El bou, la mula i altres animals sagrats

El pessebre, amb el Nen Jesús, Josep i Maria, el bou i la mula, els àngels, els pastors i el caganer (el ‘cagón’ a Múrcia) és un espai carregat de símbols antiquíssims, que sovint ens passen per alt. En una societat postcristiana, que ha convertit Nadal i Reis en festes bàsicament consumistes, potser és convenient recordar la potència d’alguns d’aquests símbols.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No tots els símbols nadalencs (i menys al nostre temps!) són de procedència evangèlica i menys encara mediterrània. L’arbre és clarament nòrdic i pagà, i fou un símbol celta de la fecunditat que fins al segle XVI, en els temps de Luter, no va ser acceptat de bon grat per les comunitats protestants alemanyes. Va trigar segles a colonitzar el sud d’Europa, si fa no fa com Santa Claus, esperit dels boscos que representa la fecunditat i que vingué al sud d’Europa de la mà del cinema americà fa quatre dies. A les terres catalanes l’arbre nadalenc no va començar a ocupar el carrer fins als anys republicans i no sempre fou ben vist per les autoritats franquistes que, amb bon criteri, el consideraven estrangeritzant. La tradició de les joguines tampoc és estrictament nadalenca. Una cançó datada al segle XVIII com el “El noi de la mare” esmenta panses i figues, nous i olives, però no joguines. Qui consulti una obra tan emotiva com el Cançoneret Valencià de Nadal de l’immens Sanchis Guarner (Obra Completa, vol. VI, publicada per Tres i Quatre el 1987), veurà que les colles de xicons demanaven pels carrers aguirnaldos en diners o menjar però mai joguines per a infants. “Que si esta és casa bona/ casa bona i principal/ nos donaran aguirnaldo/ per al dia de Nadal”. Fins ahir mateix nadal s’associà a la fartera, a l’aliment sobreabundant i no a l’oci. “En el portal de Betlem/ hi ha llonganisses penjades/ amaniu la paelleta/ i les farem a tallades”. És difícil fer un elogi més vibrant de la fraternitat.

Nadal tampoc formava part de les tradicions pròpies dels primers cristians. Gairebé 200 anys després del naixement de Crist, l’Imperi romà encara commemorava les Saturnàlies (el Saturnus natalis del 17 al 23 de desembre). Tot i que sigui difícil establir amb claredat les equivalències entre calendaris, és molt possible que el déu egipci Horus, el Dionís grec i el Krishna hindú haguessin nascut també un 25 de desembre i de mare verge. Però en la tradició cristiana, Nadal, a més de tenir una significació lúdica i mítica, té un valor teològic primari molt clar. El cristianisme vol simbolitzar amb les festes nadalenques que del fred i la misèria (l’establia) en surt, paradoxalment, la força i el poder de transformar el món. Nadal és el temps de tornar a començar. El naixement de Jesús expressa alhora la màxima impotència (l’infant nu) i el poder diví. Vincula indestriablement la feblesa humana i l’esperança.

Tota l’erudició bíblica està d’acord a veure en les narracions del naixement de Jesús (tant en els Evangelis canònics com en els apòcrifs) uns orígens mítics i alhora una lliçó teològica. Fins i tot el papa Benet XVI va haver de recordar en un llibre de 2012 (La Infància de Jesús, edició espanyola a Planeta) que ni el bou ni la mula no apareixen als Evangelis canònics i que l’estel d’Orient fou una cosa tan vulgar com una supernova. Els orígens i el significat simbòlic de la tradició de la cova, el bou i la mula en un pessebre figuren al capítol XIV de l’evangeli apòcrif del Pseudo-Mateu, un text extraordinàriament tardà, possiblement del segle VII o VIII, quan els cristians ja tenien un gran poder polític. El profeta Isaïes (1:3) seria la font teològica darrera d’aquesta tradició. El text d’Isaïes fa: “Un bou coneix el qui el té/ i l’ase la menjadora del seu amo/ És Israel qui no coneix res/ És el meu poble qui no entén res”. Si l’autor desconegut havia posat aquest text punyent a l’inici del seu apòcrif era clarament per enllaçar amb el tràgic final de Crist a la creu i no amb cap significat festiu.

L’Església catòlica durant segles no va veure gaire clar que es pogués representar el naixement de Crist com un espectacle dins una església, sobretot perquè en les nostres terres l’adoració es combinava amb una cursa de fadrins que introduïen al temple un arbre encès (o per dir-ho com al Pirineu, una falla), que clarament era un símbol religiós prehistòric vinculat a la masculinitat. Des de 2015 la tradició d’encendre un arbre per Nadal és patrimoni immaterial de la Unesco, però cal dir que la festa, que ara s’associa bàsicament a l’àmbit pirinenc, encara se celebrava a pobles del Montsià i al Maestrat fins la Guerra Civil. L’any 1207 el papa Honori III prohibí aquest tipus d’espectacles, però això no va aturar les reproduccions del naixement, els pessebres vivents, que Francesc d’Assís inaugurà a Greccio, al Laci italià, el 1223. El concili de Trento (1536) prohibí, amb èxit descriptible, la representació del bou i la mula en les pintures del naixement, raó per la qual els animals no es troben representats en els quadres nadalencs de Velázquez, Murillo o el Greco, però la fe (o la superstició simpàtica) va resultar més forta i cap a mitjan segle XVIII la prohibició deixa d’estar vigent.

Els animals no es penedeixen

Els animals no coneixen el penediment quan devoren les seves preses. El gat menja rates sense cap sentiment ambivalent i el mateix fa qualsevol altre animal. L’home, comparat amb els altres mamífers és, en canvi, relativament pacífic pel que fa a la seva agressivitat primària. L’eina de matar que usem no són ni les urpes ni els queixals, sinó el cervell, que resulta infinitament més brutal, però sobretot molt més sofisticat. Així com la violència animal resulta predictible, la dels humans té un punt de refistolat impredictible que la fa molt més eficaç −i segurament més bèstia, com intuí Aristòtil.

Al pessebre el bou i la mula tenen un important significat esotèric precisament perquè representen tot el contrari de la salvatgia. Són animals domèstics, pacífics i, alhora, estèrils. Dins el pensament tradicional les qualitats dels animals i la jerarquia dels individus es troba extraordinàriament implicada. Les feres salvatges resulten extraordinàriament rares, mentre bous i mules són animals quotidians, treballadors i submisos. Bèsties de càrrega en definitiva. Mentre el toro i el cavall són animals nobles, el bou i la mula representen els humils quan es rebaixen (de fet se’ls acostuma a representar agenollats). Bou i mula serien, si fa no fa, una caricatura del toro i el cavall. Per al clàssic estudiós de la mitologia Joseph Campbell (1904-1987), les mitologies es divideixen en “solars” (les dels nòmades, els caçadors i els ramaders) i “lunars” (pròpies de pobles sedentaris i on té més importància la fertilitat associada a la mare Terra i a la Lluna). El toro és l’animal solar (i es representa sovint en les coves durant la prehistòria oposat al cavall), mentre ovelles, bous i mula representen el pol material de l’activitat humana. Aquest dualisme que també s’expressa com a dia/nit o llum/fosca es trobaria també en el yin i el yang, alhora contraris i complementaris, de les religions orientals.

Cova de les Caums (Lascaux), a Occitània amb Toros i Cavalls, símbol de riquesa. Cova de les Caums (Lascaux), a Occitània amb Toros i Cavalls, símbol de riquesa.

El bou i la mula, per la seva mansuetud, la submissió i la capacitat de treball han estat tradicionalment símbols de la terra. La corpulència del bou evoca el treball (el feinejar constant), mentre el cavall és un animal imprevisible i el toro brau és un símbol de foc i de guerra (que Espanya sigui el país de toro no és cap broma!). Si el cavall és potència i velocitat, el bou és resistència i lentitud. En el simbolisme cabalístic jueu el bou s’associa a la lletra Aleph, la primera del alfabet hebreu, que apunta vers el primer impuls creador. En la seva anàlisi dels mites agraris Campbell desenvolupà unes interessants reflexions sobre el caràcter sacrificial dels mites agraris. A parer seu, el món simbòlic dels pagesos es basa en la idea de sacrifici (mentre el món dels caçadors és aristocràtic). La cultura agrícola està basada sempre en el sacrifici i construeix una mitologia basada en el cicle mort-resurrecció, que ell creu associat al cicle vegetal.

Pessebres i bous

Que el bou i la mula formin part del pessebre té, doncs, un fort contingut simbòlic i un origen ancestral. Es tracta de la variant civilitzada de la vella oposició entre cavalls i toros que es pot contemplar en moltes coves prehistòriques. Bou i mula resultarien animals poc dignes per a l’imaginari d’un caçador, però es fan imprescindibles per a un agricultor. Cal recordar que es tracta d’animals estèrils i, per tant, imperfectes. En el pessebre serà el Nen Jesús, la vida creadora i multiplicadora per excel·lència, la que redimirà ambdues figures, sofertes i treballadores, però també incapaces de crear vida. Jesús simbolitzaria l’acció (la creació) i els animals, la contemplació. Es pot interpretar també que el bou i la mula representen les velles mitologies del paganisme impotent, mentre el nen obre un nou àmbit de força i creació. Símbols solars i símbols lunars (els animals del pessebre) quedarien anul·lats i superats pel nou símbol del Nen que ve a redimir la humanitat.

Arrossegar la pedra i la fusta i llaurar el camp, com els bous i portar fardells com les mules és una manera de simbolitzar les tasques senzilles, però imprescindibles per a la vida. Però tot plegat no representaria més que una vida submisa i mancada d’horitzó sense el trasbals que implica el símbol d’un déu que es fa xiquet en el pessebre. Des d’un punt de vista esotèric −que Francesc d’Assís i els seus contemporanis medievals encara coneixen prou bé− els animals del pessebre són, com els pastors, els símbols de la pobresa que Jesús ha vingut a derrotar esfondrant els poderosos i vindicant els humils. Nadal seria, doncs, la manera de superar la misèria del bou i la mula reivindicant alhora la seva dignitat d’animals feiners.

La bestialitat segons Aristòtil

La relació entre l’animal no humà i la part bestial que els humans portem dins ha fascinat la filosofia des de sempre. En la primera part del Llibre VII de l’Ètica a Nicòmac d’Aristòtil (i a la V de l’Ètica a Eudem per més precisions), el filòsof grec va reflexionar sobre què significa la “bestialitat”. Què volem dir quan afirmem que un humà s’ha convertit en bèstia? A parer seu, en els humans hi ha tres menes de disposicions dolentes o immorals que tots porten a dintre. En primer lloc, el vici (la kakia en grec) que seria si fa no fa la dolenteria o la maldat, especialment quan és una maldat absurda, inútil fins i tot per a nosaltres mateixos. En segon lloc, hi ha la incontinència, val a dir, la incapacitat per a l’autocontrol o acrasia. Però finalment el que ens degrada com a humans és la “bestialitat” (la zeriotés). Es torna animal qui es deixa arrossegar, qui és incapaç de tota mena d’autodomini. No saber-se limitar, ser intemperant i agressiu, és el pitjor que pot succeir a un humà. Així, l’humà esdevé una bèstia. Però “un home dolent pot fer mil voltes més mal que una fera”, ens diu a l’Ètica a Nicòmac (VII, 1149b), perquè pot afegir intel·ligència a la seva ceguesa moral. Vet ací el drama.

Vaca i cavall: la riquesa que compta

La paraula riquesa deriva de l’arrel indoeuropea rel·l’i, que significa ‘comptar’, ‘nomenar’, i que en alemany ha donat mots com rechnen (‘comptar’) o Reich. En la religió vèdica dels hindús, fa uns 4.000 anys, la riquesa es mesurava en nombre de vaques i cavalls. El cavall simbolitza la vida activa i la del guerrer (Karma Ioga), mentre el bou és la vida contemplativa, la via del monjo (Bakhti Ioga). Les metàfores més emprades als Vedes per referir-se al poder són sempre equines i bovines. “Que pugi guanyar vaques i cavalls/ que tingui riqueses i or”, forma part, encara avui,  d’una invocació sagrada. “Que el gran toro ens guardi amb els seus cavalls” es una petició de poder que es troba al Mahabarata,  l’epopeia heroica hindú del segle XIII abans de Crist.

Però tot plegat enllaça amb els cultes prehistòrics. A la cova occitana de Las Caums (en francès Lascaux), datada entre 18.000 i 15.000 anys abans de la nostra era, apareixen representats sistemàticament toros, vaques i cavalls, que els prehistoriadors contemporanis, com Thérèse Guiot-Houdart, ja no interpreten com a símbols de fecunditat sinó de riquesa. El cavall sembla que simbolitza la masculinitat i la sang. En la Teogonia grega (finals del s. VIII a. C.) la Vaca encarna la terra i després apareix Eros; per a la religió hindú, la Vaca havia estat creada abans que la dona. El codi animal que trobem en les coves prehistòriques resulta enormement suggestiu. Els productes lactis, la llet, el formatge i la mantega, podien ser fàcilment l’equivalent a la moneda en el món prehistòric.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.