Gemma Ruiz: «Si cou, que cogui, però les nostres proses ja no seran inodores, faran mal»

Gemma Ruiz (Sabadell, 1975) és periodista i redactora de cultura de TV3. La seva primera novel·la, 'Argelagues', conta la història de Remei, Rosa i Nina, tres dones del Vallès rural que han d’obrir-se camí en el món urbà. Un homenatge a les dones que contribuïren a l’evolució de la societat catalana als inicis del segle XX.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Set anys ha trigat a concloure Argelagues. Com ha fet front a un procés de creació tan llarg?

—Els primers quatre anys d’Argelagues van ser molt dispersos per la meva feina a TV3, amb uns horaris molt poc conciliadors. En aquest primer tram vaig fer la tasca que requereix menys clausura: les entrevistes i la documentació, que va haver de ser molta per poder entrar amb certa tranquil·litat en una època que no és la meva. Els tres últims sí que van ser d’escriptura. A estones, a esgarrapades, també, però íntegrament dedicats a donar forma a tot el que volia que sortís al llibre.

—Les protagonistes del relat, Remei, Rosa i Nina, són dones espavilades, que no es deixen embolicar. D’on els ve aquesta actitud de plantar cara?

—La gent de la terregada, de les classes populars, tenia una intel·ligència molt pràctica, no es podia estar per badar, la prioritat era tirar endavant. Moltes dones havien de ser així. I poden ser un exemple també pels temps que vivim, cada dia amb més desigualtats.

—Així doncs, els arbustos que donen títol al llibre no només identifiquen les heroïnes, sinó també la història mateixa, alhora tendra i cruenta.

— A l’editorial m’hi van posar peròs, al començament. Ara tothom està encantat amb Argelagues i no se’n recorden, però jo no vaig baixar del burro, perquè trobava que no era una paraula que entrebanqués el lector. Ben al contrari, penso que crida l’atenció per poc usual en l’entorn urbà actual i perquè casava molt bé amb tot el que vol reflectir la novel·la.

—La consciència de catalanitat en les protagonistes és constant, aquestes dones mai no perden els orígens.

— Que per motius econòmics no haguessin tingut la formació per participar de la vida política no vol dir que no sabessin d’on venien, quina era la seva llengua o qui eren. Al contrari, ho tenien claríssim. L’estratègia del pagès era fer el distret, però no els posis un dit a la boca... perquè t’haurien queixalat!


Argelagues
Gemma Ruiz palà
Proa, Barcelona, 2016
Narrativa, 352 pàgines
—Les protagonistes fan front a episodis de violència masclista molt durs. Com a dona, com ha estat relatar aquestes situacions?

—M’ho he pres amb l’obligació d’explicar-les cruament i versemblantment, sense edulcorar la història. L’època en què les dones se suposava que havien d’escriure sense esquitxar-se amb la sang ja està més que passada. I si encara cou, doncs que cogui, però les nostres proses ja no seran inodores i faran mal, si aquesta és la seva funció i si així ho volem.

—La narració té una oralitat molt marcada, un estil que s’allunya del català estàndard.

Argelagues és el meu humil homenatge a un català acolorit, ric, burleta i brillant que, tot i que per mi encara és viu, cada dia perdem una mica més. Sempre m’agrada dir que si l’Svetlana Aleksiévitx els hagués preguntat a totes aquestes dones com la meva besàvia i les meves àvies com van ser les seves vides, el català amb què li haurien respost seria aquest, i no l’estàndard dels mitjans de comunicació. També ho vaig fer per això, perquè creia que havia de ser explicat en la llengua d’elles.

—Quina és la transcendència de relats com Argelagues per fer crònica del país del segle XX?

-Sense la microhistòria, com s’aguanta la macrohistòria? Falta molt relat de l’altra cara de les dates històriques, dels tractats i de la tirallonga de presidents. I en aquesta altra cara la gent hi descobriria moltes dones com a subjectes de la seva pròpia vida, malgrat totes les dificultats. És crucial que s’expliqui, sí. I una novel·la no pot fer-hi massa, la història que s’ensenya als instituts és la que hauria de recollir tot aquest llegat que continua invisibilitzat però sense el qual nosaltres no seríem aquí.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.