El carter sempre truca dues vegades

Els quatre cardenals rebels i recalcitrants són del Papa però no de Francesc. Per a ells no és ben bé un pontífex sinó un desorientat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El papa Francesc escriu i rep moltes cartes, però la de “Brabucame” (Brandmüller, Burke, Caffarra, Meisner) no és una missiva qualsevol. Aquesta té forma de míssil. I no ve de fora. La carta que ha estat consignada a Francesc i que ha evidenciat la fragmentació dins el col·legi cardenalici és signada per quatre ancians prínceps de l’Església. Els cardenals que l’escriuen no són jovenets (la joventut és sempre un concepte elàstic, en l’eclesiologia catòlica. I a Roma, més.). No tenen ja res a guanyar, ni a perdre, en termes papables. I gosen parlar al papa amb més que confiança. Però són bons electors, uns influencers. I se senten investits d’una força moral que els fa desafiar el poder.

El que pretenen, aquests cardenals que s’han autoconstituït en un grup de guardians de la fe, és que el papa Francesc aclareixi alguns dubtes en la interpretació de l’exhortació postsinodal Amoris laetitia. Li demanen explicacions perquè creuen que desafina.

La carteta enverinada va arribar al papa i al cardenal Müller el dia 19 de setembre. Fins al 14 de novembre no es va publicar en alguns webs de vaticanistes. Els signants són tots europeus menys Burke: Walter Brandmüller, president emèrit de la Pontifícia Comissió de Ciències Històriques; Raymond L. Burke, el que potser fa més fressa, és patró de l’Orde Sobirà de Malta; Carlo Caffarra va ser cardenal de la ciutat roja, Bolonya, i Joachim Meisner de Colònia, on es va celebrar una Jornada Mundial de la Joventut.

Per curar-se en salut i no ser atacats altre cop com a colpistes −el papa ja va rebre una carta de 13 cardenals durant el Sínode per la Família−, han fet saber que els anima “un profund afecte col·legial” i avisen: no volem ser qualificats d’adversaris ni de gent sense misericòrdia. Ho fan amb amor. Però no s’estan d’orgues, i aquest és per tant el segon avís. No fos cas que l’incaut del papa no hagués copsat el seu malestar en la carta primera.

El papa de la perdició

Dit això, comencen amb els retrets. Creuen que el papa ha creat una gran confusió dins de l’Església i que molts fidels estan perduts. Veuen com des que es va publicar el polèmic text posterior a la trobada sinodal a Roma −que no només va ser moguda sinó també incendiària, en algun moment−, el món catòlic s’ha dividit i no sap què ha de fer. Ha canviat la moral? “Non si sa”.

Els temes que preocupen els cardenals giren sobretot al voltant de la comunió als divorciats tornats a casar, tot i que no és l’únic tema. Els cardenals posen en dubte la totalitat i la validesa del document. Athanasius Schneider, bisbe auxiliar a Astana, Kazakhstan, és una de les veus episcopals que defensa els cardenals díscols, i ho fa amb arguments bíblics: sant Pau, a la carta als Gàlates, fa referència a la correcció pública a Pere. Per tant, dedueix, Pere (o sigui papa) pot ser corregit fraternalment per altres que, inspirats per l’Esperit Sant, veuen coses que el cap no percep.

Aquest principi tan participatiu i amarat d’esperit conciliar-cupaire és el que hauria animat els cardenals a fer saber la seva “profunda preocupació”. A dir la seva discrepància amb el cap. O sigui, que estan convençuts que el papa està realment actuant de tal manera que això comporta amenaces a la fe (escàndol a la fe és l’expressió que fan servir) i per tant es justifica que els superiors puguin ser corregits públicament. És el mateix papa Francesc qui ja ha demanat seguir aprofundint “amb llibertat” algunes qüestions doctrinals, morals, espirituals i pastorals del text.

Els quatre cardenals han estat titllats d’heretges arrians, de cismàtics i de dinamitadors. El bisbe grec Frangiskos Papamanólis, president de la Conferència Episcopal de Grècia, els ha acusat de “pecadors” i d’“heretges escandalosos”. Els qui defensen els cardenals consideren que aquesta “intolerància” revela “la impossibilitat de dir la veritat” i una caiguda sotmesa davant del “relativisme”. El papa Bergoglio ja ha tingut des del minut zero de ser escollit aquesta etiqueta, de ser un pontífex sense preparació per governar una Església que llisca vers el relativisme moral que ja havia denunciat Ratzinger.

La no-resposta del papa

El papa Francesc no sembla preocupadíssim per aquest minicisma en el si del col·legi cardenalici. De fet, com era previsible, no ha respost directament, però al Vaticà es privilegien les maneres subtils de respondre sense respondre. O sigui que els cardenals no cal que esperin una carteta, sinó que en tenen prou de llegir els diaris mirant de no ennuegar-se. I no és que no respongui perquè no tingui temps (un papa que truca alegrament i que rep gent de tot tipus, sempre té temps per a un cas així). El que passa és que no considera que aquesta amenaça hagi de tenir una resposta formal.

L’engranatge de la maquinària està més que llest. Tant la munició personal del papa −inesgotable− com la dels seus, que ja han començat a recordar, en les xarxes socials, en conferències, en públic i en privat, que no hi haurà ni un pas enrere i que l’exhortació postsinodal Amoris laetitia és “claríssima”. És curiós que els quatre cardenals recalcitrants desafiïn el papa, precisament ells que, quan amb altres pontífexs algú −no cardenals, sinó grups laïcals− gosaven insinuar que a l’Església algunes coses no anaven bé, els titllaven d’infidels i desobedients. Ells són del papa. Però no d’aquest. Francesc, per a ells, no és ben bé un pontífex; més aviat, un desorientat.

En una entrevista al diari dels bisbes italians Avvenire del 18 de novembre, el papa respon com qui no vol la cosa a la periodista Falasca: “Alguns continuen sense entendre, blanc o negre, tot i que és en el flux de la vida que cal discernir”. Són paraules ambigües, però que en el llenguatge ecclesialese s’entenen perfectament. I segueix, sorneguer: “No fem de la fe una teoria abstracta on els dubtes es multipliquen”. Dubtes (Dubia) és, precisament, el nom que duu la carta que li han fet arribar els seus germans cardenals.

Són dos cardenals de parla alemanya, Schönborn i Kasper, els qui estan més a prop de les posicions de Francesc. I sobretot el neocardenal Kevin J. Farrell, que des dels Estats Units i amb una aparent ingenuïtat diu: “Honestament no veig per què alguns bisbes pensin que han d’interpretar un text en què és l’Esperit Sant qui parla. És un document guia per al futur”. No ho pronuncia un porprat qualsevol, sinó el qui des de fa pocs mesos és el nou prefecte del nou dicasteri vaticà que engloba la família.

Francesc ha fet saber que dorm “com un tronc”, i que ell segueix el camí del concili Vaticà II. I que pel que fa a les opinions, cal distingir sempre l’esperit amb què es diuen: quan no hi ha mala fe també ajuden a caminar. Quan no hi ha mala fe, però.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.