Alemanys a la força

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Han passat ja dues setmanes des del referèndum constitucional italià que va fer caure el Govern de Matteo Renzi, i a simple vista, les coses no semblen haver canviat massa. A pesar de la contundent derrota del projecte estrela de la legislatura, la coalició de govern formada pel Partito Democratico (PD) i el Nuovo CentroDestra (NCD, format per trànsfugues de l’antic partit de Berlusconi constituïts ara en partit) no té la més mínima intenció d’anar a eleccions en breu, sabent que els queda per davant legislatura −les cambres no es dissolen fins a 2018− i que les enquestes no apunten a un bon resultat.

A banda de l’interès partidista, hi ha motius econòmics profunds: la banca italiana passa per una greu crisi de solvència i està necessitada d’una urgent recapitalització per fer front a l’amenaça de crèdits dubtosos i impagats. Just a la setmana següent que Itàlia decidís votar en contra de l’opció per la qual havien apostat les elits europees amb Angela Merkel al capdavant, el Banc Central Europeu decidia negar la pròrroga que el Monte dei Paschi di Siena −tercer banc d’Itàlia per mida i entitat en funcionament més antiga del món, en actiu des de 1472− demanava per trobar 5.000 milions per a la seua recapitalització; en la pràctica, això suposa trobar algun comprador estranger, injectar-hi diners públics o declarar-lo en fallida. Els italians han optat per la via difícil.

Així, la primera gran assignatura del nou Govern de Gentiloni serà enfrontar-se  a la gran crisi bancària del Monte dei Paschi, Es tracta d’un banc que té la majoria de la seua activitat −oficines, clients, empleats− a les regions de la Itàlia central i septentrional on el PD, hereu del Partit Comunista d’Itàlia, té les seues bases electorals; les úniques zones on va guanyar el SÍ al referèndum constitucional. Qualsevol ajust brusc en la gestió d’aquesta crisi pot suposar-li un problema ben greu al gran partit que li queda a l’establishment italià i europeu a la península Itàlica. A més a més, el 2018 acaba el termini fixat per al programa d’estímul monetari o Quantitative Easing del Banc Central Europeu que garanteix crèdit a la banca a un virtual 0% d’interès. Europa compra temps a Itàlia, i prefereix no mirar massa cap endavant: per diferents motius tant el M5S de Grillo com la Lega Nord i el que queda de la nova Forza Italia de Berlusconi qüestionen el disseny de la zona euro. És més: els de Grillo, que encapçalen les enquestes, demanen obertament un referèndum sobre la permanència d’Itàlia a la zona euro. A Brussel·les juguen amb foc.

A diferència d’Itàlia, que a pesar del seu estancament econòmic continua tenint una indústria robusta i pot plantejar-se una eixida de l’euro per devaluar la moneda i vendre més barat, aquesta opció no és plantejable a Espanya. El model immobiliari-financer espanyol −del qual a la Mediterrània som malaurada punta de llança− necessita accés a capitals en una moneda forta i depèn i molt dels preus immobiliaris en els quals se sustenten els estalvis i la capacitat econòmica de les famílies. El flirteig de Podemos amb la idea d’abandonar la zona euro va durar pocs mesos, i no se n’ha tornat a parlar seriosament, ni tan sols després de l’eixida de Varoufakis del Govern grec i el consegüent abandó per Tsipras de les seues tesis reformistes. En aquest camp, a Espanya −que amb 46 milions d’habitants ja es pot considerar un mercat mitjà-gran− no es contempla com a alternativa. De manera que per a un eventual nou estat de 7 milions −fins i tot per a un de molt hipotètic de 13− amb una economia més oberta i més dependència del turisme això resulta encara menys imaginable. Segurament no hauriem d’haver entrat mai a la zona euro; però eixir-ne és molt complicat.

Així i tot, Europa també ha comprat temps. El suport del PSOE a la investidura de Rajoy s’ha traduït ben prompte en acords més amplis de tipus legislatiu i pressupostari: ja ningú parla d’una legislatura curta com al principi. La consolidació de la mena de Govern fiable que Berlín i Brussel·les buscaven ha tingut, a diferència del cas italià, premi: els severs objectius de dèficit que s’anunciaven durant 2015 i els primers mesos de 2016 s’han relaxat sensiblement i l’anomenada troica ja no demana retallades; és més, el PP aposta directament per assolir l’objectiu de dèficit del 3% anual −l’objectiu-marc del Pacte d’Estabilitat− apujant els impostos que siguen necessaris, fins i tot incomplint les seues pròpies promeses. Sembla que l’esglai del cicle electoral 2014-2016 ha ensenyat a la dreta espanyola a no jugar amb la desesperació ciutadana. Una altra cosa, és clar, és com collar les rosques en clau interna, i especialment entre administracions territorials.

Com més va, sembla més que la negociació del nou sistema de finançament autonòmic −hi participen o no els representants de la Generalitat de Catalunya− tindrà un final anunciat a l’assaig general de la negociació de l’objectiu de dèficit: Catalunya, País Valencià i illes Balears en contra, i la resta exercint de bloc nacional espanyol. Les comunitats sistemàticament beneficiades, les de població més envellida i més despoblades s’han articulat en l’anomenat lobby de la España vacía: estan ben disposats que els de sempre acaben pagant la factura dels AVE amb estacions a pobles de 50 habitants sota l’excusa de la redistribució. I, bé es demane la independència, el federalisme, el cantonalisme o una millora administrativa, els tres territoris o països de la Mediterrània tenen −tenim− exactament el mateix problema: cap forma de pressió funciona amb un Estat que pot ignorar perfectament manifestacions de milions de persones mentre mantinga la base electoral en províncies electoralment sobrerepresentades i plenes de pensionistes fidels al bipartidisme. Juguem amb les cartes marcades.

Per més que uns i altres intenten guanyar temps, la confrontació territorial a propòsit del repartiment del pastís fiscal s’acabarà produint dins l’Estat espanyol: el poder conservador madrileny té tot l’incentiu del món per continuar distribuint rendes de la Mediterrània cap a la Meseta i els territoris de l’interior. La resposta, en una posició demogràfica i política subalterna, només pot passar a mitjà i llarg termini accions massives de desobediència −siga ciutadana, institucional o ambdues− tindran alguna mena de valor. És això o resignar-se a l’empobriment crònic mentre es transfereixen rendes a comunitats més riques i amb més representació electoral. I això no podem fer-ho sols al món: ens calen aliats −com a mínim no tots els adversaris alhora− assumint que per desgràcia la plena sobirania al segle XXI són els pares.

En el nostre cas, sabem que la recaptació fiscal espanyola sobre el PIB  amb dades de 2014 −38%− està 10 punts percentuals per sota de la mitjana de l’eurozona −8%–; la despesa pública, del 43%, 6 punts per sota de la mitjana de l’eurozona, del 49%. Hi ha un ampli espai encara per convergir a estàndards europeus d’estats de benestar. Com a territoris petits, amb economia oberta, vocació exportadora i balança comercial ben positiva a causa del [desgraciat monocultiu del] turisme, podem plantejar-nos augmentar i molt la despesa social fins i tot dins dels marges europeus. Hi ha espai per a acords amplis si s’explica a la societat que calen més recursos per cobrir necessitats bàsiques i ampliar la frontera d’allò prioritari i imaginable: més trens de rodalia i menys AVE, més escoletes i menys F-18, etcètera; però també que els ajuntaments poden gestionar serveis bàsics d’ensenyament o atenció de salut si se’ls en transfereixen els recursos.

Siguem realistes: si ens ha de governar una potència colonial, més val que siguen els alemanys o els danesos: fiscalitat comprensible, sistemes de recollida selectiva de fem i de reciclatge d’envasos; bicicletes, cotxes elèctrics i impuls a energies renovables per compte d’impostos al sol, radiotelevisions públiques no copades per polítics, escoletes infantils gratuïtes, ajudes per fills a càrrec, habitatge públic de lloguer, contractació pública més transparent… Encara que ens toque dinar a la 1 i sopar a les 7.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.