Annals de l'economia sostenible

Els diners de color verd

Els objectius ecològics estan cada cop més presents entre les empreses del nostre entorn. Fins i tot, algunes empreses han estat capaces de desenvolupar-se gràcies a oferir serveis d'assessorament ecològic o a estalviar costos mitjançant remeis de sostenibilitat. Aquests són, només, alguns exemples de l'Euroregió de l'Arc Mediterrani.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La preocupació per la sostenibilitat és una realitat cada cop més present. Fins fa pocs anys, aquestes inquietuds eren privatives de grups minoritaris, arraconats per una societat que preferia escoltar els discursos triomfalistes d’una política econòmica que, passats els anys, s’ha demostrat devastadora. Els nous objectius definits des de les instàncies més altes a escala mundial20 contrasten amb els de temps passats, quan regnava la insensatesa i semblava que hi haguera una guerra declarada a les necessitats del planeta. De tota manera, per a fer possible el compliment d’aquestes necessitats, cal implicar tots els actors possibles. I per a aconseguir-ho, una eina imprescindible és fer dels objectius sostenibles possibilitats de generació econòmica. Si la societat troba en aquesta necessitat l’oportunitat de fer diners, el pas endavant serà enorme. I per sort, aquesta via cada cop és més factible. A l’EURAM sorgeixen unitats empresarials que abandonen els mètodes obsolets de producció que afecten l’atmosfera per utilitzar-ne de nous que respecten l’entorn. I naixen també companyies sense cap altre objectiu que el de la cura del medi ambient, trobant el benefici econòmic com a resultat d’un procés exemplar i necessari. Aquests són alguns exemples de com es potencia aquesta possibilitat imprescindible per a caminar en la bona direcció.

Tots els sectors poden desenvolupar les seues alternatives. Hom està acostumat que els serveis ecològics d’empreses privades s’adrecen, bàsicament, cap a administracions públiques. Aquest tòpic no és del tot desencertat. De fet, un dels grans objectius de la sostenibilitat és implicar plenament l’empresa privada. Ferran Dalmau, director de l’empresa valenciana Medi XXI, afirma que “si la sostenibilitat es tracta més des d’organismes públics és perquè el model social que tenim no ha estat capaç de veure el negoci”. Explica que l’economia del nostre entorn sempre està plantejada a curt termini. La sostenibilitat no es pot plantejar d’aquesta manera i les empreses es mostren incapaces per a satisfer aquests objectius de manera immediata. “És com l’estudiant que es prepara l’examen la nit anterior: normalment acaba suspenent”, exemplifica Dalmau. Aquesta realitat, però, sembla voler canviar.

Hi ha entitats que orienten empreses perquè puguen desenvolupar adequadament aquesta funció ambiental. Una d’aquestes és el Centre Tecnològic Forestal de Catalunya. El seu cap d’àrea de política forestal, Eduard Plana, explica que “els boscos catalans estan gestionats per empreses privades des de fa molts anys. Hi ha un teixit ampli i consistent no només d’indústria i de transformació de fusta i llenya: ara també hi ha biomassa, que facilita un creixement d’empreses productores”. La biomassa forestal, combustible renovable, barat i més net que els combustibles fòssils, procedeix, fonamentalment, de la llenya i de la fusta. Aquest element genera noves oportunitats “pel que fa a la millora de processos de combustió i també als procediments i tecnologies que fan que aquest material arribi del bosc als punts de consum o transformació”, afirma Plana, que reconeix també “la dependència d’aquest material de l’evolució del petroli, ja que es ven més quan el petroli es troba a preus alts”. El principal avantatge de la biomassa, segons Plana, a banda de la qualitat sostenible, és que també serveix d’impuls per a les economies locals forestals. En aquest sentit destaca un altre material: la tòfona, que “té l’avantatge de fer plantacions amb molt bones espècies forestals, les quals tenen fong inoculat a l’arrel. S’està aconseguint que molts eixos agrícoles, com ara zones de pedregada que havien estat abandonades, siguin les més favorables per a aquest conreu”. Plana assegura que el CTFC sempre ha treballat per descobrir i impulsar aquestes oportunitats econòmiques sostenibles, entre les quals també hi ha qüestions més accessibles a la venda directa, com la classificació tecnològica de la fusta estructural de les xarxes locals, “per revalorar la nostra fusta enfront d’un mercat globalitzat que prioritza els grans magatzems comercials com IKEA”.



Una altra d’aquestes entitats, adreçada a empreses de diversos àmbits, és el Club EMAS –Eco-Management and Audit Scheme–. Organització sense ànim de lucre, està formada per empreses i administracions públiques que compten amb el registre EMAS, certificació ambiental europea que els dóna un crèdit de sostenibilitat que han de renovar cada tres anys. Ho explica Maria Passalacqua, la directora d’aquest ens que treballa a Catalunya i que tracta de “convèncer les empreses perquè garanteixin un bon ús dels recursos del medi ambient. Per a fer-ho, cal implantar un sistema de gestió ambiental que permet a l’empresa identificar els seus objectius”. Passalacqua pensa que els empresaris cada cop són més favorables a estratègies sostenibles: “El medi ambient tendeix a integrar-se en la visió de negoci, perquè no respectar-lo implica una sèrie de riscos. Alhora, el respecte al medi ambient pot garantir estalvis econòmics gràcies a la gestió de recursos i al fet d’evitar el malbaratament. En cada empresa hi pot haver motivacions diferents: econòmiques, d’optimització de recursos, d’imatge, de prevenció de riscos... Totes són vàlides si l’empresa se les pren seriosament”.

Segons dades del Club EMAS, al voltant de tres-centes empreses catalanes compten amb el seu certificat. I aquestes pertanyen a sectors diferents. Passalacqua en destaca una que “va optimitzar la tecnologia en les màquines del sector del packaging, redissenyant màquines d’impressió, i estalviant recursos energètics i de residus. També hi ha una altra empresa”, continua, “que ha implantat un procés de piròlisi, de recuperació dels materials que hi ha als brics de llet i similars. Recupera la part de paper-cartró, perquè fan cartolines reciclables, i mitjançant la gasificació del polietilè, que genera energia pel mateix procés, amb la piròlisi extreuen alumini, que torna a servir com una matèria primera per als processos industrials”. A escala internacional, un exemple destacat de reciclatge és l’empresa nord-americana Coal: “Aquesta companyia, a partir d’ampolles de plàstic, obté fibres que serveixen com a matèria primera per a fer teixits”, comenta Teresa Ribera, directora de l’IDDRI, l'Institut de Desenvolupament Sostenible i Relacions Internacionals, amb seu a París.

Aquests èxits s’han assolit, segons Passalacqua, malgrat els entrebancs que en moltes ocasions imposen les administracions públiques. “La legislació espanyola, en molts casos, no és coherent”, assegura. “Per exemple, accions com les d’una empresa que vol instal·lar una planta fotovoltaica per consumir i fer que l’energia que li sobri s’aporti a la xarxa, no estan gaire promogudes”. Un altre exemple és el de la mobilitat sostenible, limitada, segons la presidenta del Club EMAS, per uns governs que “desatenen l’extraradi i obliguen els veïns d’aquestes zones a agafar el cotxe”, així com la no-promoció del teletreball, que evitaria “cinc desplaçaments setmanals de cada treballador”.

Biomassa / Centre Tecnològic Forestal de Catalunya Biomassa / Centre Tecnològic Forestal de Catalunya

És cert que, en molts casos, “els avenços sostenibles de les empreses estan obligats per lleis i normatives o seduïts per subvencions”, tal com afirma Carlos Arribas, portaveu d’Ecologistes en Acció al País Valencià. Però això també contribueix a pal·liar la degradació mediambiental i a conscienciar d’allò que és necessari. En aquest sentit, destaca l’exemple exposat per Iñaki Gili, de l’Oficina Catalana del Canvi Climàtic: “A Catalunya”, exposa, “hi ha al voltant de 150 instal·lacions molt intensives en carboni que emeten molt de CO2. A partir d’una normativa europea, participen del mercat europeu de drets d’emissió, que imposa un límit de compra de tones de CO2. Si aquest límit és superat, les tones excedents han de ser comprades a una altra instal·lació”. Gili es refereix a empreses cimenteres, siderúrgiques, de gas natural i papereres.

L’evidència és que tothom, des del seu àmbit, pot contribuir a la lluita contra el canvi climàtic. D’exemples, n’hi ha molts. Les facilitats que ofereixen les entitats públiques i assessories privades també hi són presents, i ajuden a adequar els objectius empresarials al servei del medi ambient. A les ferramentes, s’ha d’afegir la memòria d’un passat recent que hipotecava el futur detonant els recursos naturals. Aquesta situació va derivar en part en una crisi econòmica que encara és present, malgrat les recuperacions parcials i discutibles. Aquest miratge de recuperació ha despertat, novament, les ambicions econòmiques a curt termini d’aquells que es van beneficiar extraordinàriament del model devastador. Incendis forestals en territoris amb possibilitats urbanístiques, com el d’aquest estiu a Xàbia –Marina Alta– alimenten la sospita de voler tornar a sendes que van conduir cap a catàstrofes econòmiques i ambientals. Proposar, facilitar i promoure alternatives a l’estrall és indispensable per a no allargar un drama del qual cal fugir pel bé de la majoria.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.