Salvador Pié-Ninot: «Els quatre cardenals són la crosta dura d’un sector crític»

Salvador Pié-Ninot (Barcelona, 1941) és, a més de rector de la parròquia de Santa Maria del Mar de Barcelona, catedràtic de la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma. Coneix bé les famílies vaticanes i l’entorn del papa. I és també president de la Fundació Blanquerna-URL.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Havia passat mai que un grup de cardenals fessin pública una carta crítica amb el papa, com la que han publicat ara?

—No, no havia passat mai. Però ha estat un gest infantil. Una carta confidencial no és una carta per anar ensenyant aquí i allà públicament. Per això penso que els fa més mal a ells que a ningú. És una reacció molt infantil: com no m’ha respost el papa, ara ho faré públic…

—Tal com ho havien explicat ells mateixos semblava que fer-la pública era una pràctica habitual si el papa no responia.

—No! Mai. És una cosa de nens petits i no els ha fet gens bé. Si tenien gens de valor, això els n’ha fet perdre. Sembla que vulguin fer prevaldre el seu criteri en una estructura eclesiàstica on el papa, evidentment, té molta importància. El que passa és que el papa és intel·ligent i ja ha fet unes declaracions, a propòsit d’això, dient “a mi no em preocupen tant els crítics com els aduladors”...

—Prefereix ignorar-los.

—A Roma, fins i tot en l’ambient de gent que podria ser pròxima a aquests cardenals, es considera que han fet una criaturada.

—Però hi ha un ambient pròxim a ells que comparteix les seves crítiques sobre la possibilitat que un creient divorciat i tornat a casar vagi a combregar?

—Aquests senyors posen de relleu una idea que altres comparteixen. Sí que hi ha un canvi en el missatge del papa arran del tema del divorci. Ell diu que les coses no s’han de jutjar purament en funció de la llei sinó també en funció de la persona. Per tant s’ha de tenir molt en compte si algú, quan està fent una cosa, té consciència d’estar fent una cosa greu o no. Per tant, la gravetat està també en la consciència. Això era una fórmula que el concili [Vaticà II] ja va apuntar però que l’Església catòlica no ha desenvolupat. Fins ara es donava més importància a l’objectivitat de la llei que no a qui l’ha de complir. El papa, a més, diu una cosa que els ha neguitejat molt: que “hi ha gradualitat”. No vol dir que hi hagi gradualitat en la llei però sí en la seva aplicació. Entenc que, a la gent molt ancorada en l’antic, els posa molt nerviosos. Perquè això vol dir que entrem més en el que és subjectiu i s’ha de tenir en compte com ho viu cada persona. No és una llei física, que s’ha d’aplicar sempre igual. La llei està per als homes i la salvació en la qual creu l’Església és la salvació dels homes: per a cada persona hi ha un missatge. El cas d’una família destrossada o d’una persona que està malalta són molt diferents. Ell insisteix que la misericòrdia de Jesús és per a tothom i si aquella persona, per les circumstàncies en les quals està, ha de viure malament oficialment, es poden tenir en compte aspectes atenuants. El canvi més important és que l’últim discerniment és la consciència personal i això és el que el papa vol subratllar, però veient-ho d’una manera optimista.

—Optimista en quin sentit?

—El papa és més optimista del que ho som la majoria. Fins i tot el critiquen perquè és massa bona persona. Creu que, malgrat que una persona hagi fet tot el que sigui, al final tindrà ganes de ser bo. I no podem negar-li Déu. Ell ho accentua molt dient que en principi no s’ha de dubtar de l’individu; al contrari d’uns altres que diran que en principi s’ha de dubtar.

—És com si reconegués la presumpció d’innocència.

—És això. Sempre posa davant la presumpció d’innocència, quan la majoria, la premsa la primera, sembla que desconfia de l’individu quan estan investigant-lo. Durant segles hi ha hagut una educació de dir “això és pecat”, “això és pecat”, “això és pecat” i “no has fet això”, “no has fet allò” i mai de “tu com has viscut això? Per què no has pogut fer allò?”. Aquest papa diu que les circumstàncies són molt importants. I que tot el tema psicològics s’ha posat poc de relleu en les coses d’església i cal entrar-hi. Ell diu que “és cada persona la que s’ha de salvar; no tota la humanitat”. Per tant, ens hem d’adaptar a la psicologia de cada persona.

—Freud arriba a l’Església de la mà d’un papa argentí?

—Ara ho has dit. Per als argentins, això de la psicologia és important. Ell ho diu: “Hem tingut poc en compte la praxi psicològica”. I aquí crec que està la clau. En aquest sentit és molt modern aquest papa. Aquells quatre cardenals són la crosta dura d’un sector de gent: sempre els han dit A o B i sempre han fet A o B, però aquest papa té clar que això també és fariseisme: perquè, quan Jesús es presenta als fariseus, aquests tot ho feien perfecte però en el seu cor eren diferents −per això diem fariseus dels qui una en fan i una altra en pensen. En l’Amoris Laetitia diu que no podem fer de fariseus: “hi ha moltes situacions concretes i cada vegada s’ha de mirar què ha passat” diu si fa no fa el papa.

Una altra cosa que posa molt de relleu el papa −en això és molt jesuític− és el discerniment. En aquest document surt 32 vegades aquesta paraula. És un terme molt propi de sant Ignasi de Loiola i vol dir que convé, al costat, una persona −pot ser un capellà però també un laic− que ens ajudi a veure si allò que decideixes respon a una visió molt subjectivista o no. Al final algú se salva o condemna si vol. Hi ha llibertat. Si vas a missa cada diumenge però estàs renegant cada dia, és fariseisme. Per tant no n’hi ha prou de complir fidelment... Aquests tenen por que això porti a una disciplina molt diferenciada.

—I a vostè, que també és de l’Església, no li fa por?

—Mireu, aquest document el va presentar el cardenal Schoenborn, arquebisbe de Viena. És molt normal que aquests documents no els presenti el mateix papa encara que els hagi fet ell, però és molt important, i molt indicatiu, qui el presenta. Schoenborn, a qui es considera conservador però molt intel·ligent, és favorable a aquest document. I ell va presentar el document explicant que estava molt content de poder-ho fer perquè, quan tenia quatre anys, els seus pares es van separar. Quan les situacions s’han viscut en primera persona es veuen d’una altra manera. Va ser molt simptomàtic veure tot un arquebisbe de Viena  explicant la relació amb els seus pares i amb altres familiars que s’han separat o ajuntat. Tot  això els posa molt nerviosos, als quatre cardenals.

—O sigui, en el fons no és simplement el tema dels divorciats i divorciades que s’han tornat a casar, sinó que entenen que això dóna peu a més coses.

—Exacte. El papa ho salva amb el tema de la consciència i no el culpabilitza automàticament. En cada cas hem de veure què ha passat: pot ser un barrut o pot  haver-hi alguns motius concrets que facin que no sigui tan culpable com sembla. Hi ha molts criteris que es poden considerar si aquella gent volen continuar sent catòlics. Però el papa no canvia la llei sinó la seva aplicació −és aquí on es veu com n’és de viu aquest papa. I en això s’equivoquen en la carta, que diu que es canvia la llei. No. Ell diu clarament que la llei no és gradual, però sí que és gradual la seva aplicació. Amb aquest argument salva també parelles de fet que van a viure junts i no són casats ni pel civil. Ell diu que hi ha l’amor i que ens agradaria que això fos més ple −perquè la institució del matrimoni també té el seu valor etc.− però afirma que hi veu gèrmens bons...

Salvador Pié-Ninot / Jordi Play Salvador Pié-Ninot / Jordi Play

—Gèrmens bons?

—Sí, fa servir aquesta expressió tan bonica, semina verbi, gèrmens bons. Reconeix que no és la parella en plenitud i que no és el que, com a cristians, ens sembla que hauria de ser, però també s’adona que això cada cop costa més a molts joves. Malgrat això, els avisa que la parella demana un compromís més seriós i parla dels valors de la institució −encara que no sigui casar-se per l’Església.

—Els quatre cardenals representen un grup concret dins l’Església?

—N’hi ha un, Carlo Caffarra, italià, que sí que representa un grup molt important. Joan Pau II el va fer el primer president −i pràcticament fundador− del Pontifici Institut Joan Pau II per als Estudis de la Família i el Matrimoni. Aquest Institut és un nucli dur que ha estat molt crític amb el papa Francesc i les seves opinions sobre els divorciats. Caffarra va ser-ne el fundador i té molta influència sobre l’Institut, tot i que ara és bisbe i cardenal de Bolonya. S’ha de dir que aquest Institut no només és a Roma. A València n’hi ha una filial, per exemple. Són gent tancadeta. Per això, en contra de la seva voluntat, el papa ha hagut de canviar el director d’aquest Institut per una persona més d’acord amb els seus postulats. Caffarra, doncs, és el fort d’aquests quatre cardenals i el que més en sap.

—I Walter Brandmüller, Joachim Meisner i Raymond Burke?

—Brandmüller és un historiador de l’ancient régime i jubilat del tot −té més de vuitanta anys. No ha estat mai bisbe d’enlloc. En Meisner va ser arquebisbe de Colònia i ha sorprès tothom que hagi signat aquesta carta. No perquè no pugui pensar com els altres tres sinó perquè no ha tingut mai actituds crítiques. Reflecteix un tipus de persona gran que està veritablement preocupada. L’últim, l’americà, Raymond Burke, sí que és perillós. És superintegrista, un home molt estrany que no reflecteix gens els nord-americans −ni la majoria de bisbes ni la majoria de fidels.

—Burke era el prefecte del Tribunal Suprem de la Signatura Apostòlica...

—Sí, és el tribunal, el Tribunal Constitucional de l’Església. Però el van treure perquè jutjava d’una manera infame. Està molt mal considerat. És com un americà que ho sap tot i...

—Prepotent?

—Ara ho has dit. Sí. I de fet el papa l’havia tret del Tribunal.

—I l’ha fet cardenal de l’Orde de Cavallers de Malta, que és, malgrat el nom, un càrrec de poca categoria.

—Sí, no res. El van fer fora del Tribunal, perquè l’estava bloquejant. Ell bloquejava tots els temes.

—Diuen que té amistat amb en Trump.

—Sí, té bona relació amb en Trump, sí. I estava molt emprenyat amb el papa quan el papa va criticar en Trump. Diuen que ha estat aquest Burke el culpable que la carta crítica al papa hagi acabat sortint al diari. M’ho crec més d’ell que no de Caffarra o els dos alemanys.

—Algú hi ha reaccionat a favor o en contra a Roma?

—Un polític italià, en Rocco Buttiglione, un democristià moderat, ex-ministre de Coordinació de Polítiques de la UE i de Patrimoni Cultural. Acaba de respondre públicament als quatre cardenals com a laic moderat i amb prestigi. No és un progre. A Roma, el papa no està pressionat per aquest cas.

—No anirà més enllà aquesta rebel·lió, doncs?

—Crec que no. Perquè no ho han fet bé i perquè el papa és molt viu. És jesuïta. Per què el van votar? Quan no va sortir el cardenal Scola, els americans van dir que calia un papa del Tercer Món. I els europeus van dir que podia ser llatinoamericà. De seguida van respondre “ja el tenim” i “no patiu, que és jesuïta”. Ah! Si és jesuïta té garantida una bona formació i una cultura àmplia. Però, a més, els jesuïtes tenen una xarxa àmplia de col·laboradors. La veritat és que aquest papa està fent una revolució en el millor sentit de la paraula. Un canvi importantíssim, però no tant per la justícia i si això és pecat o no és pecat. Tot això d’anar a Lesbos, de preocupar-se pels refugiats, de l’ecologia, situa el papa una mica per sobre d’aquestes crítiques. Això és una mica una misèria romana, però el marc del papa va més enllà i a ell no se’l veu afectat en absolut. Fins i tot després d’això ha tret un altre document, Misericordia et misera que diu que l’avortament és gravíssim però no cal anar a veure un bisbe per absoldre’l en la confessió. Tot es pot perdonar. Fins i tot el més terrible pecat −que, per a l’Església catòlica, és l’avortament− el pot confessar a un capellà. No cal buscar tantes excepcions.

—Això també és un canvi profund.

—Sí, evidentment això també ha portat repercussions. Ell ha dit simplement que la gravetat de fet no ha de fer més complicat l’accés a la confessió. La misericòrdia, com diu ell, no s’ha de fer difícil. Si algú té ganes de demanar perdó, no se li han de posar dificultats. I ara té la possibilitat de fer-ho fàcilment. Per això acusen el papa de bonisme també. Però penso que més val ser bonista que el contrari, oi?

—Si no hi hagués un papa emèrit, Benet XVI, s’hauria fet pública la carta?

—Els quatre cardenals van anar abans a veure Benet XVI i ell els va dir que no li vinguessin amb històries. Després va trucar al papa Francesc per avisar-lo. Benet XVI s’està portant molt bé.

—Però el fet és que primer van intentar tenir la benedicció de l’altre papa...

—Sí, sí. Ells intenten agafar-se encara al fet que hi ha dos papes. Per sort, Benet XVI diu que és papa emèrit i res més.

—Una altra cosa obriria un cisma, no?

—És clar. S’ha de dir que Benet XVI ha estat molt elegant i l’haurem de recordar per haver estat capaç d’una cosa que no és tan fàcil: dimitir. De fet, fa unes setmanes es van fer nous cardenals i el papa Francesc els va portar, amb ell, a veure el papa Ratzinger. Això és el millor exemple perquè es vegi que no hi ha cap problema. Però és cert que hi ha gent que animaria el papa Ratzinger que fos aquí una interferència.

—Els nomenaments d’aquests nous tretze cardenals electors  desplacen el poder real de l’Església catòlica a fora d’Europa?

—Sí, sí.

—Conscientment?

—Conscientment, sí. Està claríssim. Ara, per exemple, no n’ha fet cap d’italià −entre els que són electors: hi ha dos italians però no tindrien dret a vot perquè són grans. Els italians estan neguitosos perquè ells estan acostumats a remenar les cireres. El missatge és lent però és clar. De fet, és el mateix que va passar en l’últim conclave. Quan Scola no va sortir, els americans van dir “on és la majoria dels catòlics?”. A l’Amèrica Llatina. “Doncs papa llatinoamericà!”. És clar que és un canvi per a Europa, que està acostumada a ser el rovell de l’ou de l’Església, però clarament aquest home aposta pel Tercer Món, l’Àsia, Amèrica Llatina... Però també, curiosament, Amèrica del Nord, perquè ha fet tres cardenals dels EUA. Precisament ara que ha guanyat Trump, potser és un missatge clar que  escolta la veu dels EUA. Als nord-americans més val tenir-los a favor que en contra. S’ha de dir que tots tres cardenals són més aviat de centre-esquerra que no propers al Burke.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.