Canvi d’hàbits davant la fi del petroli

El consum de petroli al món s’està acostant a un punt d’inflexió, sosté Henry Tricks. Però no compteu pas que s’acabi aviat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Al tombant del segle XX, el repte mediambiental més pudent a què s’enfrontaven les ciutats del món no eren els barris pobres, les aigües residuals o el sutge; eren els excrements de cavall. A Londres, el 1900 es calcula que uns 300.000 cavalls arrossegaven taxis i òmnibus, i també carros, carretons i carruatges, i al seu pas deixaven un fangueig de fems. Els ciutadans de Nova York, on vivien 100.000 cavalls, patien la mateixa plaga; havien de navegar per rius de fems quan plovia i per munts d’excrements infestats de mosques quan feia sol. Al primer congrés internacional de planificació urbanística, celebrat el 1898 a Nova York, els excrements d’animal eren al primer lloc de l’ordre del dia. No s’hi va trobar cap remei, i els delegats van tornar a casa una setmana més tard decebuts.

Una dècada després, però, el problema de la femta va ser eliminat per la mà invisible del mercat. Henry Ford va produir el seu primer Model T, que era barat, ràpid i net. Pels volts del 1912, a Nova York ja hi havia més cotxes que cavalls, i el 1917 es va retirar de Manhattan l’últim tramvia tirat per cavalls. Allò va suposar l’inici de l’era del petroli.

Aquesta era ha estat marcada per la velocitat i per un progrés d’acceleració gairebé constant. Si el carbó va propulsar la revolució industrial, el petroli ha alimentat el motor de combustió interna, l’aviació i la idea del segle XX que les possibilitats de la humanitat són il·limitades; ha portat persones a la Lluna i més enllà. Productes que ens han canviat la vida −des de la barra de llavis fins als reproductors de CD− contenen productes petroquímics. Els tractors i els fertilitzants que han portat aliments més barats al món i els plàstics que fem servir per embolicar són la progènie dels productes derivats del petroli.

El petroli ha canviat la història. Els últims 100 anys han estat tristament marcats per l’or negre: guerres, impacte i vessaments. I encara al segle XXI el seu domini continua intacte. Per més que el petroli ho hagi accelerat tot, la regla bàsica dels mercats de l’energia és que canviar la combinació de combustibles és un procés glacial (vegeu el quadre de la pàgina següent). Al voltant del seu pic, en temps de la crisi del petroli àrab el 1973, el petroli representava el 46% del subministrament mundial d’energia. El 2014 encara tenia una proporció del 31%, davant del 29% del carbó i el 21% del gas natural. Els rivals dels combustibles fòssils, en ràpid creixement, com ara l’energia eòlica, solar o geotèrmica, junts arribaven a poc més d’un 1%.

De solució a problema

Però el pas de la potència dels cavalls als cavalls de potència, terme encunyat per Eric Morris, de la Universitat de Clemson, a Carolina del Sud, és una útil paràbola del nostre temps. Fa cent anys el petroli era considerat un salvador mediambiental. Ara els seus productes es veuen cada cop més amb els mateixos ulls que es considerava llavors la femta de cavall: una amenaça a la salut pública i al medi ambient.

Malgrat tot el poder de què encara gaudeix, pot ser que al petroli se li estigui acostant el seu moment Model T. El perill no és una caiguda imminent de la demanda sinó el començament d’un canvi en les estratègies d’inversió: es deixaran de buscar noves fonts de petroli per trobar-hi alternatives. El catalitzador immediat és la resposta mundial al canvi climàtic. Un acord signat a París l’any passat, que preveu una probabilitat d’un 50% de mantenir l’escalfament global a menys de 2 °C per damunt dels nivells preindustrials, i potser limitant-lo a 1,5 °C, va ser considerat per molts com una declaració de guerra contra els combustibles fòssils.

Aquell acord ha quedat malparat per l’elecció de Donald Trump −que ha titllat el canvi climàtic de “frau”− com a president dels Estats Units. Però si els grans consumidors d’energia, com la UE, la Xina i l’Índia, continuen compromesos a reduir l’escalfament global, tots els combustibles fòssils se’n veuran afectats. L’Agència Internacional de l’Energia (AIE), que fa previsions a escala mundial, diu que per acostar-se a l’objectiu dels 2 °C, la demanda de petroli hauria d’arribar al seu màxim el 2020, a 93 milions de barril per dia (b/d), una mica per sobre dels nivells actuals. El consum de petroli en el transport de passatgers i de càrrega es reduiria en els pròxims 25 anys, reemplaçat per l’electricitat, el gas natural i els biocombustibles. Cap dels signataris de l’acord de París ha promès encara una acció tan radical però, a mesura que els costos de les energies renovables i les bateries baixin, aquesta transició sembla cada cop més inevitable. “Tant si es creu en el canvi climàtic com si no, és evident que estem vivint una transició del carbó i el petroli cap a combustibles amb menys carboni, que finalment posaran fi a l’era del petroli”, diu l’empresa de recerca en inversions Bernstein.

Poca gent dubta que el combustible fòssil que es ressentirà més d’aquesta transició serà el carbó. El 2014 va generar el 46% de les emissions mundials de diòxid de carboni causades per combustibles, en comparació d’un 34% del petroli i un 20% del gas natural. El gas natural serà probablement l’últim combustible fòssil que es mantindrà en peu, perquè és relativament més net. Molts consideren que l’electricitat obtinguda a partir de gas i d’energies renovables és el primer pas en la reestructuració del sistema energètic mundial.

Aquest informe especial se centrarà en el petroli perquè és el component més important de la indústria energètica i la matèria primera amb més volum comercial del món, amb unes exportacions anuals per valor d’1,5 bilions de dòlars. La meitat de les companyies del top 10 de la llista Global Fortune 500 produeixen petroli, i Saudi Aramco, que no cotitza en borsa, les eclipsa a totes. El petroli finança països que aporten estabilitat a la geopolítica mundial i també països controlats per tirans i terroristes. I els productes que se n’extreuen fan funcionar el 93% del transport mundial, per tant el seu preu afecta gairebé tothom.

D’ençà que el preu del cru va començar a caure el 2014, el món ha pogut entreveure els estralls que pot causar una indústria petroliera debilitada. Quan el petroli va baixar per sota dels 30 dòlars per barril al gener d’aquest any, com era previsible els mercats es van desplomar, productors com Veneçuela i Nigèria van patir desbordaments pressupostaris i agitació social, i algunes companyies nord-americanes de petroli d’esquist es van veure abocades a la bancarrota. Però també hi ha hagut efectes positius. L’Aràbia Saudita ha començat a planificar una economia menys dependent del petroli i ha anunciat que privatitzaria parcialment Aramco. Altres productors de l’Orient Mitjà han acollit amb entusiasme l’energia solar. Alguns països consumidors de petroli han tret partit dels preus baixos per reduir les subvencions als combustibles.

Camió cisterna de la companyia Exxon.

Les companyies petrolieres occidentals han travessat la crisi havent de carregar una altra creu, ja que les preocupacions per l’escalfament global s’han generalitzat. Als Estats Units la Comissió de Valors i Borsa (CVB) i el fiscal general de Nova York estan investigant ExxonMobil, la companyia petroliera privada més gran del món, per dilucidar si ha donat a conèixer completament els riscos que les mesures per mitigar el canvi climàtic podrien suposar per a les seves enormes reserves. Accionistes tant dels Estats Units com d’Europa estan posant molta pressió a les companyies petrolieres perquè expliquin com gestionarien el negoci si les normatives sobre el canvi climàtic forcessin el món a prescindir del petroli. Mark Carney, governador del Banc d’Anglaterra, ha advertit que la transició energètica podria posar greument en tensió l’estabilitat financera, i que fins a un 80% de les reserves de combustibles fòssils podrien quedar abandonades. El crit de guerra de la indústria del petroli (“Som-hi, a perforar!”) ara topa amb una resposta estrident: “No tragueu res més de sota terra!”.

Quin pic?

Això suposa un canvi radical. Durant bona part de l’era del petroli, la gran preocupació ha estat la seguretat dels subministraments energètics. Les potències colonials van dur a terme guerres per l’accés al petroli. El càrtel de l’Organització de Països Exportadors de Petroli (OPEP) el van crear els països productors per salvaguardar el seu llegat petrolífer i fer pujar els preus. Al segle XX la por constant era el peak oil o pic petrolier, moment en què les reserves començarien a baixar. Però ara, com diu Daniel Yergin, historiador expert en el petroli, guanyador del Pulitzer: “Hem passat de preguntar-nos ‘quan ens quedarem sense petroli?’ a ‘fins quan en continuarem fent servir’”. Ara, en comptes del pic petrolier pensem en la demanda de petroli.

De petroli per fer anar vehicles de transport de mercaderies pesants, avions i vaixells, i per fer plàstics, se’n necessitarà encara durant molts anys. Però des dels Estats Units a la Xina, els estàndards per a les emissions dels vehicles s’han endurit, i cal fer més quilometratge amb menys combustible. La contaminació de l’aire i el trànsit a les grans ciutats està forçant països com la Xina i l’Índia a buscar alternatives a la gasolina i al dièsel per al transport. Empreses automobilístiques com Tesla, Chevrolet i Nissan han anunciat que tenen previst comercialitzar vehicles elèctrics de llarg abast, que amb subvencions es vendran per uns 30.000 dòlars, cosa que els fa més assequibles. I arreu del món el paper de l’energia en el creixement del PIB mundial està minvant.

Els analistes que creuen que els acords de París suposaran un punt d’inflexió en els esforços mundials per reduir les emissions de diòxid de carboni diuen que el consum global de petroli podria començar a reduir-se la dècada dels anys vint d’aquest segle. Això significaria que les empreses s’haurien de centrar exclusivament en el petroli de fàcil accés com el de l’Orient Mitjà i el de les províncies amb petroli d’esquist dels Estats Units, i no pas en projectes cars i complexos amb períodes d’amortització llargs, com els de l’Àrtic, de les zones petrolíferes del Canadà o de les zones profundes dels oceans.

Tanmateix, al sector molta gent continua refusant parlar del pic de demanda. No creuen que els governs tinguin la voluntat política per implementar els objectius climàtics a la velocitat que preveu l’acord de París. Als Estats Units ridiculitzen la idea que un país construït a l’entorn de l’automòbil pugui abandonar ràpidament la gasolina. I Khalid al-Falih, ministre d’Energia de l’Aràbia Saudita, calcula que el món encara haurà d’invertir en el petroli la considerable quantitat de gairebé 1 bilió de dòlars durant els pròxims 25 anys. Experts veterans del sector assenyalen que, encara que el consum de petroli mundial arribi a un pic màxim, el món necessitaria igualment reemplaçar els pous existents, que es consumeixen cada any a un ritme de fins a 5 milions de b/d, aproximadament la quantitat que ha aportat la revolució del petroli d’esquist nord-americà en quatre anys. La demanda no es precipitarà de cop i volta.

Un bon nombre de grans companyies petrolieres accepten que en el futur probablement invertiran menys en el petroli i més en el gas natural, i també que en energies renovables i bateries. Rabah Arezki, màxim responsable de matèries primeres de l’FMI, diu que el món podria trobar-se “a l’inici de l’alteració més gran dels mercats petroliers de la història”. Sosté que el món ha d’afrontar les perspectives de la fi de l’era del petroli, per bé que de moment encara semblin remotes, i es planteja tres preguntes centrals. La indústria, en conjunt, abordarà el canvi climàtic fent recerca i invertint en alternatives als combustibles fòssils o lluitarà serrant les dents per un futur basat en el petroli? L’enorme quantitat d’inversors que hi ha al sector estan preparats per assumir els reptes del canvi climàtic? I els consumidors tant dels països rics com pobres tindran voluntat per renunciar als brams d’un motor de gasolina en favor de la remor d’una bateria?

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.