Santi Vidal: «La justícia espanyola és qualsevol cosa excepte democràtica»

Senador per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i jutge, Santiago Vidal (Sant Sadurní d'Anoia, 1954), vista València per debatre sobre el dret d’autodeterminació. Com a membre del grup d’experts que van redactar un esborrany de la Constitució catalana -un fet que va provocar la seva suspensió com a magistrat durant tres anys-, Vidal en parla del procés i de l’ofensiva judicial del Govern espanyol. «La Constitució catalana ha de comptar amb milers de mares i pares», afirma.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-S’ha sobrepassat la justícia amb el procediment contra Carme Forcadell?

-Per descomptat. El funcionament actual de la justícia espanyola és qualsevol cosa excepte democràtica. I quan dic això no em refereixo, òbviament, als tribunals ordinaris. Fa 15 dies, el president Rajoy quan li vaig fer una interpel·lació al Senat sobre si a Espanya hi havia independència del poder judicial i una veritable separació de poders va contestar-me el que ja preveia. «Escolti, aquí els jutges no els pressiona ningú, tots dicten les sentències que consideren convenient». Clar, ell es referia a la justícia normal, i jo li preguntava pel Tribunal Constitucional, que és tot menys un tribunal, ja que no tots els membres són magistrats; pel Consell General del Poder Judicial, que tots els càrrecs són per designació política, i pel Tribunal Suprem, on el Congrés i el Senat tenen gran influència en el nomenament dels jutges. I per desgràcia, no només sóc jo qui ho diu: la Comissió de Justícia del Consell d’Europa ho ha dit en els seus últims tres informes. Per tant, duem des del 2011, 2013 i 2016 davant d’una constatació objectiva. I tot, dit per les màximes autoritats europees.

-Les forces independentistes han plantejat presentar una llei al Parlament de Catalunya per declarar Carmen Forcadell inviolable. ¿Aquesta mesura té efectes jurídics reals?

-La situació legislativa a Espanya és complexa. Per exemple, al Congrés dels Diputats el PP ha perdut la majoria absoluta i qualsevol mesura que vagi en la línia d’aprofundir en els valors democràtics té moltes possibilitats de ser debuta, i fins i tot, aprovada. Al Senat, tot i que els populars sí que gaudeixen d’aquesta majoria absoluta, la cambra només pot vetar-les de forma temporal.

-L’advocacia de l’Estat espanyol, a més, vol ampliar el procediment judicial contra la resta de membres de la mesa del Parlament que van permetre la votació.

-Aquesta estratègia del Govern espanyol pot no sortir-li bé. Quan pretens aconseguir massa objectius alhora, acostumes a dispersar esforços. A sobre, crec que n’és una estratègia errònia, segons el meu humil parer i des d’un punt de vista jurídic. Inadmissible i antidemocràtica, és una estratègia políticament errònia. Perquè si van ampliant la xarxa de coacció contra els càrrecs polítics, i ja no en persegueixen un concret, es trobaran amb més gent. És a dir, quan aquesta xarxa tingui un pes considerable és probable que rebenti a ulls d’Europa.

-Vostè ha dit abans que la justícia espanyola és tot menys democràtica. S’està estiregassant la legalitat més del compte contra el procés?

-Com a jutge, una de les coses que no acabo d’entendre, és que s’interpreti que el marge del bloc de constitucionalitat, aquell que hi ha entre la mateixa Constitució Espanyola i els Estatus d’Autonomia, és diferent en textos tan semblants com el català o el valencià. No entenc que a Catalunya sigui il·legal i al País Valencià estigui perfectament dintre de la legalitat. És la mateixa demostració que el paper ho aguanta tot, perquè una cosa és que el Tribunal Constitucional pugui dir per escrit el que vulgui, i una altra que els destinataris d’aquestes resolucions, és a dir, la ciutadania, no s’adoni que això és una manipulació del món del dret. I quan la llei s’utilitza per aconseguir un resultat il·legítim, per molt legal que sigui aquest resultat, arriba un moment que no s’aguanta dempeus i acaba sent qüestionat.

I si en permets, quan una part important de la ciutadania, i els exemples els tenim amb Gandhi, Mandela o Sara Parker, diu això serà legal, però és injust, la vigència d’aquesta llei comença a caducar. Sí, dependrà de la desobediència civil. Però, al remat, la història ens ha demostrat que aquestes normes acaben sent canviades.

-Com encaixa l’ofensiva judicial contra el procés amb l’operació diàleg engegada des de La Moncloa?

-Mira, fa pocs dies vaig poder parlar amb Enric Millo, i ell diu que està fermament convençut que és la manera de resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya. I jo ho comparteixo: el diàleg és la manera de solucionar aquest atzucac. Ara bé, si el diàleg no està acompanyat de negociació, potser sigui un diàleg de sords. I els diàlegs de sords no duen enlloc. Tant el president d’Esquerra, Oriol Junqueras, com jo vam traslladar-li el mateix: d’acord, diàleg, però sense exclusió de cap punt, i no com proposa la vice-presidenta Soraya Saéz de Santamaría que n’oblida el més important, el del dret a celebrar un referèndum. Un referèndum que volem que sigui pactat amb l’Estat espanyol, perquè volem fer les coses ben fetes. Ara bé, el farem igual si ens toca fer-ho de forma unilateral. Nosaltres no som els qui volem aquesta unilateralitat, sinó ells són qui la provoquen. Diàleg sí, però negociació que es tradueixi en fets concrets, també.

-Entén, amb tots aquests entrebancs, els dubtes que aquest referèndum genera a certs sectors de la vella Convergència, i més amb l’experiència del 9-N?

-Ho entenc perfectament. Convergència Democràtica està fent un canvi generacional, un canvi ideològic, i està intentant deixar enrere determinades pràctiques que en el passat no ha estat, precisament, dignes d’elogi. Això és un procés que mereix tot el meu respecte, i també els meus elogis. Però és un procés complicat, i que compta amb els seus punts positius i negatius.

Hi ha gent que s’hi trobava molt còmoda en aquella manera de funcionar. I que veu venir que si el referèndum no només se celebra, sinó que, a més a més, es guanya i passem a la segona fase, la proclamació d’un Estat, i aquesta república després d’unes eleccions constituents elabora un marc legal que comporta la pèrdua dels privilegis de molta gent que ocupava llocs de poder, per a ells, doncs, no és satisfactori. No ho volen. Però, jo confio que cada vegada hi hagi menys gents al món convergent que continuï ancorada en defensar els seus interessos de classe per sobre del benestar de tota la ciutadania de Catalunya.

-Amb la suspensió judicial de la proposta de referèndum presentada per les forces independentistes al Parlament i amb l’aposta que ha comentat perquè sigui pactat amb l’Estat, no caldria explorar la via que va plantejar a la cambra catalana Catalunya Sí que És Pot, i que, a més a més, no ha estat invalidada per cap tribunal?

-Sí, sí. Amb els companys dels comuns, que engloba totes les confluències de Catalunya Sí que És Pot, En Comú Podem, etc., jo estic d’acord que en aquesta negociació bilateral entre Catalunya i l’Estat espanyol s’han de posar damunt la taula tots els escenaris. I, per tant, les seves vies, o, fins i tot, la via d’una reforma constitucional per arribar a una república confederal a tota la península Ibèrica a mi em sembla perfectament discutible i no ens hem de tancar de cap de les maneres. Ara bé, això ha de tenir un termini concret per fer-ho. No pot passar, però, una cosa semblant al que ens va dir un alt representant del partit socialista, que ara ja no està a la cúpula, i, per tant, tothom es pot imaginar qui és, d’anar-hi parlant sobre el tema, i que d’aquí a dues legislatures ja veiem. Els catalans, em sembla, que hem aguantat prou ja.

Vam fer un últim intent d’anar amb aquesta línia confederal l’any 2006 amb l’Estatut de Miravet, que va fracassar i tothom sabem per què. Primer, per la reacció d’Alfonso Guerra de retallar al Congrés dels Diputats el text aprovat pel Parlament de Catalunya, i després per la campanya molt intensa del PP que va acabar impugnant el text i amb el Tribunal Constitucional dinamitant la llei. Per a nosaltres, però, tot això és una etapa passada. Ara bé, si ens diuen que en el termini d’un any, és a dir, en el 2017, estan disposats en arribar a un acord viable sobre la construcció d’una Espanya de tipus federal o confederal, ens tindran a la taula per parlar-ne.

Santiago Vidal Santiago Vidal, jutge i senador //PRATS i CAMPS

-Creieu que s’hauria de deixar de banda aquestes disputes ideològiques dintre de l’independentisme, com les últimes amb els Mossos entre la CUP i la vella CDC, i perseguir tots a una l’objectiu nacional?

-Aquests fets tornaran a passar durant tot el 2017. A veure, aquí hi ha un conglomerat de forces i d’ideologies molt diverses que comparteixen un únic objectiu, però les metodologies, els temps i els conceptes del dia a dia són diferents. No ens podem pas sorprendre que les CUP vulguin fer desobediències contínues per mostrar que aquesta supeditació a l’Estat espanyol s’ha acabat i que, en canvi, Esquerra i el Partit Demòcrata Català vulguin anar fent el nou marc legal, no amb petits actes de desobediència, sinó amb estricta obediència a la nova legalitat catalana. Això no ens ha d’estranyar. Són desajustaments lògics, atesa la pluralitat i la transversalitat de l’independentisme. Amb tot, estic convençut que quan ens mirem tot el procés d’emancipació del poble de Catalunya des d’una perspectiva històrica -estic parlant d’aquí a 20 0 25 anys- ho trobarem tot molt normal i donarem l’escassa importància que tenen aquests incidents que direm, bé, formés part d’un projecte tan difícil però, al seu torn, tan engrescador.

-Vostè esta suspès de la seva carrera judcial per participar en l’elaboració d’un esborrany de la Constitució catalana. Però, amb l’evolució del procés ha quedat tot al marge. En quin estat es troba aquest text?

-Nosaltres vam elaborar com a grup d’experts, és a dir, fruit de la societat civil sense que el Parlament, la Generalitat i cap altra institució tingués res a veure, un primer esborrany d’un futur marc constitucional, hipotètic, ideal, en el que ens semblava que es podia plantejar un marc d’idees perquè la ciutadania, amb tres anys de marge, pogués anar rumiant com hauria de ser aquest nou estat. Si tindria exèrcit, quina seria la llengua oficial... I aquest objectiu, sembla que l’hem aconseguit. Una vegada hem rebut tota la informació dels ciutadans, ho hem lliurat al Parlament. Vam entregar-ho el mes de maig. El document està on ha d’estar: en seu parlamentària. Altres entitats, però, han fet el mateix.

L’objectiu de tot plegat és que la feina estigui ben feta, per si guanyem el referèndum, que jo doni per segur que se celebrarà. No podem dir si guanya la independència a finals del 2017 i principis del 2018: «Compte, hem de redactar una constitució...». Home no, aquestes coses s’ha de fer en molt de temps si volem que sigui el text rigorós, amb uns fonaments sòlids, i, especialment, que hagi comptat amb la participació de la ciutadania. El que no voldria jo de cap manera és que Catalunya cometés el mateix error que Espanya l’any 1978: que el text constitucional, que és el marc fonamental de convivència del qual emanen la resta de lleis, el redactin set persones. Aquí podien ser 30. Però no, la constitució de la República de Catalunya l’han de redactar milers, ha de tenir mares i pares. I molts, no set pares.

-Per acabar. Vostè va dir que era partidari d’una Catalunya independent associada a una Espanya governada per Podem. Ho manté encara?

-Sí, i tant! A mi la idea de Pi i Maragall d’estats lliures i associats dins de la península Ibèrica em sembla fantàstica. Tant de bo aquest encaix sigui assumit a començament d’aquest segle.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.