Carles Rebassa: «Tenia clar que no havia de ser una novel·la iniciàtica ni moral»

Carles Rebassa (Palma, 1977), un dels poetes més coneguts de la seua generació, fa un impactant debut en la novel·la amb 'Eren ells' una història sobre adolescents de prosa ben treballada i confeccionada amb un to i unes eleccions narratives a prova de clixés. Premi Pin i Soler de Tarragona.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

En la novel·la hi ha voluntat d’estil, hi sura el treball poètic previ. Es tractava d’això o volia trobar un llenguatge diferent, més narratiu, no contaminat de la poesia?

—La qüestió de la contaminació no l’he tinguda present. De fet, és un llibre escrit amb la mateixa força i inquietud...

—Parlava de contaminació en un sentit positiu.

—Sí, ho entenc, la pregunta anava per allò de marcar espais. Però sempre escric de la mateixa manera. I pel que fa a la voluntat d’estil, hi ha una intenció de fer literatura. I la literatura la fas amb les paraules. No sé si sabria fer una novel·la en què passessin moltes coses. M’interessa molt com es diuen les coses més que no pas quines coses passen al llibre.

—La construcció del relat es fa a partir de les veus dels personatges, a través de les impressions. Reflexivament.

—Exacte. I el que vaig fer, dins de la voluntat d’estil, era donar una veu diferent a cada personatge. Sebastià sempre parla en primera persona, perquè s’identifica amb el món. També hi ha Jaume Veces, a qui el narrador parla en segona persona, com si l’estigués assenyalant amb el dit, perquè sempre té alguna cosa a amagar, pensaments que no són confessables. I després hi ha l’Albert Abat, el personatge més estàndard, més d’acord amb la vida burgesa, que parla en tercera persona. I la resta de personatges, vius i morts, van repartint-se aquestes persones.

—El to era difícil. És una història d’adolescents però contada amb el distanciament i amb la cruesa necessària. Li va costar molt trobar això?

—Quan vaig començar a lligar el llibre sí que vaig tenir clar que tot i que els personatges tinguessin aquesta edat, de cap manera havia de ser una novel·la iniciàtica, que parlés del canvi de passar d’un procés vital a un altre, ni una novel·la moral. Les històries de temàtica juvenil sempre tenen una moralitat darrera que governa el tema i l’estructura del llibre. A mi m’interessava treure fora tots els judicis personals dels personatges, independentment que estiguessin ben vistos o mal vistos.

—En tot cas, sí que hi ha certa iniciació a la convivència amb la mort.

—Sí, perquè el llibre comença amb la mort d’un personatge. I els personatges que resten vius es troben amb la fragilitat de la seva vida.

—La marginalitat, contemplada des d’un punt de vista transversal, és un dels grans temes de la novel·la. Era aquesta la idea de partida?

—La idea va venir quan començaren a sorgir els personatges. I la vaig potenciar perquè m’interessava. I, com dius tu, era una marginalitat transversal, no sols de classe, sinó també la que esdevé en un grup, en una petita colla. I, sobretot, m’interessava la manera com cada personatge afronta aquesta marginalitat dins del grup i decideix lluitar o adaptar-s’hi.

—Desig d’integració però també de sentir-se estimats i acollits.

—Clar, de trobar la referència personal i la coincidència, la relació amb algú o amb alguns. Relacionar-te amb la gent que et fa complementar-te i buidar-te de tots els clixés i coses que tens com a persona en construcció. Identitat teva i compartida.

—En l’adolescència la construcció de la identitat es fa a través de l’altre.

—Es fa a través de l’altre, però també en grup. I a partir d’estímuls externs com les modes, la televisió, la música, etcètera. I com que alguns dels personatges es troben a part de les identitats definides per la societat, en aquest cas per l’institut, se senten dins d’un combat.

—El “Camí rosa” de la novel·la conté cap simbolisme? És un lloc real?

—El “Camí rosa” era un indret al darrere de l’institut on anava. I l’he agafat com a símbol: és l’espai previ a un lloc enllà del que coneixen els personatges. On es mesclen la llum i la foscor, on els personatges van a fer les coses que no poden fer de dia en uns altres llocs.

Eren ells
Carles Rebassa
Angle Editorial, Tarragona, 2016,
Premi Pin i Soler
Novel·la, 270 pàgines

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.