David Remnick: "Per a Putin, Trump no és res més que un idiota útil"

David Remnick, editor de la prestigiosa revista 'The New Yorker' parla en aquesta entrevista de l’amenaça feixista que suposa la victòria de Trump en un context en què Vladimir Putin vol esdevenir líder d’una tendència internacional intolerant i xenòfoba. També analitza els errors de Hillary i Bill Clinton i parla del paper que hauran de tenir els mitjans de comunicació a l’hora d’explicar les accions del nou govern nord-americà.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La nit de les eleccions, vostè va publicar una advertència impactant: que el resultat era “amb certesa la manera en què podia començar el feixisme”. Han passat unes setmanes. El feixisme ha començat?

No, i vull ser molt clar respecte el que vaig escriure. La idea completa és que no crec que arribi a haver feixisme als Estats Units però que hem de fer tot el possible per combatre’l. Els alemanys saben millor que nosaltres que el desastre pot apoderar-se d’una nació per sorpresa, primer a poc a poc i després sobtadament. El que em preocupa tant és l’aparent manca de fidelitat de Trump al constitucionalisme. Pel que sembla, es veu amb el dret de trepitjar la Primera Esmena de la Constitució, de menysprear la premsa, de castigar els qui protesten o cremen banderes, d’excloure categories ètniques de la població immigrant, etcètera. Manté incomptables conflictes d’interès. Contracta gent de baixa qualitat, per dir-ho suaument. Diu mentides amb una freqüència al·lucinant i d’una envergadura sorprenent. El seu caràcter i temperament són precisament els que odiaries veure en els teus fills, i no cal dir en un president. Podem desitjar que tot això canviï per art de màgia quan arribi al seu despatx, però realment canviarà?

Coses similars també estan passant a altres països.

La victòria de Trump forma part d’una tendència internacional que no és menys alarmant al Regne Unit, Alemanya o Àustria. Vladimir Putin desitjava aquest resultat tant com desitja una victòria dels nacionalistes i anti-europeistes a França. Vol esdevenir el líder de facto d’una tendència política internacional intolerant, xenòfoba i hipernacionalista. Té objectius pragmàtics, com ara acabar amb les sancions econòmiques, però també vol tenir molta més influència a Europa i en les tendències ideològiques internacionals. Per tant, l’ascens de Trump no és només preocupant en el marc americà sinó també a nivell global.

Trump envia missatges contradictoris. Assegura que vol unir el país però alhora tria Steve Bannon, defensor de la supremacia blanca, com el seu principal assessor. Aquesta decisió és indicativa respecte la direcció que podria prendre l’administració de Trump?

La seva ideologia té inconsistències. Cal recordar que el cas de Trump és molt diferent al de Ronald Reagan. Quan ell va arribar al poder era un polític experimentat que havia estat governador de Califòrnia. Les seves idees i la seva ideologia, per molt simplistes que fossin i per molt que hi puguis discrepar, estaven prou ben desenvolupades i eren prou consistents. Donald Trump és un agent immobiliari i una estrella de reality show. La seva entrada a la política en majúscules, com a vencedor i com algú que ara tindrà molt de poder, va ser igual de xocant per a ell que per a la resta del món. Crec que va entrar a la carrera electoral pensant que seria positiu per a la seva marca, que ho faria millor del que molts podien esperar i que llavors perdria, sortint de tot plegat amb beneficis per a ell i pel seu negoci.

Però ara ha guanyat. De sobte es troba sent president dels Estats Units. De sobte, ja no només ha de gestionar les idees que passen pel seu cap sinó també amb la pròpia responsabilitat. De nou, podem esperar que la responsabilitat i la realitat tinguin un efecte en ell i que no esdevingui el president que temem sinó un de més estable.

Trump va col·locar la política econòmica al centre de la seva campanya i va prometre reduir l’atur. Quin problema hi ha en això?

No hi ha res de dolent en crear llocs de treball. El que no pots fer és sembrar la idea que, per art de màgia, recuperaràs l’economia del 1970, que reobriràs mines de carbó. La idea de tornar a un passat econòmic idealitzat a través d’una guerra comercial, del proteccionisme o de la força mental, resultarà ser només un miratge. I també una gran decepció per a milions de treballadors decents.

Trump combina polítiques antidemocràtiques amb propostes molt poc convencionals. Estendre la mà a Putin podria obrir noves oportunitats en la política exterior nord-americana… 

… i potser el Pare Noel existeix. Aquest és el problema: la realitat. M’encantaria tenir una relació estable i productiva amb Rússia. També m’agradaria que Rússia no intervingués en les nostres eleccions. M’agradaria que Rússia no envaís Ucraïna ni amenacés els països dels Balcans.  Però vivim al món real. I ara, malgrat la llarga campanya electoral, Trump haurà de viure al món real, en el qual Putin és exactament qui diu ser. I és extremadament hàbil. No posarà les coses fàcils als Estats Units ni a Alemanya. I posarà Trump a prova.

The New YorkerPortada de 'The New Yorker' després de la victòria de Trump.

Qui sap com es manejaran l’un a l’altre. Potser Putin troba en Trump la seva parella política.

No crec que Trump sigui per a Putin res més que allò que Lenin anomenava un poleznye durak, és a dir un idiota útil. Vull deixar una cosa clara. Segons les lleis dels Estats Units, Trump va guanyar les eleccions. I excepte en el cas que es descobreixi alguna història extraordinària sobre una manipulació electoral, haurem d’acceptar-ho. Milions de persones van votar-lo no perquè siguin racistes de llibre sinó perquè tenen grans problemes socials i econòmics i perquè, per diversos motius, no els agrada Hillary Clinton. Crec que el hackeig del Comitè Nacional Demòcrata, el comportament de l’FBI i sobretot la possible interferència russa són indignants, però la llei és la que és. També crec que el Col·legi Electoral és un cos absurdament antiquat. Però aquesta és la llei. No faig aquestes crítiques des de l’antipatriotisme sinó des del patriotisme, estic alarmat i preocupat pel meu país.

Déu n’hi do la gent que de sobte s’ha reconciliat amb Trump després de les eleccions. Per què ha passat això?

Per oportunisme, per reflex o per resignació.

Fins i tot Barack Obama li va oferir més ajuda i consell del que és habitual. Per què ho està fent?

No crec que el President Obama li oferís més ajuda i consell del que és habitual. Li’n va donar la quantitat necessària perquè hi hagi una transició pacífica en la presidència dels Estats Units. La seva esperança és poder transmetre a Trump la gravetat de la seva posició, convèncer-lo que les coses no són tan simples, gens simples. Obama el va definir com un candidat “excepcionalment no qualificat” i “temperamentalment no apte”, i pot estar segur que segueix pensant el mateix. Per les converses que he mantingut amb persones de l’administració, sé que els líders amb els quals  Obama va trobar-se a Berlín, Perú i Atenes, estaven molt preocupats per la victòria de Trump. Inclosa Angela Merkel.

Parlem dels errors de l’esquerra. A través dels correus hackejats sabem que el Comitè Nacional Demòcrata va donar suport a Clinton des del principi i que volia que es convertís en la candidata del partit. Va ser un error donar-li suport sense reserves?

Si em pregunta si crec que tots els defensors de Clinton entenien prou bé el ressentiment que despertava, crec que no. Si em pregunta si es van equivocar no fent prou campanya a determinats llocs? Sí, ho crec. Michigan, Wisconsin, Pennsylvania. Però a toro passat sempre s’encerta.

Però Clinton era una candidata equivocada, sí o no?

Vist des del futur, sí. La persona que és més forta allà on Clinton és feble és Joe Biden.

Els Clinton li van deixar clar des del principi que s’hauria d’apartar del seu camí.

Biden tenia relació amb estats com Pennsylvania, Michigan i Ohio, així com amb la classe treballadora blanca. Hillary Clinton no. Una cosa que em sembla força criticable -i que obviament li ha passat factura- és que d’alguna manera els Clinton havien de saber que ella s’acabaria presentant a les eleccions. Per què van trobar necessari cobrar desenes de milions de dòlars per fer discursos? Haurien hagut de saber que això semblaria grotesc. La paraula és “buckcracking” (escandòlar). És superior a mi. No ho puc entendre.

Potser estan massa enredats en el seu propi món de servidors de correu i d’ingressos milionaris. Potser viuen en un altre univers.

El servidor de correu privat va ser un error, un greu error, i s’hauria hagut de disculpar molts mesos abans, però va anar donant excuses de tipus legal. El tema dels discursos pagats tenia una dimensió ètica i moral que em va semblar senzillament inexcusable.

Actualment l’esquerra està immersa en un acalorat debat sobre com integrar els interessos dels diferents grups socials. Va ser un error repenjar-se en les minories?

El vot demòcrata ve de les minories i dels blancs amb formació acadèmica. I les minories estan creixent, fet que en part explica l’alarma de tants republicans i explica que Trump fes sonar aquesta alarma amb les seves afirmacions racistes. Però també és important recordar que una gran part d’aquests votants, com els hispans, no és 100% demòcrata. És més complex que això.

TrumpPortada digital de 'The New Yorker' sobre Donald Trump.

Però està d’acord amb gent com Berni Sanders, que opina que l’esquerra política hauria de prestar més atenció a la classe treballadora blanca?

Fins a cert punt, sí. Hi ha greuges reals que caldria adreçar amb polítiques reals, no amb retòrica. Però cal entendre que una gran part de la classe treballadora no és blanca.

Però la por de la gent i les feines que perden són reals. 

Naturalment. Però val la pena remarcar que el 2009 l’atur anava cap a nivells catastròfics i que ara està per sota del 5%. El problema per a molts és la qualitat de la feina, el futur de la feina en el món globalitzat i desindustrialitzat. Un exemple típic és el d’una persona que abans tenia una bona feina a una fàbrica, mútua, cobrava 80,000 dòlars l’any i probablement podia portar els seus fills a la universitat. Llavors perd sobtadament la feina perquè la fàbrica tanca. Aquesta mateixa persona ara treballa omplint bosses en un supermercat per 35.000 dòlars. Ha perdut una gran quantitat d’ingressos i d’orgull i, per desgràcia, amb un demagog com Trump, hi ha el perill que aquesta persona sigui animada a pensar que ha perdut la seva feina i el seu estatus perquè els polítics estan donant totes les provisions a la gent fosca, als immigrants indocumentats. I les animadversions floreixen.

És un clàssic, enfrontar dos grups per treure’n un rèdit polític. Esteu perdent coses per culpa dels banquers jueus. Esteu perdent coses perquè els negres estan obtenint drets civils a les ciutats. Esteu perdent coses perquè els violadors mexicans us estan prenent la feina. El populisme pot tenir dues formes, d’esquerres i de dretes. El de dretes necessita la denigració d’un “Altre”. El d’esquerres acostuma a tenir a veure amb allò que tens o deixes de tenir.

Una persona va brillar més que les altres durant la campanya: Michelle Obama. La veurem algun dia sobre l’escenari nacional, potser enfrontant-se a Trump?

Ho dubto seriosament. Mai he conegut ningú d’aquest món amb menys ganes de tenir un càrrec que Michelle Obama, tot i que és extremadament bona amb la micropolítica.

Aquestes eleccions van representar un repte sense precedents pels periodistes. El propi Trump va confeccionar centenars de mentides sense que hi hagués conseqüències i les notícies falses es van escampar com un virus, quasi sempre a favor de Trump.

A Trump no li calia elaborar-les. Li les proveïen tot tipus de webs de notícies falses, algunes eren de llocs com Macedònia o Georgia o d’enlloc.

I això quines implicacions té per a la democràcia? 

Corroeix el discurs públic, debilita el nostre coneixement col·lectiu sobre la realitat. Fa que la democràcia sigui més complicada. No vull idealitzar aquell mon en què tothom mirava només tres canals i en què el Washington Post, el New York Times i el Wall Street Journal eren extremadament dominants. Aquest temps ha passat. I en alguns aspectes Internet pot ser molt democratitzant, però també té altres efectes. Així, una mentida que surti al Facebook, per alguns pot ser tan convincent com un article del Der Spiegel o del Washington Post. Això és un problema. Puc clicar “m’agrades” aquí i allà i anar creant el meu propi univers mediàtic per a mi i pels meus amics, i això ens allunya cada cop més els uns dels altres. Comencem a habitar universos mentals oposats i estranyament encreuats que tenen a veure amb la ideologia, amb els fets i els no-fets, amb les notícies i les no-notícies. Hem vist aquestes tendències en altres eleccions però ara aquest fenomen ha esdevingut increïblement poderós.

Quina lliçó n’han de treure els mitjans de comunicació?

Ens obliga a fer millor la nostra feina, amb més dedicació i deixant de queixar-nos tant per la situació. Com a periodistes hem de buscar totes les vies per difondre la nostra feina i mirar de ser molt bons per esdevenir cada cop més influents. Hauríem de pressionar el poder, escriure la veritat,  escriure implacablement i sense por. Aquesta és la feina.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.