L’ànima de la modernitat

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’exposició central de l’Any Ramon Casas té lloc al Museu Maricel de Sitges. Comissariada per Ignasi Domènech i Francesc Quílez, aborda el tema de la modernitat. Bé, de la modernitat i de l’art català i europeu al tombant del 1900.

No sabria ben bé definir la modernitat. No es tracta simplement de l’ús de determinats avenços tecnològics, ans d’un enfilall de paradigmes que es van coent a foc lent des de mitjan segle XV: una actitud davant d’allò desconegut que permet l’avanç del mètode científic, la configuració d’un nou jo que inclou la feminitat, l’acceleració del tempo històric...

Això es concreta en un d’aquells curiosos moments en què la història fa una batzegada: entre el darrer terç del segle XIX i la primera dècada del XX. Som en plena segona fase de la revolució industrial, amb l’aparició de les masses obreres −i el naixement del lleure−, les grans metròpolis, la gran burgesia industrial, la reproducció mecànica d’imatges, els mitjans de comunicació a vapor i gasolina, i una incipient emancipació femenina.

A la mostra podem veure’n exemples, de tots aquests fenòmens. I al costat de l’obra de Casas −olis, però també dibuixos, cartells i fins i tot rajoles−, exemples de noms de coetanis tan importants com l’inseparable Santiago Rusiñol, els joves Torres-Garcia i Picasso, Joaquín Sorolla i Romero de Torres, John Singer Sargent, Toulouse-Lautrec o Carolus-Duran.

La mostra s’estructura a través de cinc paradoxes que aborden la complexa identitat artística de Casas i s’interroguen sobre els límits de la seva proposta innovadora. Era Casas un pintor modern perquè pintava multituds? Per què, doncs, no va fer el salt estètic cap a les avantguardes? Les seves dones són objectes de desig o representen un nou esperit hedonista? Continua sent modern, avui, Ramon Casas?

Com a membre d’una família acabalada, podrà dedicar-se a l’art sense obstacles ni angoixes. En abordar temes del seu temps: espectacles taurins, aplecs de masses, automòbils, bicicletes, calderes de gas, démi-mondaines..., esdevé modern. Però, com deia Dalí, no cal esforçar-se a ser modern. Facis el que facis, seràs fill del teu temps. I això ho féu com ningú Ramon Casas: reflectí un país, una societat, un tarannà, amb un verisme i un domini del llenguatge que l’ha convertit en universal. Per contra, la seva obra a partir de 1910, és avorrida i mancada d’esperit. Quin misteri, oi?

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.