A remolc del petroli

La indústria ja està patint un trasbals, però una part ho nega. The Economist dedica una extens dossier per analitzar la situació del petroli al món, i respondre a la pregunta: estem davant la fi del petroli?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Alguns en diuen “Texaràbia”. A Midland, a l’oest de Texas, cada parcel·la de terra d’unes 16 hectàrees sembla que tingui una unitat de bombeig, que extreu petroli dels jaciments d’esquist de la Conca Permiana, fins a 3.700 metres sota terra. N’hi ha una en funcionament a l’aparcament dels West Texas Drillers, el club de futbol local. El Museu del Petroli de la Conca Permiana, als afores de la ciutat, conté una exposició d’unitats de bombeig antigues que daten dels anys trenta del segle XX. En una parcel·la darrere d’aquesta mostra, n’hi ha una que puja i baixa suaument.

Si aneu uns 30 quilòmetres al nord, però, les unitats de bombeig queden eclipsades per centenars d’aerogeneradors amb el seu zumzeig. En camps de cotó, d’un blanc lluent pel sol de començament de tardor, permeten veure el contrast de figures del paisatge energètic.

Podríeu pensar que a petroliers empedreïts els molestaria veure molins eòlics assenyalant el camí cap a un futur en què el món ja no necessitarà combustibles fòssils. Però Joshua Johnson, que dirigeix un seguit d’arrendaments petroliers a la zona i que ensenya orgullós a un servidor el cru brillant que té emmagatzemat en dipòsits de petroli de 500 barrils, veu les coses d’una altra manera: “Jo crec que aquestes noves tecnologies són meravelloses”. Segons ell, les energies renovables seran un complement vital per al petroli a mesura que la demanda mundial d’energia s’incrementi. Però rebutja el canvi climàtic: “Aquí, sempre hi ha fet una calor de ca l’ample”.

La Conca Permiana és l’última frontera del petroli, i està a les acaballes d’un boom d’una miniinversió, tot i haver patit la davallada més forta del mercat petrolier des dels noranta. El nombre de plataformes petrolieres ha augmentat un 60% des del maig, mentre que en altres conques d’esquist dels Estats Units només ha crescut lleugerament. La fracturació hidràulica −o fracking− de pous que són perforats va a l’alça; als voltants de Midland veure grans camions vermells aplegats a l’entorn d’un pou de perforació com la caravana d’un circ, injectant líquid i sorra a alta pressió, s’ha tornat altre cop una cosa habitual (si bé la quantitat de perforacions encara està a menys de la meitat del seu nivell màxim, assolit el 2014).

Fins ara, aquest any Wall Street ha donat finançament per valor de més de 20.000 milions de dòlars a companyies petrolieres nord-americanes, principalment per adquirir actius i fer-hi fracturació hidràulica a la Conca Permiana. Hi ha qui pensa que les perspectives han estat exagerades, però no és el cas de Scott Sheffield, director de Pioneer Natural Resources, un dels productors més grans de la zona. Sheffield creu que la Permiana, formada per moltes capes de roques que contenen petroli de 250 milions d’anys d’antiguitat, podria tenir tant de petroli recuperable com el jaciment de Ghawar, a l’Aràbia Saudita, font de més de la meitat de la riquesa petroliera del reialme. Això potser són meres il·lusions, però indica que la moral de la indústria petroliera nord-americana s’està recuperant després de la crisi de preus.

La història de la Conca Permiana és un exemple de com una barreja de sort, geologia, tecnologia, legislació i veritable determinació pot continuar oferint petroli en quantitats abundants. Aquesta mena de descobriments sembla que resolen la pregunta perenne del sector sobre la celeritat amb què s’esgotarà el producte. En el seu últim llibre, Market Madness: A Century of Oil Panics, Crises and Crashes (‘Bogeria als mercats: un segle de pànics, crisis i fallides del petroli’), Blake Clayton cataloga quatre períodes en què el món ha viscut un pànic pel pic del petroli. El primer va ser l’aparició del cotxe amb motor, quan els preus del petroli van començar a enfilar-se. El segon va coincidir amb la Segona Guerra Mundial. El tercer va ser als setanta, quan l’OPEP va apujar el preu del petroli. I el quart va començar cap a la meitat de la dècada del 2000, quan el petroli va començar a pujar per sobre dels 140 dòlars el barril. Però els jeremies no han tingut mai raó. M. King Hubbert, degà dels profetes catastrofistes del peak oil, va pronosticar el 1956 que la demanda global de petroli no superaria mai els 33 milions de b/d. Actualment se situa als 97 milions de b/d. Segons la companyia britànica BP, les reserves de petroli mundials demostrades han augmentat un 50% els últims 20 anys, i al ritme actual de producció durarien uns 50 anys.

Ni massa ni massa poc

A mesura que augmenta la preocupació pel canvi climàtic, polítics, reguladors i inversors han deixat de preocupar-se per la manca potencial de petroli a inquietar-se per un possible excés. En el més extrem dels escenaris, els experts diuen que si hi ha d’haver una probabilitat d’un 50% de mantenir l’escalfament global per sota dels 2 °C, només es podran cremar el 35% de les reserves demostrades de combustibles fòssils (principalment carbó i petroli). Si el límit a què s’aspira és 1,5 °C, només es podrà utilitzar un 10% de les reserves demostrades. Com diu Clayton: “El petroli pot passar de moda molt abans que els pous s’esgotin”.

Scott Sheffield, de Pioneer, hi està d’acord, cosa que el converteix en un heretge entre els seus companys nord-americans. Calcula que la demanda global de petroli pot arribar a un màxim en els pròxims 10-15 anys a causa del lent creixement i la introducció a gran escala dels vehicles elèctrics impulsats amb energies renovables. Per preparar-se per a aquest dia, diu, Pioneer està pensant vendre actius d’altres llocs dels Estats Units per centrar-se en la Conca Permiana, que segons Sheffield és més barata per competir en un món amb una demanda petroliera a la baixa.

Plataforma per extraure petroli a la mar.

Igual que Pioneer, algunes companyies de petroli més grans i integrades, sobretot d’europees, estan fent canvis d’apostes respecte al futur del petroli, sobretot a causa de la recent davallada de preus. Per exemple, Royal Dutch Shell, una multinacional anglo-holandesa, es va retirar de l’Àrtic perquè fer perforacions allà seria massa car. La seva equivalent francesa, Total, no vol invertir més en les arenes petrolíferes del Canadà per motius similars. Però també són conscients que si la demanda pateix un declivi a llarg termini, els qui tinguin un petroli més barat seran els qui sobreviuran més temps. Simon Henry, director de finances de Shell, diu que la companyia preveu que hi haurà un pic en la demanda de petroli els pròxims 5-15 anys. L’empresa té la intenció de concentrar-se en el que considera les reserves més barates en aigües profundes en llocs com el Brasil, on les inversions es poden recuperar en aquest període de temps. Potser també reduiran les exploracions per trobar petroli. Total també espera trobar petroli a preus baixos. Ha comprat una petita participació en una concessió de petroli a 40 anys a prop d’Abu Dhabi, amb l’esperança que el petroli del Golf sempre serà barat.

En gran part perquè les reserves més prolífiques estan en mans de països de l’OPEP, i d’aquí la dificultat de les empreses occidentals d’aconseguir-ne el control, algunes multinacionals petrolieres s’estan passant al gas com a complement al petroli. Shell ha completat una adquisició per 54.000 milions de dòlars de BG, un productor britànic de gas natural i petroli i ara el gas és la meitat de la seva combinació energètica.

Amb tota la precaució possible

Algunes empreses també estan explorant opcions en les tecnologies renovables, en cas que creixin molt de pressa. Total ha comprat empreses de bateries i energia solar, si bé el seu director, Patrick Poyanné, insisteix que sense els beneficis del petroli i del gas no hauria estat possible. Simon Henry, de Shell, diu que el model de negoci de la seva empresa potser s’assemblarà cada cop més al d’un fons sobirà com el de Noruega, que redirigeix els importants fluxos de capital del petroli cap a tecnologies amb poca presència del carboni. La britànica BP, que va ser pionera en el concepte de “Beyond Petroleum” (‘més enllà del petroli’, jugant amb les sigles de l’empresa) però més tard se’n va penedir perquè les inversions en energia solar no els van reportar diners, està pensant, amb molta precaució, invertir més en energia eòlica per primer cop en cinc anys. Quan la naturalesa de la transició energètica s’aclareixi, aquestes companyies diuen que potser hauran d’invertir milers de milions de dòlars per desenvolupar nous negocis energètics.

Philip Whittaker, de Boston Consulting Group (BCG), assenyala que fins ara els projectes petroliers han sigut màquines de fer diners, perquè el valor d’un barril extra de petroli podia superar en gran mesura el cost de la producció. Aquesta diferència es fa petita així que es torna més difícil trobar reserves, però als inversors encara els agrada el perfil de risc-beneficis, relativament alt, del sector. Un cop una empresa petroliera ha cobert els costos d’explotar un jaciment, de vegades pot generar beneficis durant dècades.

Whittaker diu que no és clar que invertir en renovables pugui reproduir la proporció risc-beneficis del petroli. Les companyies petrolieres tenen uns balanços anuals enormes i fan inversions de capital proporcionalment grans, però a curt termini és difícil que les renovables arribin a una escala suficient per tornar-se una part important del seu volum de negoci. Potser instal·lar grans quantitats d’aerogeneradors a alta mar en aigües profundes i agitades s’assemblaria a les perforacions petrolieres a alta mar. Però com més s’assemblen les companyies petrolieres a les companyies elèctriques, més s’assembla el seu perfil de risc al d’una avorrida empresa de serveis públics. També s’haurien d’implicar en la relació amb els consumidors, cosa que no faria gaire il·lusió a un sector amb mentalitat enginyera.

En una escala molt més gran, el Govern saudita espera seguir una estratègia similar de diversificació a través d’una oferta pública inicial d’una part de Saudi Aramco. Part dels ingressos, calculats en 150.000 milions de dòlars, es destinaran a un fons sobirà enorme que invertirà en tecnologies diferents del petroli. Hom creu que el reialme darrerament ha produït petroli a uns nivells de rècord perquè preveu una fi propera de l’era del petroli. D’altres pensen que simplement vol recuperar quota de mercat d’altres productors.

Als Estats Units, mentrestant, moltes companyies petrolieres sembla que vulguin continuar capcotes. Hi ha qui sosté que les forces del mercat són més útils per reduir les emissions que l’acció coordinada de diversos governs. El desplaçament del carbó pel gas d’esquist, assenyalen, ha reduït les emissions al punt més baix en deu anys. Molta gent espera que la recent sequera d’inversió en la indústria causarà dèficits d’abastiment que faran enfilar el preu del petroli cap al final d’aquesta dècada. Però això, diu Whittaker, de BCG, podria ser l’“últim bravo” del mercat del petroli, i donaria una empenta final a l’electrificació.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.