Ramon Ramon, la poètica fera ferotge

Al llarg de la seua trajectòria poètica, Ramon Ramon (Catarroja, 1970) no s'ha caracteritzat precisament per generar respostes epidèrmiques o indiferents en els lectors. Més aviat, els seus llibres provoquen efectes gairebé físics, com els d'una punyada en el bell mig de l'estómac. I al seu darrer poemari, 'Els temps interromputs", Ramon apuja l'aposta i ens sotmet a un electroxoc. Més que un poeta, el lector hi troba una força natural desfermada.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Tot i una producció prèvia que caldria recuperar amb urgència, el primer gran sotrac signat per Ramon Ramon fou Simfonia per a un estat de coma (Perifèric, 2012), Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, un prodigiós combat de boxa amb la tradició clàssica -seixanta-nou sirventesos amb cent-trenta-vuit rimes diferents- que lluny de refregar-se en els tòpics temàtics que acompanyen aquests exercicis, saltava sense xarxa a les profunditats de la condició humana del segle XXI i les seues misèries. Un llibre titànic. Diferent.

Un més que notable dietari, Dins el camp d'herba (2014), ens aportava una altra dimensió de l'autor, igualment incisiva però més interessant en els acostaments a les temàtiques més íntimes. Un Ramon Ramon, per tant, més contingut, que també traduïa en prosa i reflexió els seus sòlids fonaments literaris. Resolt el parèntesi, Els temps interromputs torna a ser un exercici de baixada sense frens, d'agitació de les bases del discurs poètic. Un poemari divers, que abasta poemes escrits a Catarroja entre 2002 i 2016 i el producte d'estades a l'estranger, a Exeter el 2009 -que servia també com un dels aliments experiencials del dietari- i Bolonya (2013).

llibre Els temps interromputs
RAMON RAMON
Edicions del Buc, València, 2016
Poesia, 123 pàgines

Després d'una molt intencional cita inaugural de Wallace Stevens, jugant amb un "pale Ramon" que no és l'autor i que alguns estudiosos relacionen amb el crític mexicà Ramón Fernández, col·laborador del nazisme, ens endinsem en un bloc de temes i armadures temàtiques diverses. De la prosa (poètica?) de "Memòria històrica" -un relat esfereïdor- a la presentació descarnada del càncer o una visió de l'amor no apta per a esperits sensibles.

"Tinc el cor mossegat com un formatge dur", avança en "Un veí". Estat potser generat per un amor que és una edificació il·legal ("Constructora"), tocada de les urgències, que acaba sent material de rebuig si no és consumeix quan i com toca: "El nostre amor és un plàtan / que es podreix a la fruitera / àpat rere àpat. / Mengem-nos-el mudats / com un pastís de noces. / O llancem-lo ja / al poal del fem", escriu en "Bodegó".

Aquest primer bloc va construint-se emprant diversos formats, amb postals d'Exeter i viatges sense obturador al passat, fragments que continuen colpejant fort en "Utopia" ("El destí se'm va revelar als lavabos d'una discoteca, mentre un déu i un dimoni esnifaven junts sobre la tapadora del váter"), "Poema per a la nit de Nadal", "Musa" o l'aglutinant i aclaridor "Els temps interromputs". "Estem de pas en temps interromputs: / algunes portes s'obren al record, / n'hi ha que amaguen els desigs més bruts, / d'altres donen als camps de la dissort", ens conta a propòsit dels "amors perduts", els "bells minuts" o el lavabo "per a rentar la mort", en una de les imatges més brutals del llibre.

En aquest punt (diguem-ne que en la pàgina 53), el lector ja té la sensació d'haver traspassat una porta, d'estar visitant un món propi, fet de d'assumptes universals però presentades amb un discurs força singular. A partir del descens sense frens de "Cronicó del semental", una delirant disbauxa de tira-milles textual sense puntuar, corrandes inserides en el relat (o a mode de relat), exabruptes, (Ara em masturbe a la Llotja i sóc gòtic / columna salomònica és el piu") i moments de lirisme igualment càustic, no tenim cap dubte de ser davant una fera (literària) ferotge.

El llarg bloc final del llibre és alhora lúcid i obscè, reflexiu i desfermat, feréstec i entranyable. Conté un punt d'excentricitat i despullament amb influxos estellesians però amb un punt d'atreviment rar en el cànon poètic valencià. Per emprar un símil bèl·lic i agosarat i que l'autor potser aprovaria, el corrector assenyat i pare de família que és Ramon Ramon esdevé kamikaze i baixa en un zero directe a la coberta del nostre vaixell. Les destrosses són enormes. Els guanys per als supervivents, també.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.