Els crítics

Hannah Arendt: el racó poètic de la pensadora

Hannah Arendt (Hannover, 1906 - Nova York, 1975) ha passat a la història com una de les pensadores fonamentals del segle XX, una de les veus que va contribuir a esbudellar el totalitarisme. Però també va generar una respectable producció poètica que va emergir al complet el 2015 i que ara apareix en edició bilingüe a través d’Edicions del Buc.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“El que som i semblem, / Ai, ¿a qui l’importarà? / El que fem i opinem / A ningú no escandalitza ja”. Aquests versos de Hannah Arendt, escrits en algun moment entre 1942 i 1961, resultaren molt poc premonitoris. El pensament de la insigne politòloga alemanya d’origen jueu es convertí en una referència des de l’aparició del seminal Els orígens del totalitarisme, de 1951. I el seu pensament i la seua essència sacsejaren el món i provocaren l’escàndol en la comunitat jueva arran de la publicació d’Eichmann a Jerusalem (1963), niu d’un dels conceptes filosòfics troncals de la centúria, la “banalitat del mal”.

Aquestes obres, entre més, compraren el passatge cap a la posteritat de l’autora. Amb tot, Arendt va combinar el pensament amb unes altres pulsions. L’any 2006 es va publicar un petit volum amb la seua poesia amorosa: Hannah Arendt’s liebste gedichte. I quasi una dècada després, el 2015, apareixia l’obra poètica completa, Ich selbst, auch ich tanze: Die gedichte, textos que han estat la base per a la publicació bilingüe de Hannah Arendt Poemes, un molt pertinent llançament d’Edicions del Buc amb traducció al català de Lola Andrés i Anacleto Ferrer, autor també de la introducció.

Comptat i debatut, els 71 poemes d’Arendt inclosos en aquesta edició difícilment eclipsaran el seu pensament polític i filosòfic, però no estan exempts d’actractiu. D’una banda, per  solidesa pròpia d’una gran lectora de literatura i, més específicament, de poesia, dels clàssics grecs fins a Rilke o Hölderlin. De l’altra, per la imbricació amb el seu periple existencial.

El primer bloc conté 21 poemes escrits entre 1923 i 1926. Cal recordar que, entre 1924 i 1928, Arendt estudia filosofia i teologia a la Universitat de Malburg, aleshores liderada per Martin Heidegger. Tot i la diferència d’edat i la condició de casat de l’influent filòsof, ambdós mantenen una intensa relació, fruit de l’atracció física i intel·lectual.

Anys abans, lògicament, dels flirtejos de Heidegger amb el nazisme. Aquesta relació condemnada genera una producció poètica desigual, ben construïda però que visita en ocasions llocs comuns: “Arriben les hores / En què velles ferides / fa temps oblidades / Amenacen d’obrir-se”, escriu en “Consol”. Tot i això, hi ha moments brillants, com ara la poderosa imatge que obri “Somni”: “Suspesos els peus en una patètica esplendor / Jo mateixa, / També jo balle, / Alliberada de la gravetat”. Versos, altrament, que donaven títol a l’edició alemanya.

Poemes sobre comiats, sobre els avatars existencials, molt vivencials i iniciàtics, però també amb imatges cridaneres com la de “Cançó de l’estiu”: “Per la plenitud madura de l’estiu / Deixaré que les meues mans rellisquen. / Estendré els meus adolorits membres / Cap a la terra pesada i llòbrega”. En altres casos, conèixer les connexions biogràfiques valoritzen fragments com un de commovedor en el qual Arendt reprotxa el secretisme que Heidegger exigeix per a la relació: “¿Per què em dones la mà / Amb timidesa, com en secret? (...) Vine amb mi i estima’m / No penses en el teu recel, / Si no pots confiar-te a ningú, / Vine i pren i dona”.

El racó poètic de la pensadora va guanyant múscul i densitat en els darrers poemes d’aquest bloc. Però la producció lírica s’atura durant els anys convulsos que Arendt viu amb l’ascens del nazisme, l’exili i, finalment, l’arribada als Estats Units, als inicis de la dècada del 1940. La pensadora ha deixat enrere Heidegger, Alemanya, l’angoixa de l’ascens d’Adolf Hitler i un matrimoni fallit. I enceta la tasca que solidificarà el seu prestigi com a escrutadora dels totalitarismes. Amb tot, torna a la poesia, escrivint a batzegades, com ara quan acomiada el seu amic Walter Benjamin, a qui dedica uns colpidors versos: “Veus llunyanes, afliccions properes: / Aquelles veus són aquells morts / Que enviàrem com a heralds / per a guiar-nos en l’ensopiment”.

El bloc de poemes escrits entre 1942 i 1961 conté alguns panegírics més, però ja és una poètica més diversificada, segurament més sòlida, al voltant de les amistats, les pèrdues, la mort o els viatges. Tot això, a banda de temàtiques més abstractes o simbòliques: “La caiguda aturada al vol / Aquella que queia, vola. / Llavors s’obrin els abismes, / La foscor grimpa fins a la llum”. 

Versos dispersos, no publicats en vida, que apunten la poeta que podria haver estat en cas de perseverar-hi. Apunts lírics valuosos d’una figura cabdal. 

Hannah Arendt Poemes
HANNAh ARENDT
Traducció de Lola Andrés i Anacleto Ferrer
Ed. del Buc, La Pobla de Farnals, 2018
Poesia, 193 pàgines

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.