i fer una segona porta al parc des de Xodos. Hi ha altres masos abans d’entrar al parc on podria fer-se un segon centre d’interpretació, però en cap cas al mas de Sanahuja. Fer un parc d’interpretació allí no té cap sentit. És com quan vols posar en valor el centre d’una ciutat: té sentit posar un pàrquing en el centre? No, els aparcaments s’han de posar en les zones adjacents i que la gent accedisca caminant al centre. Un centre d’interpretació no ha d’estar en el centre del parc.

En canvi sí pensem que podria ser interessant que es creara un centre polivalent. Una idea que nosaltres sempre hem defensat és que les cinc universitats públiques -perquè pensem que el Penyagolosa hauria de ser un símbol de tots els valencians- creen un centre d’investigació sobre  el tema de plagues o de gestió forestal sostenible. Cal tenir en compte que el pinar de Sant Joan és un pinar molt vell i que, per tant, pot tenir molt d’interès. A més  el macís de Penyagolosa té una gran biodiversitat, incrementada per les grans diferències d'altitud de més de 1500 metres des de les zones més baixes fins al cim.

-A la dècada dels 90 vostè va formar part de la Coordinadora en defensa de Penyagolosa. El 2006 finalment la Generalitat va declarar Penyagolosa com a parc natural. Des d’aleshores vostè ha participat activament en el consell rector del parc, on representa la Fundació Penyagolosa. Quina opinió té de la manera com actualment es gestiona el parc? 

Aquella va ser una Coordinadora extraordinàriament diversa i plural, però força representativa, que pensava en clau de futur tant per a l'ecologisme com per al medi rural. La gestió d’aquesta conselleria respecte de Penyagolosa és més que deficient, les seues orientacions són absolutament inconvenients. Es pot ben dir que la gestió d'aquest parc exemplifica molt bé com des de la Generalitat es continuen fent polítiques de despoblament. 

-Què vol dir?

Contràriament  que molta gent del carrer ha acabat pensant, degut a un tractament mediàtic poc rigorós, el despoblament no és un fenomen natural. El despoblament es genera perquè hi ha polítiques que despoblen. L’Espanya buida és l’altra cara de la moneda de l’Espanya radial. L’Espanya buida existeix perquè hi ha hagut una política de gestió del territori que està inspirada en el model espanyol de la centralitat. Aquests processos es construeixen històricament i socialment. Si s’haguera decidit en el seu moment que la capital del regne fora Toledo i no Madrid, avui totes les grans infraestructures convergirien a Toledo i Madrid seria com ara Sòria. Al País Valencià, la despoblació de les zones interiors és el resultat col·lateral de fer polítiques de concentració de recursos, infraestructures, serveis i inversions, en les zones de major demografia. Estic descrivint un bucle espiral despoblador que encara continua.

 

-L’ara diputat i abans professor universitari, Germà Bel, sempre ha defensat que les infraestructures tenen ideologia. 

Sí. I en aquesta mateixa línia cal deixar clar que el despoblament es fa, no naix espontàniament. Si vols lluitar contra el despoblament, el primer que has de fer és deixar de despoblar. Totes les administracions hi tenen responsabilitats -en matèria de recursos sanitaris, infraestructura telemàtica, transport públic, sistema educatiu, joventut, ...-, però és sobretot a la Conselleria d'Agricultura, Desenvolupament Rural i Medi Ambient a qui més li compet. I en canvi, el que està fent aquesta Conselleria és generar despoblament perquè encara no aplica en les seues decisions el criteri de gestió territorial. Qualsevol decisió que pren l’administració hauria de tenir una avaluació de l’impacte territorial, però n'estan tan convençuts que fan bé de concentrar els recursos que ni tan sols s'ho plantegen.

 

-Però aquesta és la primera legislatura en la qual la qüestió del despoblament s’ha situat en l’agenda política de la Generalitat. El 2016 es va presentar l’Agenda Valenciana contra el Despoblament. Conselleries com les d’educació o sanitat han tractat de reforçar o com a mínim no tancar els serveis en les zones d’interior. I la Generalitat va anunciar que destinaria tres milions d’euros a municipis amb alt risc de despoblament.

Crec que el primer que haurien de fer és un pla de xoc per a municipis de menys de 400 habitants. Aprendrien molt; se n’adonarien de totes les polítiques que es fan des de la Generalitat i la Diputació que provoquen el despoblament, abans i ara. Això els permetria adoptar un punt de mira autocrític, imprescindible per a poder revertir el despoblament. Decisions com fer l’autopista apegada a la costa, per exemple, són determinants per explicar l’actual desequilibri territorial poblacional a les comarques del nord.

El problema dels polítics és que prefereixen creure que el despoblament és un fenomen natural i això és fals i com més en parlen del "fantasma o el tsunami, ..., del despoblament",com si fóra un fenomen inexplicable i independent de la gestió que es fa del territori, més despoblen, perquè presenten els pobles com un indret d’on cal fugir. D'aquest aspecte en podríem parlar molt més del que cap en aquesta entrevista.

-Considera que la política del Botànic en matèria de gestió del territori i despoblament ha seguit aquesta línia?

Diria que segueixen governant el territori de manera que produeixen despoblament. Si no encerten a comprendre com produeixen despoblament amb les seues polítiques, no s'avançarà. Cal dir, que encara que les polítiques que produeixen el despoblament deixaren de fer-se avui mateix, cosa que no ocorre, i poguèrem iniciar una certa contraurbanització, frenant l'èxode rural de joves formades i incorporant al rural parelles joves i qualificades, encara així, alguns del pobles rurals amb pèrdua de població tardarien anys en deixar de perdre població perquè les piràmides d'edat estan massa invertides, s'han deixat degradar durant dècades sense que l'administració es preguntara què estava fent malament per què els pobles es despoblaren d'eixa manera. El govern del Botànic sembla tenir una certa voluntat, però cal que es faça les preguntes correctes si vol trobar solucions efectives.

-Però diria que les polítiques en aquesta matèria han estat erràtiques aquests quatre anys?

No, però estan sota mínims. Es posen alguns diners sense haver aplegat a comprendre quin és l’origen d’aquest problema. Cal canviar la manera de mirar el territori pea poder canviar el tipus de governança. A la gent que vivia a les comarques que s'han despoblat se'ls ha negat el dret de ciutadania. “Vostès han de pagar igual com tots, però les inversions anem a concentrar-les allà on vostés no hi viuen”, els diuen des de l’administració. Tothom paga els impostos per igual però no tots tenen els mateixos drets d’accés als serveis públics.

Crec que, si com administració assumeixes que fas sistemàticament polítiques de concentració en unes zones, alhora has de fer polítiques compensatòries del desequilibri que provoques. Si no ho fas, estàs negant-los el dret de ciutadania a una part de la població. Són dos maneres de mirar la governança del territori que es corresponen alhora amb dos models de país.

-Què proposa, doncs?

El primer seria fer un pla de xoc per a municipis de menys de 400 habitants. Així se n’adonarien de les mancances en telecomunicacions, en infraestructures, de la importància de la mobilitat, del pes i el paper vital de la població flotant de segona residència en els petits municipis. Descobririen també l'existència d'una nova ruralitat summament atractiva, orgullosa i dinàmica, malgrat la imatge nefasta i obsoleta que es trasmet als mitjans i que impregna els discursos dominants. A més descobririen problemes que ni s’imaginen: com per exemple que pobles on viuen 50 persones entre setmana amb un muntó d'habitatges teòricament buits, tenen problemes greus d’accés a l’habitatge. Se n'adonarien de la importància d'un transport públic del segle XXI, de la necessària ubicació de determinats recursos sanitaris, territorialment pensada, d'un ample de banda suficient, de les escoles infantils per a què parelles joves puguen optar per quedar-se o per incorporar-se al rural, ... El problema és que la gent que des de l’administració dissenya les polítiques per als espais rurals no té ni idea de les necessitats rurals. Es pensen que als pobles la gent encara va en boina.

 

-Ens hem desviat del tema, que era els conflictes en la gestió del parc natural del Penyagolosa.

En matèria de gestió de parcs, Penyagolosa sintetitza tots aquests problemes de què he parlat. S’està gestionant el parc sense tenir en absolut en compte les necessitats i les inquietuds de la població local. Però a més a més, a això se suma que en la gestió d’aquest espai natural s’ha imposat un enfocament ecologista molt desfasat.

Al meu parer el que estem patint ací és inaudit: a Europa el moviment ecologista està entrant al segle XXI amb la convicció que cal treballar i intervindre amb la implicació de tots els agents socials involucrats; són conscients que al canvi climàtic i a la crisi ecològica li hem de fer front tots plegats, no una petita elit suposadament il·lustrada; en canvi,  al País Valencià una part de l’ecologisme va en sentit contrari, cap al segle XVIII.

Algun sector de l’ecologisme del País Valencià es comporta com una espècie de secta, d’il·luminats, que pareixen gaudir de marcar la distància amb la gent. Per a aquests ecologistes fins i tot els llauradors són enemics. I ja no parlem dels corredors de muntanya o dels qui viuen en el món rural. El problema és que aquest sector sembla haver tingut una gran influència en la conselleria i en l'orientació que s'ha donat a algunes de les seues polítiques.

 

-Quines poden ser les conseqüències en termes polítics?

Malauradament, açò està deixant un terreny molt adobat perquè fins i tot l'extrema dreta puga guanyar-se l'adhesió de gent pertanyent a col·lectius que, en canvi, amb una actitud més inclusiva i participativa per part de l'ecologisme i de la Conselleria, podrien seguir avançant cap a conductes i actituds mediambientalment molt més sostenibles. Parle dels llauradors i ramaders, dels aficionats a córrer o a fer activitats esportives per la muntanya, de la població dels petits municipis de muntanya o de molts caçadors. Cal generar complicitats, aliances i sobretot treballar de forma cooperativa amb la població. Estigmatitzar aquests col·lectius a priori com enemics del planeta no porta enlloc.

No ens enganyem, la consciència mediambiental al País Valencià segueix una corba ascendent i la tendència predominant a l'ecologisme europeu va en aquest sentit inclusiu de la població. Entre nosaltres, la Unió de Llauradors està fent un treball magnífic en aquest sentit i el compromís dels sindicats també és creixent.

 

-Els actuals gestors del parc addueixen que quan van arribar a la Conselleria d'Agricultura, Medi Ambient i Desenvolupament Rural, la xarxa de parcs naturals estava totalment oblidada i es feia una gestió de mínims.  

Els recursos de què es disposa són importants, però més important encara és l’orientació en la manera de gestionar. A tall d'exemple, tot allò que hauria de constituir l’objecte d’actuació d'una gestió del parc conjunta, integrada i participativa, constitueix per a l'actual direcció "els principals conflictes",  que és el títol de l'epígraf de la Memòria de 2017, on es parla de les activitats del parc.

Els parcs moderns i eficients són espais naturals ben gestionats. Però en el de Penyagolosa l'ús públic apareix com un problema i no com la feina quotidiana dels òrgans de gestió del parc. En línies molt generals, els usos d'aquest espai sempre han estat canviants, (ramaders, agraris, abancalament des del XVIII fins a primers del XX, tòfona natural o micorrizacions induïdes, ...). Per tal de poder fer una gestió efectiva, els responsables han de preveure les modificacions en els usos tradicionals i l'adaptació als nous usos socials. Per això els usuaris han de formar part de l'òrgan de gestió de forma estable i permanent. La participació activa ha de ser l'estil de govern, de manera que la direcció no espere la participació espontània sinó que la provoque i esperone constantment. Demonitzar els usuaris és garantia de mala gestió. De fet, en la memòria de gestió del parc de 2017 usos públics i conflicte són gairebé sinònims.

 

-Els responsables de Conselleria addueixen que el que fan és aplicar la normativa que dicta el Pla d’Ordenació de Recursos Naturals (PORN), vigent des de l’any 2006.

Sí, però la normativa del PORN i altres decrets, els va aprovar el PP, potser amb la convicció que mai no l’aplicarien, però sense comptar per a res ni amb la població, ni amb els usuaris. En l’època de l’anterior director, Josep Carda, la normativa PORN no s'esgrimia com un articulat repressiu perquè es volia involucrar els pobles en els parcs i avançar cap a un model de parc consensuat. Després va estar Mara Tirado, en una època en què el PP pensava que si a penes hi havia direcció del Parc era com si el parc no existira. En aquesta època dels quatre tècnics es va passar a un.

Ara la percepció del parc ha canviat totalment: el director és un funcionari que ens evoca l'Stasi o la BPS, al que els veïns anomenen Doctor NO, que et mira pensant en quin article del PORN et pot aplicar. Ja n'hi ha expedients oberts.

Cal elaborar un nou PORN compartit i amb el consens dels usuaris on es puga parlar del futur dels pobles de Penyagolosa. El PORN no pot ser una camisa de força per als pobles que els bloquege un futur ja de per si prou incert. Com no pot ser-ho per als Pelegrins, ni per aquells senderistes que volen amerar-se del simbolisme que traspua Penyagolosa per a qualsevol persona valenciana. La sostenibilitat del patrimoni cultural i simbòlic ha de ser compatible amb la preservació del patrimoni natural, si es fa l'adequada gestió. A més a més el PORN ha d'estar obert als diversos tipus de visitants i d'esportistes que cerquen el contacte amb la ruralitat de muntanya i amb la natura en aquest espai privilegiat.

 

-Què opinen els veïns dels tres municipis afectats pel parc?

A hores d'ara, els veïns estan estigmatitzats com a enemics de la natura, fins a aplegar a l'insult. En la memòria del parc de l’any 2017 el director parla de “la manca d’implicació” dels agents locals i fins i tot arriba a dir que els visitants -qui, per cert, acabaven de destrossar-li amb cudols la teula del refugiat que hi ha al costat del cim- tenen més cura del medi que no els veïns. També diu que la gent d’ací “banalitza” i “menysprea”, literalment, l’entorn. És una mica patètic.

Amb la gestió que fa l’actual director, la gent dels pobles sent que aquest actua en el parc com si fóra la seua finca i els propietaris i usuaris foren uns intrusos i uns subordinats. El que ens caldria és una gestió inclusiva, i no el que tenim ara. Ells mateixos són conscients de la tensió que han generat amb la població local. I per això ara ens proposen fer un pla de participació per fer un Pla Rector d’Usos i Gestió (PRUG). En l’actual clima d’enfrontament això és del tot temerari.

El tipus de Parc Natural i el model i estructura de gestió d'aquest, han de formar part essencial d'un nou PORN. Si així es fera, i es canviara radicalment el model de gestió, potser en uns pocs anys hi haurien consensos suficients entre totes les parts implicades com per a elaborar conjuntament un PRUG sense que això represente una temeritat irresponsable, com ho seria, probablement, en el moment present.

 

-Diuen que aquest pla de participació es fa precisament perquè la gent local s’hi senta representada.

Des de Conselleria no han entès res: la gestió que està fent el Botànic ha provocat que les persones que vam promoure i vam lluitar per la declaració del parc ens hi posem en contra. En lloc de generar empatia i sinèrgies, s’escuden en la norma com una muralla de l'immobilisme. Jo, que he sigut un defensor del parc, ara no m’atrevisc a ser-ho. Quan no hi ha direcció i gestió compartides amb els usuaris, només resta la repressió. Eixa és la sensació que predomina ara al Parc de Penyagolosa: una brutal desgestió, acompanyada de l'aplicació repressiva d'una normativa imposada en la qual cap dels col·lectius usuaris ha pogut participar, matisar, suggerir, ... I menys encara els veïns de les poblacions que l'integren i que sempre han estat usuaris d'aquells espais, molt abans que foren declarats parc natural.

Hi ha molts models de gestió de parcs naturals i ací han optat per un model que obvia els interessos de les persones que hi han viscut sempre i els dels eventuals usuaris. A Penyagolosa volen aplicar un model com el de Yellowstone, quan això és impossible perquè les realitat d’un i altre parc són diferents.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.